Estudi lingüísitic

Introducció

Sense cap mena de dubte els Refrans y modismes tortosins són una valuosa i rica col·lecció de materials per als estudiosos de la llengua, especialment, per a la paremiologia, la dialectologia, la gramàtica històrica i la història de la llengua, i per als estudiosos de la literatura popular en general, tant dels gèneres menors com del cançoner.[1]

Com a recull de refranys que és, interessa a la paremiologia, que té per objectiu l’estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l’ànima i dels costums populars.[2] Des d’aquest punt de vista els treballs són molts escassos. Normalment se n’han fet només reculls miscel·lanis, que com a molt s’ordenen per temes.[3] I si se centren en un tema, normalment pertanyen al que s’anomena calendari de refranys o al refranyer de les dones.[4]

Hem dit en començar que la col·lecció de Pastor i Lluis interessa també a la dialectologia i a la gramàtica històrica, i és així perquè del seu estudi se’n poden extraure nombrosos apunts sobre la parla col·loquial dels tortosins de finals del segle xix.[5] Que aquest treball és una mina per als estudis filològics ho reconeixen els mateixos editors (Apèndix 2):

Comenzamos una obra de regionalismo tortosino, que tiene suma importancia desde el punto de vista filológico. [...] podrá servir de materia prima cuando, más despierto el sentimiento regionalista de nuestro pueblo, se tenga más afición á los estudios filológicos y se impriman libros y diccionarios para conservar nuestra típica lengua, previamente expurgada de mescolanzas y corrupciones.

L’estudi lingüístic que trobareu a continuació, com molts altres, és una simple descripció dels trets lingüístics, en aquest cas, del text del Refrans y modismes tortosins. En comptes de fer-la amb enfocament diacrònic o històric, és a dir, partint del llatí com a llengua d’origen, m’he decantat per fer-la des d’un enfocament normatiu, és a dir, partint de l’estat actual de la llengua normativa, perquè m’interessava més estudiar la història de la normativa que no pas la història i l’evolució de la llengua.[6]

L’ús del català a Tortosa a principis del segle xx

La llengua usual de les classes populars col·loquialment era la catalana, tot i que en el folklore es feia patent una castellanització palesa en l’abundància de cançons en castellà, sovint molt degradat, i cançons on alternen castellà i català.[7] Entre les classes benestants de Tortosa, com a València, s’introduí el costum de parlar castellà[8] i apareixen els primers anglicismes.[9]

En els àmbits d’ús públics el castellà era la llengua predominant: a l’administració municipal, als jutjats, a les escoles, etc.

En l’àmbit eclesiàstic, malgrat els precedents d’alguns bisbes del segle xix,[10] els bisbes de la diòcesi tortosina del segle xx eren reacis a l’ús del català.[11] Recordem que Ramon O’Callaghan (1834-1908), historiador coetani de Pastor y Lluis,[12] era l’autor de la Práctica parroquial (1890), de la qual se’n feren deu edicions fins el 1911.

Hi havia, però, un grup de sacerdots catalanistes, entre els quals es troben Tomàs Bellpuig i Joan B. Manyà, que a principis del segle xx van reivindicar la pronunciació catalana del llatí[13] i també la predicació i l’ensenyament del catecisme en català, que recomanava el papa Pius X.[14] Aquests i altres escriptors laics com Francesc Mestre, Vergés Pauli, Manuel Beguer, Joan Moreira, etc., s’aplegaren al voltant de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, fundada l’any 1919 a imitació de la que fundà Torras i Bages en honor de la de Montserrat, i l’entorn de la revista de l’Ateneo de Tortosa, La Zuda (1913-1945), on sí que va col·laborar Pastor y Lluis.

Un dels pocs espais no oficials on el català tenia cabuda eren els teatres. Per posar un cas singular, recordem que la versió original en català de Terra baixa d’Àngel Guimerà l’estrenà la companyia de Teodor Bonaplata al Teatre Principal, de Tortosa, el dia 8 de febrer de 1897.

