Com era jo de petita, quin va ser l'ambient on vaig crèixer

Text escrit especialment pels nens i nenes de 3r, 4rt, 5è i 6è de primària del
Col.legi Públic Gual Villalbí de Torreforta (Tarragona)
amb motiu de compartir la Diada de Sant Jordi 2004

Quan jo era petita com vosaltres vivia a La Sagrera, un barri obrer de Barcelona. Heu sentit parlar d'El cor de la ciutat, la telenovel.la que emet TV3? Transcórre a Sant Andreu, doncs el meu barri està al costat. Allí vaig viure un munt d'anys, fins que vaig anar a estudiar a la Universitat. A La Sagrera tenia molts amics, estava molt a les seves cases i feiem molta vida de carrer. També passava moltes estones a la parròquia perquè anava a l'esplai, a catèquesi, a la coral, al grup de teatre... I fèiem moltes excursions. Allí m'ho passava molt bé, i al col.legi també. Aprenia coses i adquiria unes motivacions i unes il.lusions que no trobava a casa.

A La Sagrera, en aquell època, eren molt poques les persones que tenien estudis superiors. Els pares es passaven moltes hores treballant en les fàbriques de la ciutat i en altres feines complementàries; les mares, feien la feina de casa i les àvies les ajudaven alhora que també tenien cura de nosaltres, com us deu passar també a vosaltres. Els meus pares, com els de la immensa majoria dels nens i nenes del barri no tenien ni l'educació bàsica acabada. No es donava valor a l'estudi: allò que interessava era que trobessis una feina ràpid i portessis diners a casa. Recordo molts veïns que de jovenets van deixar les escoles i els instituts per anar a treballar.

A mi aquest món no m'agradava. No sé per què intuïa què hi havia d'haver una altra manera de viure, que a la vida no tot havia de ser anar de la fàbrica a casa. Així que si volia alguna cosa millor havia de preparar-me i anar a la Universitat. Des de petita m'engrescava escriure i col.laborava en el butlletí del barri, el Tot Sagrera, en el full parroquial... tot explicant les activitats que desenvolupàvem a l'espai, a catèquesi, a la coral, al grup de teatre on jo hi participava. I vaig decidir concentrar els meus esforços en ser periodista, que era el que desitjava.

Aconseguir ser periodista no va ser fàcil. Havia de guanyar diners per poder-me pagar-me la carrera i ho vaig anar combinat sempre amb feines molt diverses: classes particulars a infants del barri que necessitaven reforç, de dependenta en botigues de joguines durant la campanya de Nadal, cuidant petits en una guarderia...  A tall d'anecdòta us haig de dir que a mi sempre m'ha agradat molt la música del Lluís Llach i la guitarra, un instrument que a mi i als meus amics ens ha acompanyat molt en les sortides amb l'esplai. Doncs un any se'm va posar al cap que havia d'aprendre a tocar la guitarra i aquell Nadal vaig treballar durant quinze dies en una joguinaria per aconseguir diners i poder comprar-me una. FIns i tot anava caminant de casa a la botiga per estalviar-me els diners del Metro i reunir més diners. Vaig cobrar cinc mil pessetes i de seguida vaig anar a buscar una guitarra.

Us vull dir amb tot això que si tens il.lusió per una cosa, te l'has de guanyar. Els èxits no arriben perquè sí. Per arribar a aconseguir el que desitges ha d'haver-hi un esforç previ, una preparació. Molta força de voluntat i perserverança. Imagineu-vos vosaltres quan féu gimnàstica o un dia camineu molt. Si no esteu acostumats a fer exercici us fa mal tot, però si ho practiqueu regularment aneu guanyant en agilitat. La vida és igual. Com els infants quan comencen a caminar. No sé si teniu o heu tingut germanets petits. Haureu vist que cauen molt, a vegades es fan mal, però n'acaben aprenent.

Així que us engrescaria a lluitar pel que vulgueu ser. El més imporatnt és que cadascú de vosaltres es proposi una fita i encara que l'entorn us sembli contrari al vostre desig o ho veieu molt difícil, aneu sempre endavant. Si ho teniu clar i treballeu, ho acabareu aconseguint.