Descripció lingüística

FONÈTICA I ORTOGRAFIA

VOCALS

La lletra a

La a tònica

1. La a tònica de iaia, pronunciada amb e oberta en tortosí, també apareix amb e (yaya/yeya), però no en casos semblants com aigua, guitarra, llarg (llarch), etc. Mestre (1916): llèrg. Vergés (1909: 531) considera “lapsus d ‘estampa” la grafia yeyo en lloc de yayo.

2. Els verbs traure, haure (háuresseles) i les formes rizotòniques (veg. 189. 204b.), així com els auxiliars hay, ham, i les desinències –am, -au (veg. 175. 195.); nadar (nadá), llançar (llansá) i les formes rizotòniques nada, avança, llancen, xarra, així com nadador, apareixen amb a.

3. Destaquem les formes rizotòniques del verb errar (arra/erra, arrat), els derivats aspatarrat i asgarros (i asgarrat, asgarrades), el mot fachanda (i fachandé), la locució ats i uts.

Canvi de a àtona per e

4. També trobem una e en comptes d’una a a l’interior de mots com devantal (i no en davant), másquera, embaixadó, espergixen, lletí, Menaya, menobre, tremontana/tremuntana.

Caiguda de a

5. Trobem un sol cas de supressió de la a en contacte amb una r: carbasa/carabassa –es, però no, en canvi, en caragol.

La lletra e

La e inicial

6. Els mots començats per em-, en-, es-, eix-, poden aparèixer amb una a:

a) em-: ambolica -t/emboliquen, amborracha –es, -at, ambrutes, ambudé, amburinada, ambustero/embustero, ambut –s, ampastre, ampega, amporta; que, en canvi, no apareix en embaixadó, embarcarse, embotat, embustero, empedrada, empeny, empenyá –ada, emplees, etc.

b) en-: ancartonat, andosiau/endeusiau, andú –uya, -ut, anfado/enfadats/enfadós, anfitat, angarronada, angrana, anguany, angüent/engüent, anllardaré, ansiam, ansobecat, antenga, anvía/enviá, i també ambernissada; que no apareix, en canvi, en enamoren, encara, encarrech, encavat, encenen, enclavació, endivina, endolada, enemichs, enganyá, engendrat, engordix, enllá, ensenya, ensenyá, entén, entera, enterrament, enterrat, entones, entrá, entrada, entranyes, entrégali, enveijada, enveja, etc.

c) es-: asbambolada, asboijarrat, ascaldabullat, ascalivada, ascambruné, ascampa, ascampadó, ascampá, ascanya, ascanya, ascanyat, ascapsa, ascardalench, ascarransit, ascaufa, ascolá/escolá, ascolta, ascolto, ascriure, ascursó, asgarrades, asgarrapat, asgarrapava, asgarraps, asgarrat, asgarros, asllomá, asmussat, aspahit, asparvés, aspatarrat, aspatlá, aspeny, asperes, aspillera, asplanissada, aspolsarse, asquena/esquena, asquerdes, a/d’astall, astaquirot, astigues, astimo, astira, astira cordetes, astisores, astopa/estopa, astovalles/estovalles, astrená, astuvó; que, en canvi, no apareix en altres com estimada, escarmentats, escopeta, esguinsada, espantá, espante, espardenya, espatla, espera -es, esperansa, espina, esplugá, estalvi, estesa, estragat, estudia, etc. Vergés (1909: 32): “Distintiu de la llengua tortosina es la propensió à cambiá la vocal e, quan es inicial, per la vocal a. Exemple: aspant, asparvé, ancantament, per espant, esparvé, encantament”.

d) eix-: en el verb eixir (així, aixirá, aixit), i també en eixut, eixuga (aixut, s’ ajuga) i eixanguers (aisenguès), però no en eixe -s.

e) També en el mot etzimbori (atsimbori).

La e pretònica

7. La e pretònica dels mots següents apareix amb a: barruga, cadarneres, calandaris, chafatarrossos, fatillera, jamega, jamegadó, llansol -s, llumané, ramey/remey -s, sansé/sencé, somatent, tarrós, taulada, però no, en canvi, en lleganyes.