Als voltans del canvi de segle les obres d’autors tortosins se centren en les comèdies de costums que, o bé estan escrites “amb el llenguatge de país”,[15] o bé amb el de Barcelona, com és el cas de Josep M. Bernis.[16]

En aquesta època no són gaire nombrosos els textos publicats a Tortosa en català.[17] Abans dels anys vuitanta, i com a excepció, només destaca Josep F. Vergez (1884-1919), a qui Mestre (1934: 20) atorga el títol de “patriarca de la Renaixença a Tortosa.[18] En la darrera dècada de segle, la tònica general va ser fer servir el català només per a la poesia, promoguda i difosa en part pels jocs florals celebrats aquells anys.[19]

No és fins començat el segle xx que no es publiquen en català sobretot quadres de costums i llegendes històriques en vers,[20] alguns articles d’opinió o de divulgació i alguna monografia històrica. El mateix Pastor i Lluis escriví en català només alguna poesia, i rarament algun article de divulgació històrica.

Pel que fa a la premsa escrita, totes les capçaleres publicades eren en castellà.[21] El primer periòdic escrit en català és el diari La Veu de Tortosa (1899-1902), que era dirigit per Francesc Mestre i Noé. Una continuació d’aquest va ser La Veu de la Comarca. Setmanari regionaliste de Tortosa (1903-1909), dirigit per Joan Abril i Guanyavens, i en el qual també col·laborava Mestre i Noé.[22]

No és el cas del setmanari carlista La Libertad (1901-1908), més tard Libertad. Semanari regionalista (1908-1916), dirigit per Vergés Pauli, on només són publicats en català les Espurnes de la llar del mateix Vergés, i, és clar, els Refrans y modismes tortosins de Pastor y Lluis i les col·leccions de Lluís de Montsià.

Les idees lingüístiques de Pastor y Lluis

Si bé és cert que no tenim testimonis directes del mateix Pastor, crec que val la pena recordar algunes dades de la seua biografia que poden corroborar les conclusions de l’anàlisi textual del Refrans.

Ja hem apuntat abans que Pastor fou corresponsal de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, de la qual va rebre felicitacions per la publicació dels Refrans (veg. Apèndix 4). Com veurem en el capítol següent, aquesta data és decisiva perquè Pastor seguia moltes directrius de la Ortografía de la lengua catalana (1884) d’aquesta institució.

També hem comentat que Pastor havia estudiat Medicina a València, on probablement conegué a Teodor Llorente (1836-1911) i amb el qual establí una bona d’amistat. Aquesta relació resta patent en dos fets concrets: en primer lloc, perquè Pastor fou corresponsal de Las Provincias, el fundador, propietari i director del qual era Llorente; i en segon lloc, perquè Pastor, i també Vergés Pauli, foren socis corresponsals de la societat valencianista Lo Rat Penat, de la qual Llorente va ser membre fundador (1878) i president (1879-1880).

El fet que Pastor siga col·laborador de Libertad i que aquest siga un setmanari “regionalista”, expliquen la similitud de l’ortografia dels Refrans amb la de Vergés Pauli, però no demostren que tingués les mateixes idees que aquest. Això m’estalvia de comentar les idees lingüístiques de Vergés Pauli que no farien sinó desorientar el lector.[23]

De tota manera, cal dir que l’obra de Pastor és presentada pel seu editors com una “patriòtica iniciativa que es obra de regionalismo verdadero, el regionalismo de casa, el que gràficamente podemos bautizar con el nombre de tortosinismo” (Apèndix 1), com una “obra de regionalismo tortosino” (Apèndix 2).[24]

Per acabar apuntem que Vergés tenia una vaga noció del que és l’adequació i correcció lingüístiques. En primer lloc, perquè reconeix que hi ha diferents registres lingüístics, quan admet altres grafies en altres tipus de text,[25] i en segon lloc, perquè reconeix l’existència en tortosí de diferents varietats socials, quan denuncia que hi ha corrupcions del llenguatge,[26] amb els mateixos exemples que ho fa a l’Apèndix 1:

En nuestro dialecto decimos escolte, parle, vingue, puije, baije, pero el vulgo corrompe estas voces diciendo: escoltigue, parligue, vínguigue, puijigue, baijigue. Y no faltan los derrochadores de sílabas, que aun añaden otras, pronunciando aquellas palabras de esta manera: escoltiguigue, parliguigue, vinguiguigue, etc. Como el discreto lector comprenderá, estos vicios de dicción, que vienen á ser una especie de bacalao á la vizcaína, no pueden achacarse á nuestro dialecto; como tampoco es culpa de la lengua española que la corrompan por ignorancia, diciendo haiga por haya, vide por ví, etc., ó por erudición á la violeta, introduciendo voces superfluas y galicismos intolerables y fusilables por la espalda. El vulgo no es muy escrupuloso que digamos en la conjugación de los verbos, pero este defecto puede aplicarse á todas las capas sociales.

