Per què periodista?
Text escrit especialment pels nens i nenes de 3r, 4rt, 5è i 6è de primària del
Col.legi Públic Gual Villalbí de Torreforta (Tarragona)
amb motiu de compartir la Diada de Sant Jordi 2004
En principi se suposa que a una periodista allò que més l'interessa és la informació, l'esdeveniment del que succeix cada dia. En el meu cas us asseguro que no va ser així. Fins que vaig anar a la Universitat vivia en un entorn en què els mitjans de comunicació no tenien cap presència quotidiana: a casa, per exemple, només es comprava La Vanguardia els diumenges, com es podria adquirir el pollastre a l'ast o el tortell dels dies festius, però no hi havia cap inquietud especial per les notícies i no es comentava res en aquest sentit. Tampoc tenia ningú pròxim que fós periodista ni cap contacte amb aquest món.

El que sí és cert és que a mi m'agradava molt escriure. Des de molt petita he tingut sovint diaris personals o he anat escrivint sobre allò que em passava, sobre els meus amics i amigues, sobre coses que esdevien... Escriure era com un desfogament. I no ho feia en plan literari, si nó a manera de relat de fets reals dels quals n'era testimoni i els interpretava a la meva manera. Així que sempre que podia o s'havia de fer alguna cosa m'inclinava per iniciatives on l'escriptura hi tingués un sentit. Els meus primers escrits públics va ser al butlletí de la Parroquia de Crist Rei de La Sagrera, el barri on jo vivia i on tenia una vida associativa molt important. Allí hi deixava constància del que realitzava amb els meus companys quan anàvem d'excursió o quan efetuàvem altres activitats una mica extres. Després va venir el Tot Sagrera, que era, i encara continúa sent-t'ho la revista del barri.

També redactava moltes cartes als meus amics i amigues, en primer terme als que vivien lluny de casa i a l'estiu quan ens dispersàvem, s'ampliava la correspondència. Recordo que sovint incloïa retalls de premsa o de revista que podia interessar als meus amics, o algun fragment de poesia o de text d'algun llibre que havia llegit recentment.

Aquesta afició per l'escriptura sempre em va acompanyar i a mida que anava creixent es consolidava.  A l'esplai  també havíem fet algun audiovisual sobre temes que ens preocupàvem  i era una iniciativa que em resultava molt gratificant.

Us preguntareu: "si t'agradava escriure, per què no feies Filologia?". Doncs a mi, encara que a classe de literatura sempre m'ho he passat molt bé i els llibres han estat uns bons companys de viatge a la vida, no m'imaginava estudiant la vida i obra dels autors, o quan acabes la carerra impartint classes, que és en els millors dels casos com finalitzaven en la meva adolescència molts estudiants de llengüa i literatura. Ara el camp professional se'ls ha ampliat una mica més fent de correctors, assessors lingüístics....  Però això fa 20 anys era impensable i penso que en el meu cas personal tampoc m'hagués agradat. Estava també acostumada a que els escriptors es dedicaven molt  a la creació, a inventar personatges, arguments... encara que tinguin una base a vegades real... I no era la creativitat literària el que a mi m'estimulava. A mi em motivava explicar el que jo veia. I m'imaginava millor sortint al carrer, sent testimoni d'un fet i després escrivint sobre allò, que impartint una classe o escrivint obres literàries. Així que em vaig decantar pel periodisme.