Canvi de e per i

8. És molt general la palatalització de la e en i: en els verbs dixar, minjar i dijunar (en tota la seua conjugació), i en altres mots com dijú, dijuni, ginollons/genollons, ginolls, Gironi, Jiné/Giné, minjada -es, minjar, quixal -s, Sinyor/sinyor, sinyoret, sixanta.

9. Per altres raons, també apareix una i en comptes d’una e en els mots següents: orgui, manich, mánigues, Carnistoltes, Quirineldo (< Gerineldo), romiguera, vidella, viri; rinyó, tibia, o alternant amb e (istiu/estiu -et, minuts/menut ‘petit’, prevengut/previngut, ti/te ‘té’), però no en medecina. (veg. 201.)

Caiguda de e

10. En algunes formes verbals no apareix la e d’un hiat: sobrexí, atapix, provirá.

La lletra i

La i del dígraf ix

11. Per norma general s’usa el dígraf ix, en el qual es pronuncia la i (caixa, peix, moixó). El verb sobreeixir apareix amb la forma sobrexí (cf. 6d.). Mestre (1916): sobreixí.

La i davant de [Z]

12. Normalment apareix la i que en tortosí es pronuncia davant d’una g/j intervocàlica:

a) en verbs acabats en –ejar: aixoreijarme, bordeijá, chocheijen, coixeija, festeijá, galleijá, goteija, marseijá, matineija, meneija/meneja, paseijá, pleiteija, vetlleija, etc., que en altres ocasions ja no apareix (bateja –em –es, batejarse, marejarse).

b) en altres casos com abadeijo, asboijarrat, boijos, bruijit, enveijada/enveja, fuigit/fugen -irán, pluijós/pluja, puija/puja, puijada/pujada, raijolés/rajoles, roija, safareijos, etc.

La lletra y

13. La lletra y s’usa en comptes de i en els casos següents:

a) en la conjunció copulativa y;

b) si forma part d’un diftong: anduya; guayta, avuy, ay, Blay, bayoneta, caygut, cuyna, feya/feye, lley, may, Menaya, remey, Rey, Reyna, veya, yaya/yeya, etc., a vegades alternant amb i (aygua/aigua, diya/día, hay/hai, pleyt/pleits).

14. També s’usa y en comptes de j en els mots jo (yo) i ja (ya).

Les lletres o i u

Canvi de o per u

15. Apareix una u en comptes d’una o àtona en els casos següents:

a) precedint una síl·laba amb i: amburinada, bruijit, Burriol, culcusit, cullida, cullirás, culliré, cullites, cumpliments, cumplit, cumplixen, currimén, escupim, Munsiá, pulida, ruín, sufrixca, surtirá, surtirme, suspirs, etc., que alterna en algunes ocasions com cunill -s/conills, tunyina/tonyina, però no en canvi en coixí, gambosins, topí.

b) en altres casos com ascambruné, astuvó, bambul, estufat, Juseps, mustela, pugué -s, ruhent/ruent, umbríes. Mestre (1916): ombría. També alterna amb una o en algunes ocasions com hu/ho, tremontana/tremuntana, però no en canvi en calorós, joventut, moixonets, montanya –es, plomes, torrons.

16. Apareix una u en comptes d’una o tònica en curquen (< corcar) i una o en comptes d’una u tònica en onsa ‘unça’. No canvia en gola.

Canvi de o per au

17. Apareix l’aplec au en comptes de o en dos casos:

a) en mots femenins (i els seus plurals): auliva –es -etes, alternant en aurella –es/ orella , però no en altres com ovella.

b) en el verb ofegar (aufega/s' ofega, aufegues) i alternant en l’adjectiu aubert –a/ oberta.

Canvis vocàlics diversos

Monoftongacions

18. Trobem uns quants casos de monoftongacions: consevol, coniam, coranta, dumenge –s/domenge, andosiau/endeusiau, mitat, vore/veure, vorem, vorás, voría, alternant en chiulá/chulá.