Com que també es possible que Pastor, en matèria lingüística, no tingués unes idees clares, evitaré de fer més suposicions i em basaré només en la forma amb què són publicats els Refrans de Pastor.

L’ortografia catalana entre els segles XIX i XX

En matèria lingüística, al segle xix hi havia dues tendències: els partidaris del català (o valencià) “que ara’s parla” i els partidaris del català “acadèmic”. Entre ells hi havia diferències ideològiques i també notables diferències gramaticals i lèxiques, tot i que s’ha de remarcar que entre els membres d’un mateix grup també hi havia discrepàncies en els usos lingüístics. A aquests, cal afegir a partir de 1890 els partidaris del català modern de la revista L’Avenç, entre els quals figurava Pompeu Fabra.[27]

En quina d’aquelles dues tendències inclouríem els Refrans y modismes tortosins de Pastor? Sens dubte, diríem que en la del “català que ara es parla”,[28] però amb una matisació: i és que estem parlant d’un material folklòric i, per tant, com que no són textos literaris, queden parcialment fora d’aquella polèmica.

Hem de pensar, doncs, que l'ortografia d’aquesta mena de textos podria no ser motivada només per una determinada postura lingüística, sinó més aviat per una necessitat metodològica,[29] que és el que crec que ocorre realment en els treballs posteriors de Moreira i Bayerri.[30]

Per tant, em sembla pertinent que aquí fem una primera distinció entre aquelles grafies que no tenen incidència en la pronunciació, és a dir, que són simplement convencionals, i aquelles grafies que d’una manera o altra sí que reflectixen diferents realitzacions fonètiques. Així, per exemple, l’ús de lletra y en els mots yo, ya i yayo -a, són el reflex de la pronunciació, però, en canvi, en la conjunció i (y o i) i en els diftongs (remei o remey), que no són més que una convenció.

En els trets ortogràfics que substituïts per d’altres no reflectirien la pronunciació del dialecte tortosí, la llengua dels Refrans s’acosta a la dels seguidors del valencià “que ara’s parla”, per una banda, en l’ús de la ch inicial i postconsonàntica (chiquet, pancha), i per l’altra, coincidix amb els seguidors d’aquesta tendència a Catalunya en l’omissió de consonants finals mudes com la r (cantá, cante, sinyó), la p darrere m (llam/llamp) i la t darrere n (cantán/pont) o l (mol). En canvi, s’aparta de totes dues en el reflex de les consonants g/j intervocàliques (pluija, pitjó/pijó), que els valencians substituïen per ch (rechistre) i els barcelonins per tx (mitxana); en la distinció entre s i ss, que no feien ni els uns ni els altres, i també en l’ús de la preposició en en comptes de am (a Barcelona) o ab (a València).

En algunes qüestions que en el seu temps van ser especialment polèmiques, l’ortografia dels Refrans es decanta novament per les formes més acostades a la parla tortosina.

La primera és l’ús de la i en la xeix final o intervocàlica (peix, caixa). En aquest discutit dígraf, la i era usada per Ballot, Labèrnia, el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona i la Real Academia de la Buenas Letras de Barcelona (RABLB), i era eliminada per Aguiló i els partidaris del català “que ara’s parla” del Principat.

L’altra era l’ús dels plurals en –es (cases), que fora del País Valencià va ser defensat per Aguiló, Alcover i L’Avenç. Hi havia també l’ús de la ve (vi, bo), en què prevalien diferents criteris: el de l’etimologia (Ballot), el de la pronúncia (Labèrnia) o el del castellà (partidaris barcelonins del català “que ara’s parla”). Les vacil·lacions que hi ha en els Refrans podrien ser degudes a les especials característiques de la v tortosina.[31]

Per últim, cal recordar que les hi ha les grafies –isar (martirisa) en comptes de -itzar o la preposició an, encara figuraven a les Normes de 1913 i van ser eliminades més tard al Diccionari ortogràfic.[32]

En els trets ortogràfics que considerem convencionals, i que segons hem dit són els únics que ens haurien de permetre establir una veritable filiació amb la tendència del català “que ara’s parla”, hi ha molta confusió. Per això val la pena que fem una sèrie de precisions cronològiques.

Per una banda hi ha uns trets ortogràfics que van ser generals per tots els escriptors del segle xix, i que també recollien les Normes Ortogràfiques, i que no van aparèixer fins al Diccionari ortogràfic: les regles d’accentuació actuals (podràn, tenía, Valencia).

Per l’altra, hi ha alguns altres trets ortogràfics, com ara l’ús de la h etimològica (rahó), que van ser els únics usats per tots els escriptors del segle xix, salvant algunes excepcions, fins que no van aparèixer les Normes Ortogràfiques (1913).

De la resta de casos, a primer cop d’ull, on veiem més coincidències és entre l’ortografia dels Refrans i la de la RABLB, de la qual Pastor era corresponsal:

a) les oclusives finals p/b (sab) i t/d (fret) usades per Ballot, Labèrnia i la RABLB, les últimes rebutjades per L’Avenç.

b) la ch final (foch, sanch), usada per Ballot, Labèrnia, RABLB, on la h és eliminada pels valencians partidaris del català “que ara’s parla” i alguns de catalans, L’Avenç i Alcover, que la mantenia en els noms propis.

c) la s/ss, usades per Labèrnia, la RABLB i els valencians partidaris del català “que ara’s parla”, en comptes de la ç (cassá), que era usada per Ballot i va ser recuperada per L’Avenç.

d) la j davant de e (minjen), usada només per la RABLB.

e) el dígraf ig (vaig), usat per Labèrnia, els Jocs Florals, la RABLB i els partidaris del català “que ara’s parla” al Principat, en comptes de –tx, que era defensat per Ballot i Alcover. En els mots desitg i mitj, trobem les mateixes vacil·lacions que en Ballot, Labèrnia, els Jocs Florals i la RABLB.

f) la x quan representa els sons [ks] o [gz], era usada pel Jocs Florals i la RABLB, en contra de les grafies cs i gz defensades per Ballot, alguns arcaistes i els partidaris del català “que ara’s parla” de Barcelona.

g) la h antihiàtica (trahuen, rahó), així com les vacil·lacions en la h inicial (hivern/ivern), també eren les usuals en Ballot, Labèrnia, RABLB.

També veiem moltes coincidències amb els partidaris del català “que ara’s parla”. Aquí, però, l’ortografia dels Refrans coincidix més amb la dels seguidors barcelonins d’aquesta tendència que no pas amb la dels valencians.

Coincidix amb la dels partidaris del català “que ara’s parla” de Barcelona, en els casos b) i c) anteriors, i en l’ús vacil·lant de la c en diftongs creixents (quan/cuan) o de les grafies que representen els sons [S] i [Z]. En canvi, ho fa amb els de València en els casos e) i f) anteriors, i en l’ús vacil·lant de la ñ, usada només per aquests i alguns de catalans, en comptes de ny (any, roña), usada per Ballot, Labèrnia, Alcover i la majoria de barcelonins partidaris del català “que ara’s parla”.

Per contra, també és cert que l’ortografia dels Refrans s’allunya molt sovint dels usos i recomanacions d’Alcover, que l’any 1911 presidiria la Secció Filològica de l’IEC. A part dels casos b) i e) anteriors, tenim l’ús de la conjunció y, usada per Ballot i Labèrnia, de la y de diftong (Rey, Reyna), usada per L’Avenç, de la ch intervocàlica (coche), i de la s en comptes de x en mots com escuses, defensada i rebutjada al llarg dels anys per Alcover.

L’última consideració que volem fer és la notable diferència que hi ha entre l’ortografia i la morfologia de La Veu de la Comarca, el setmanari “regionaliste” dirigit pel vilanovenc Abril i Guanyavens, [33] i el també regionalista Libertad, dirigit per Vergés Pauli, autor de les Espurnes de la llar i editor dels Refrans de Pastor.

Una mostra explícita de les diferències que hi ha entre aquests dos setmanaris regionalistes ens la dóna un comentari que fa Vergés Pauli (1909: 532) en la fe d’errates de les Espurnes de la llar:

¿Y la x, que no mos dona la real gana d’ usá en principi de dicció, salvo rares excepcions, com xuclá? Ni ado volem convertí en tx la ch castellana. [...] La x es gutural, es dental la ch, segons la prosodia: y natros, los tortosins, pronunciem la ch en lo mateix so que ‘ls nostres benvolguts germans de Castilla. Y si ‘l so es absolutament idéntich ¿per qué ham d’ escriure cotxe, xiquet, atxa, xamba, panotxa, en lloch de coche, chiquet, acha, chamba, panocha?