Altres canvis

19. Destaquen els mots ungüent, que alterna amb les variants angüent/engüent, malmarrós, trantoll i maravelles, i també els verbs estornuda, arreplega/arrepleguen/arroplegá, redola -es i rublí ‘reblir’, boticari/poticari/potacari (< apotecari).

ACCENTUACIÓ

20. Les majúscules no apareixen mai accentuades.

L’accent greu i agut

21. Les vocals són marcades generalment amb l’accent greu (´).Excepcionalment, també s’usa l’accent agut (`). Segons les normes d’ortografia actuals, caldria afegir accents en uns casos (veg. 25.), suprimir-lo en uns altres (veg. 26.), i actuar també en els casos següents:

a) à o a en comptes de á,

b) é/ó en comptes de è/ò, i a la inversa, (veg. 23.)

c) ù en comptes de ú.

22. L’accent circumflex (^) només apareix un cop en el mot cassadô/cassadó/casadó.

El timbre de les vocals e i o

23. L’accent greu o agut no s’usa, sistemàticament, per a reflectir el timbre de la pronunciació tortosina de les vocals e / o:

a) mots pronunciats amb e / o oberta en tortosí, que apareixen amb é / ó. Amb é: exércit, pérden, pérdiga, Séu, értiga. Amb ó: aixó, alló, arrós, Vinarós, tarrós, compón/compon, Antón, jónech, ósties, óliva, trópit, rónega, só, trós, móssos, fesóls, móriga, óbrigues, fló, pló, tórceli, pósali, pósan, pósateu, recórdat.

b) mots pronunciats en tortosí amb e / o tancada, que apareixen amb è / ò. Amb una è (beurè, ajudèumela). Alternant é / è (pagés/pagès, interès/interés, qué/què). Alternant ó / ò (professó/professò ‘processó’). Destaca el cas de la e de les terminacions –er, -ers amb è (mercadè, ollè, Serralè, papès, romè, marinès, aisenguès) o alternant é / è (menesté/menestè, diné/dinè, dinés/dinès, carrè/carré, primé/primè, fé/fè), casos en què la r és muda.

c) mots pronunciats amb e tancada, i que l’ortografia actual vigent marca amb l’accent agut (è), aquí apareixen amb é: Mossén, berebé, seré ‘serè’ (ceré), encén, promés.

Regles d’accentuació

24. En general podem dir que se seguixen les normes d’accentuació del castellà, que en els casos a) i b) coincidixen amb les de les Normes Ortogràfiques de 1913.

25. S’usa l’accent en els casos següents, que actualment cal suprimir:

a) els aguts acabats en -an, -on, -un: están, farán, Bricán, mirán, etc.; chitón, compón, Antón, algún.

b) els mots plans acabats en –ia (María, tenía, tía, malaltía, companyía, picardía, día ‘deia’, etc.; que en alguna ocasió apareixen també sense com en alegría/alegria, día/dia, cría/cria, havía/havia, somia/sommía i també en estalvia (astalvía); acabats en -ies (romeríes, cofradíes, agoníes, umbríes, tíes, porfíes, fíes, Matíes, etc.; que també apareixen sense accent en dies/díes, tries/tríes, primeries, raderies; o acabats en -ie (guíe), -io (navío), però, en canvi, crios.

c) els verbs que duen aglutinats els pronoms: ajudèumela, alábat, alíviali, apányat, acábam, cáume, cómprals, cóntamen, demámnali, dónali, entrégali, guárdales, guárdat, háuresseles, llévateu, múdali, pégat, pósali, pósan, pósateu, retrúcali, tórceli; alternant amb formes sense accent (vésli/vesli, vésten/vesten, víneten/vineten), que també apareixen sovint sense accent (allunyat, anarsen, apartat, apretal, aspolsarse, cantarlos, carregal, casarse, confesat, contau, desduirme, disli, disme, dixali, dixau, embarcarse, estirarme, estirarme, fartam, ferhu, ferli, ferne, fesli, feste, ficarse, guardat, lligarne, marejarse, minjemoshu, miram, obrim, pensanhi, pensantme, pondres, portam, posahi, preguntarli, probal, puguermos, resantli, riute, senyarse, somi, traureli, ventla, vessi, vestirse, vorem).

d) les vocals que precedixen l’emmudiment d’alguna consonant: fuster (fusté), flor (fló), dolós (dolós), ballar (ballá); content (contén), sent (sén), etc.

e) en altres mots com farém, volém, sénten.

f) en alguns mots amb accent diacrítc (veg. 28.).