Vergés Pauli aquí podria al·ludir a una notícia publicada a La Veu de la Comarca, 189 (1906), que reproduïx la “Reforma gramatical catalana” introduïda per Alcover en la segona edició de les seues Rondayes mallorquines (1906), que consistix a escriure cs i cz en lloc de x gutural dental “com ve fent-ho fá temps La Veu de la Comarca”, i a “reservar la x pe’l só paladial d’axó, xapa, cruixir, etc.”. Una altra possibilitat, és que al·ludís a la polèmica sobre aquesta grafia entaulada a Las Provincias durant els anys 1908-1909 entre el mateix Alcover i Josep Nebot, gramàtic vinculat a Lo Rat Penat.[34]

---

[1] En un estudi complet, com diuen Moreira (1934: 7-8) i també Mestre (1934b: 736), a part dels folkloristes, hi intervindrien antropòlegs (“psicòlecs”), musicògrafs i filòlegs.

[2] Com diu Bayerri (1936: 14): “Constituixen, ademés, los refrans tortosins lo retrato autèntic i vivent del nostre poble: los seus amors, les seues aversions i les seues dèries, tot lo que és i sent i pensa i estima, se reflexa en lo nostre Refraner”.

[3] Pastor tenia la intenció d’ordenar-los, però finalment no ho va fer (veg. Apèndix 1 i 2).

[4] Gargallo & Pradilla (1996), Castellà & Maigí (1992), etc.

[5] L’ Apèndix 1 precisa que “la extensión de nuestro hermosísimo dialecto, no abarca más que el perímetro de esta ciudad y sus frondosas huertas, pues en lugares próximos se habla de muy distinto modo y con ciertos sonsonetes é inflexiones, reñidos con la naturalidad de expresión, que es característica de nuestra parla”. També especifica que els refranys han estat recollits “la mayor parte de ellos en conversaciones con la ‘gente del pueblo’, que es fiel depositaria de la tradiciones, usos y costumbres”.

[6] Cal dir també que no hem oblidat en cap moment que els refranys i els modismes són un tipus de text esterotipat, l’estudi dels quals també pot ser abordat des de la gramàtica textual. Per a una anàlisi textual dels refranys, veg. Conca (1987).

[7] Un testimoni d’aquesta castellanització de la literatura popular ens el dóna de Gomis (1890: 205 i 206): “Lo cant peculiar d' aquestos pobles es la jota y cantan més en castellá que en catalá, fins quan se referixen á localitats purament catalanas. [...] De manera que es molt difícil lo recullirhi corrandas ó follías catalanas; mes malgrat aquesta dificultat, gracias á la llarga permanencia en la encontrada, encara he pogut arreplegar las següents”.

[8] D’aquest fet tenim dos testimonis: El primer de Josep F. Vergez, que l’any 1917 responia així a Mestre (1934: 23): “Reinava, en la meua joventut a Tortosa, la estúpida moda d’usar lo castellà en lo tracte social, i àdhuc en família, en moltes cases de la ciutat”. El segon és de Ramon Arabia (1887: 182): “Los balls dels casinos son lluhidíssims y en lo dels senyors se sent parlar castellá, costúm que priva entre familias aristocráticas y acomodadas, que créuhen, com las de Valencia, que ‘l parlar tortosí no es distinguido. Si l’ poble y la classe mutja ho féssen també aixís, no haguera jo pogut molestar ab lo present traball la paciencia del benévol lector”.

[9] Vergés Pauli (1909: 46): “Ara están de moda uns jochs de granera, vull dí, uns jochs que no deuen se molt llimpios, per quant se 'n donen vergonya de parlá com natros. ¡Qué bámbuls son los que mos importen paraules extrangeres, tenint á casa una llengua tan dolsa y rica! ¿Qué 's aixó de foot ball y lawn-tennis, paraulotes mes fees que una nit de trons?”.

[10] A principi del segle XIX, Manuel Ros de Medrano, el bisbe de Tortosa entre 1815 i 1821, manà editar l’any 1819 a Tortosa el Catecisme breu de la doctrina cristiana de Pere Vives, “traduít de la llengua Castellána à la Catalána pera majór profit de les ánimas del Bisbat de Tortósa”, del qual hi ha reedicions diverses reedicions els anys 1857 i 1903. El seu successor, Víctor Damià Saez, bisbe de Tortosa entre 1824 i 1839, segons Mestre (1920: 10), “dixa que la llengua castellana s'imposés a la nostra, per desgràcia allavons prou oblidada dels mateixos escritors i poetes de Catalunya”. Tot i això, en el Rituale Sanctae Ecclesiae et Diocesis Dertusensis, publicat a Barcelona el 1847, trobem els rituals del bateig, l'eucaristia, l'extremunció i el matrimoni, en llatí, castellà i alguns en lingua vulgari (català).

[11] Veg. J.B. Manyà (1983: 194-213), on explica la seua relació amb els tres bisbes que va sobreviure (Rocamora, Bilbao, Moll) i retrata la mala disposició dels bisbes tortosins del segle XX vers el català. Rocamora, per exemple, amonestà Manyà per haver fet el primer sermó d'un novenari en català i li ordenà de fer en castellà els restants. Veg. també Manyà (1965), text censurat i restablert per Ferré (1996).

[12] O’Callaghan, canonge i arxiver del Capítol de la Seu, cronista i arxiver de la Tortosa, i autor dels Anales de Tortosa é Historia de la Santa Cinta (1886), entre d’altres, era corresponent de l’Asociación Arqueológica de Barcelona, des de 1891, i de la RABLB, des del 1892, com ho va ser més tard Pastor y Lluis (veg. notes 16 i 17).

[13] Pedro Rocamora, bisbe de Tortosa entre 1894 i 1925, segons Manyà (1983: 194) “no podia pair la pronuncia romana del llatí, perquè li semblava una innovació catalanista, tot i que el papa sant Pius X l'havia recomanada”. El mateix Manyà (1983: 194-195) explica com a Mn. Josep M. Beltran li fou imposada, indefinidament, la pena de suspensió a divinis, per haver pronunciat públicament la g a la manera catalana. Mestre va obrir el debat amb uns articles publicats a La Veu de de Tortosa, que dirigia ell mateix, cap al 1901. Veg. Mestre (1920). Tomàs Bellpuig també hi intervení a favor el 1908 amb nou articles “De ortologia llatina” al Correo Ibérico, coincidint amb un altre de Antoni M. Alcover, “La pronunciació llatina entre catalans”, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, IV (1908), pàg. 49-74, 102-104. Manyà també va tractar el tema a “La pronúncia del llatí”, Bolletí de la Lliga espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, 13 (gener 1921), pàg. 117-129. Per a aprofundir en aquest tema, veg. Soberanas (1983: 285-283), on transcriu la nombrosa correspondència de Mestre i Noé amb el bisbe Rocamora i altres instàncies eclesiàstiques.

[14] En aquesta faceta, sembla que el bisbe Rocamora tenia més bona predisposició, ja que va autoritzar i recomanar al Boletín Oficial del Obsipado, 13 (1909) la versió catalana de la “Doctrina cristiana” del papa Pius X feta per Tomàs Bellpuig, de la qual coneixem una edició bilingüe publicada a Tortosa (s.d.) i una altra en català a Barcelona (1912).

[15] Posem dos exemples: J.S.C. Un Notari y un Paigés: dialech tortosí copiat del natural (Tortosa, 1898 i 1904), i Cinteta. Juguet comich de costums del clot de Tortosa en un acte y cinch cuadros y escrit en lo llenguatje usual del pahís per D. Francisco Escudé y Bosch. (Obreta premiada en la corona de lloré de plata en los Jochs Florals de Tortosa en 1900). Folletín de El Eco de la Fusión. Periódico republicano bisemanal, pàg. 67-127. Tortosa, núm. 93-104 (22 de nov. 1900-30 dic. 1900).

[16] Aquest llibreter, director de la revista Tortosa ilustrada, havia estrenat La dispesa del cuart pis. Passa-temps en un acte y en prosa (Tortosa, 1900), al Teatro del Balneari, de Tortosa, la nit del 31 d'octubre de 1899, i La vetllada de Tots-Sants: passa-temps en un acte y en prosa (Tortosa, 1898), i tenia per estrenar i publicar Un suicidi. Monolech en set minuts y un tiro (en vers), Una hora tonta. Extravagancia en un acte y en vers, L' hortet del sinyó ensiam. Comedieta de costums tortosines, i Estornuts. Col-lecció de versos humorístichs. Segons Vergés (1923: 129), a la seua llibreria, es reunien Sinesio Sabater, Federico Pastor y Lluis, Josep Querol, Antonio Oliveres, Antonio Cerveto i Ramon Vergés Pauli.