26. No s’usa l’accent en els casos següents, que actualment s’accentuen:

a) els esdrúixols que acaben amb hiat: verbigracia, gracies, abundancia, rabia, ganancia, Llusia, nóvia (novia), sénia (cenía/cenia), bèstia (bestia), València (Valencia), paciència (paciencia), sério (serio), sépia (sepia), etc.

b) els mots però (pero) i perquè (perque), que sempre apareixen sense accent.

c) alguns mots amb accent diacrític (veg. 29.).

d) en altres casos com alli, homens, jovens, sapigues.

e) en algun nom propi: Sant Antonio.

27. Les formes verbals estudia, cambia, negocien, desprecies, etc., apareixen sense accent, cosa que sembla indicar una pronunciació diferent de la forma astalvía.

L’accent diacrític

28. L’accent diacrític s’usa en els mots següents:

a) bé ‘bé’, dóna ‘dóna’, dónes ‘dónes’, sí ‘sí’.

b) més/mes ‘més’, què/qué/que ‘què’, sé/se ‘sé’, té/te ‘té’, vés/ves ‘vés’; i també en se/sé ‘se’, Seu/Séu ‘catedral’.

c) fí (m.), pára (verb), quánts (interrog.), sába (subst.), só (subst.), tú (pron.).

d) à/á/a (prep.), dó/do ‘donar’, fá/fa, grá/gra, mí/mi, móssos/mossos ‘mossegades’, nás/nas, ò/ó/o (conj.), pí/pi, pís/pis, plá/pla, trós/tros, ú/u/hu (cada ú/cada hu, tot es ú/u), ví/vi.

29. No s’usa en els casos següents:

a) béns (bens), bóta (bota), déu/déus (deu/Deu/Deus/pregadeu), és (es), jóc (joch), mà (ma), món (mon), pèl (pel), pèls (pels), sóc (soch), sòl (sol), ús (us), vós (vos).

b) com, cop, cops, cos, deu, dona, dones, fora, joc (joch/jochs), les, ma, mes, meu/meus, molt/mol, molta, molts, moltes, mon (poss., mos + en), mossos (< mosso), net, os, ossos, pel, pels, que, res, se, sec (sech), seu, seus, si, sol, sols, son, te, tot, tots, veu, vos.

La dièresi

30. La dièresi només s’usa per marcar els diftongs creixents en els dígrafs gu i qu: aigües, aigüeta, aigüera, agüela angüent/engüent/ungüent, antiqüeles i paraigües, però no en els mots llegues i Pasques, ni tampoc en cuento, etc.

31. No s’usa en els casos següents:

a) en mots que actualment la porten: tauteta, Pauls, peuch, ruina, arruien, raims, raimet, arrailat, raices;

b) en mots que apareix una h intercalada: benehit –ida, vehins –ines, espahit/aspahit;

c) en alguns mots que duen accent: ruín, aína. ruín, peúch, caía.

Apostrofació

Separació de l’apòstrof

32. Generalment, separa amb un espai l’apòstrof de la vocal següent (l’ home, etc.) o de l’anterior (pera ‘ls, etc.).

Els articles lo, los

33. L’article definit masculí apostrofat adopta les formes següents:

a) l’, davant de vocal: l’ ase, l’ esparvé, etc.

b) l’, excepcionalment, davant de consonat i seguit de vocal: casa l’ boté.

c) ‘l, darrere de vocal, seguit de consonant: toca ‘l dos, acompanyá ‘l llanto, etc. Barnils (1916: 6) s’equivoca quan diu que l’article lo es convertix “en el en les posicions àtones (la mare i el pare, lo pa i el vi)”.

d) ‘l , excepcionalment, davant de vocal i seguit de consonant: lliga ‘l ase.