[17] Mestre (1934: 9-10) retrata així la situació a la Tortosa de principis del segle xix: “Los escriptors tortosins de les darreries de la primera mitat del sigle xix, van seguir l’exemple dels demés de Catalunya. La seua llengua lietrària era la castellana i en castellà escrivien i en castellà galantejaven. Tot lo nostre era ordinari, passat de moda; se castellanisaven los cognoms de pobles i la rotulació dels carrers”. Entre els anys 1850 i 1870, segons Mestre (1934: 17), la situació no canvia gaire, a pesar de la florida llista de poetes i poetesses que apareixen a Tortosa: “La corrent castellanisadora continuava i sols de quan en quan, anava de mà en mà, un vers escrit bilingüísticament i roblert de baixeses i grolleries. La llengua catalana no es cultivava literàriament i’ls pocs que la conreaven encara no sentien la urgència de la seua rehabilitació”.

[18] Hi ha casos aïllats com un sonet titulat “A mon adorat turment”, aparegut a El Dertosense el 27 de juliol de 1848 (Mestre 1934: 15); el poema “Historia dels canals” de Climent Escardó, escrit en motiu de la inauguració del canal de la dreta el juliol de 1857 (Mestre (1934: 17-18); la poesia que aparegué en els fulls solts que es repartiren el 1860 en les rebudes dels voluntaris de la guerra d’Àfrica i del general Prim (Mestre 1934: 19); o la poesia de Àngel Lluís, publicada a La Voz del Progreso, 359 (10 de maig de 1867), en motiu de la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Tortosa (Vergés 1909: 217-218).

[19] Mestre (1934: 24-27) dóna notícies d’almenys tres certàmens literaris celebrats a Tortosa en aquesta època: el Certamen de la Academia de Juventud Católica de Tortosa de l’any 1878, en la qual va ser premiada una biografia del Rector de Vallfogona, Vicent Garcia, escrita en castellà per Rubió i Ors; una vetlada literària del Circul d’Artesans del 1882, en la qual va participar Joan Cachot amb el poema “Les Aigües”; el Certamen científico-literario del Círculo de artesanos de Tortosa de 1883, del qual va ser secretari del jurat Federico Pastor y Lluis i en el qual van ser premiades les poesies “¿Qui’n dona més!” de Joan Cachot, “A Tortosa” de Lluís Lluís i Dolç i una altra de Josep Vergés Zaragoza. A més d’aquests Vergés (1909: 330-455) en ressenya quatre més l’any 1892, 1900, 1904 i 1908.

[20] Cal destacar les “Converses” firmades per Cisquet de Cuaderna”, obra de Mn. Josep Querol, publicats al diari El Radical (1910-1914), el director del qual era de Joan Bta. Ferreres Delsors, autor de La festa de Mitj Camí (Costum tortosina), premiada en els jocs florals de Tortosa de l’any 1900 (ap. Bayerri (1960: 998)) i reeditada a part el 1909, i de La Mare de Déu del Palau (Tradició tortosina) (1904, ap. Bayerri (1960: 998)), reproduïda novament a Libertat, 85 (1909) i El Radical, 53 (1910), que tant d’èxit assoliren. Mestre (1934: 30) posa com a exemple, entre d’altres com Lluís Bernis, a Sinesi Sabater (+1901), un dels fundadors de El Ebro: “Tret de la llegenda Los dos bessons i de tres o quatre articles escrits en català i publicats, en 1899, en lo meu periòdic La Veu de Tortosa, tots los demés articles, poesies i estudis històrics estan en llengua castellana, tot i essent Sabater un acérrim defensor de Catalunya”.

[21] Veg. La premsa tortosina al segle xx. Club Universitari, Tortosa, 1973. Per a l’època compresa entre 1875 i 1902, veg. Bayerri Raga (1996). El mateix podem dir del Boletín Oficial Obispado (des de 1858) i del Boletín Oficial de l’ajuntament de Tortosa (des de 1875). Com diuen encertadament Miravall & Parés (1985: 13): “Manca, per avui, una exhaustiva revisió de la premsa tortosina des del 9 de novembre del 1845, data de l’aparició del primer periòdic tortosí que fou presentat com a setmanari de literatura, història, teatre, comerç i indústria, El Ebro. L’estudi a l’hemeroteca ens aportarà els volums de producció de nombrosos autors que, escrivint en català o en castellà, constituïren el gruix del moviment renaixentista a la regió de Tortosa”.

[22] Abans de 1900 ja havia publicat un llibre de poesies en català, Cançons tortosines, amb un pròleg de Antoni Añon (1894, ap. Mestre (1934b: 737), i tres obres teatrals, Júdas (ap. Lo cautiu), Matilde (1887, ap. GEC) i ¡Lo cautiu! Monólech en vers (Tortosa, 1887), estrenat la nit del 29 de maig 1887 al Teatro del Círcol d' Artesans de Tortosa. En canvi, les monografies històriques que publicà abans de les Giripigues tortosines (1915), eren escrites en castellà: El arte en la Santa Iglesia Catedral de Tortosa (1898), El Palacio Episcopal de Tortosa: guía histórica descriptiva (1900), Maestrazgo: notas de una excursión (1904).

[23] Vergés Pauli (1909: 32, 531-533), Miravall (1994: 7-11) i Aragonés (2001).

[24] Un estudi aprofundit de l’anomenat tortosinisme encara estar per fer.

[25] Vergés Pauli (1909: 531-532): “Hi ha paraules que escrich tal com les pronunciem, en lo deliberat propósit de matisá, de doná mes realisme, mes vida al léxich de la patria nostra, verbigracia: taulada, tarrat, davant, aulivera, menobre. En obres cietífiques ó d’ elevat estil literari, sense renegá de la llengua tortosina, podriem escriure: teulada, terrat, devant, olivera, manobre”.

[26] Vergés Pauli (1909: 32): “Conforme en que ’s deterren les corrupcions del llenguatge, com escoltigue, vinguigue, pujigue, per escolte, vingue, puje. Pero quan l’ us ha sancionat la fonética y la ortografia especial, peculiar y privativa d’ una llengua, lo mes racional y llógich es que la escritura y la pronunciació siguen com un fonografo”.

[27] Aquestes bandositats desapareixeran amb l’aparició de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans a finals del 1913, a partir de les quals només podem parlar de partidaris i detractors de les Normes (o antinormistes). Després de la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra, el qual rectificà algunes normes, el més apropiat serà parlar de fabristes i antifabristes. Per més detalls, Segarra (1985), d’on traiem la major part de dades.

[28] El mateix diríem de Vergés Pauli, que tal com afirmava Felip Pedrell en una carta, datada a Barcelona el 24 d’octubre de 1910, i publicada Libertad, 143 (1910), ap. Bayerri (1960: 1030): “por modo evocativo ha sabido Vergés hacer patria por el prestigio de lo que significan los recuerdos en la vida de los hombres, por las sugestiones del lenguaje, tortosino de pura cepa, tortosino del que ara’s parla, que diría Pitarra, y, sobre todo, por el estilo que tan galantemente refleja nuestro modo de ser, saber y sentir, nuestro curiosísimo folklore, nuestras modalidades afectivas, humorísticas, geniales, siempre particularísimas”.

[29] La Veu de la Comarca, 188 (1906), fent ressò de la Lletra de convit de Antoni M. Alcover, recomana: “Les paraules, frasses y aforismes, cansons, corrandes, qüentos y rondalles, basta escriureles tal com son parlades, cantades ó contades sense comentaris ni formes rebuscades”.

[30] Mestre (1934) justifica Moreira quan recorda que en el “Preludi” ha explicat la intenció de “recullir les cançons, costums i tradicions, entre la gent menys intruïda del camp i de la ciutat, per a oferir-les —tal com raja i com les ha arroplegat, als musicògrafs, filòlegs, literats i psicòlegs” (pàg.736) i el felicita per haver “arxivat —a semblança de les plaques gramofòniques— la veu popular tortosina en les sugestives pàgines Del folklore tortosí” (pàg. 742). Bayerri (1936: 13): “Com que's tracta d'un llibre de Folklore que del poble tortosí ve i al poble tortosí va, m'hai cregut obligat a no emplear atre llenguatge que'l català de Tortosa i a no unificar-ne l'ortografia a expenses del nostre caire dialectal dins la gran llengua catalana. Sospito que no a tots complaurà esta manera meua de veure; [...] Si en algun treball d'erudició està justificat l'ús de la parla comarcal tal com sona, és cabalment tractant-se de Folklore, que no pot fer atre recull sinó en estat natural”.

[31] Barnils (1916).

[32] Rafanell (2000).

[33] En una de les cròniques d’un número qualsevol de La Veu de la Comarca de l’any 1908, per exemple, trobem els pronoms jo i natros, la preposició ab, pretèrits perfets simples (tingueren), formes verbals com serveix, fassin, vaigin, anaban, etc, plurals en –as (probas), i grafies com ideya, axó i mateix, que ens poden donar una idea d’aquestes diferències.

[34] Ramos (1992: 25-28).