34. En alguns casos, no s’apostrofen darrere de vocal:

a) abans d’un canvi d’entonació: Qui canta lo seu mal espanta; Entre home y dona lo dimoni..., etc.

b) si la vocal de davant és una u o una i d’un diftong: si cau lo cel, avuy los verdadés nobles, etc.

c) quan es tracta de l’article neutre: trenca lo mes gros; y lo demés, etc.

d) excepcionalment, en casos com ti lo pere, escolta los seus pecats, porta los ginolls pelats, etc.

35. Davant de i inicial l’article lo no s’apostrofa: lo hisop (lo Ixop).

L’article la

36. En alguns casos, l’article o pronom la no s’apostrofen davant de vocal:

a) davant de a: la aubarda, la amburinada, la asquena, la aurella, la Aldea, la Habana;

b) davant de e: la espardenya, la economia, la era, la Extrema-unció, la espieta, la enclavació, la escletó, la esperansa, la ermita;

c) davant de o: la olla, l’oroneta/la oroneta, la orella, la oneta, la hostalera;

d) davant de i i u àtones (la iglesia, la ignorancia) o tòniques (la última).

El pronom la

(veg. 158.)

La preposició de

37. La preposició de no s’apostrofa en alguns casos: de un -a, de home, de espatles, de ofendre, de hora, etc. Tampoc davant l’article neutre: De lo que no entengues.

Contracccions

38. Davant d’una vocal, també trobem les formes al i del: al hospital, al atrevit, al us, al/del infern, al any, al amo, al estiu, al hort, al Abril, al alcalde, al eco, al escudellá, al home, etc.; del Alba, del any, del hortolá, del atre, del hivern, del ou, del ase, etc.

39. Davant de consonant apareix de lo, només en un cas (de lo peix).

40. La combinació per l’ es convertix en pel en dos casos: pel ull, pel interés.

Pronoms febles

41. Els pronoms proclític em, et, es, en, si van a continuació d’un mot acabat en vocal, adopten les formes ’m, ‘t, ‘s, ‘n. (veg. 159.2.)

42. Com a norma general, els pronoms enclítics no se separen del verb mitjançant apòstrof: acábam, fartam, miram, obrim, portam, vorem; alábat, allunyat, apányat, apartat, confesat, guárdat, pégat; pondres; pósan; apretal, carregal, probal; cómprals, si bé n’hi ha algun cas (feste’l).

43. En les combinacions binàries i ternàries, els pronoms me, te, se i en apareixen aglutinats darrerre del verb (anarsen, cóntamen, vésten/vesten, víneten/vineten). Davant del verb, en canvi, destaquem algunes vacil·lacions:

a) me’n (m’ hen/m’ en/me’n), me n’ (me ‘n);

b) te’n (t’ hen/te ‘n, te’n);

c) se’n (se ‘n/se’n/se n’/s’ en), se n’ (se n’/se’n/s’ en/se’n/s’en/sen);

d) se n’hi (sen hi),

e) se + ho (s’ heu).

Altres elisions

44. En algun cas, s’elideix la e del verb és: que és (que’s), no és (no’s/nos).

45. La e de la preposició en, en un cas: vi 'n blanch.

SEPARACIÓ DE PARAULES

Espai entre mots

46. Alguns mots que actualment van separats, apareixen aglutinats:

a) la preposició composta per a (pera) i les contraccions per al (pera ‘l), per als (pera ‘ls).

b) locucions prepositives o adverbials com des de (desde), a on (ahont), a de pressa (adepressa), a prop (aprop), d’escodors (descodors), a vegades (avegades), de matinet (dematinet), de seguida (desseguida).

c) participis amb la combinació l’ha davant: l’ agafat ‘l’ha agafat’, l’ andut ‘l’han dut’.

d) mots amb l’article la davant: l’ Aduana (< la duana), l’abellota/la bellota, i també en les anous/nous.

e) el mots astovalles/estoballes (< les tovalles), astisores (< les tisores).

47. Alguns mots que actualment no se separen, apareixen separats:

a) compostos: estiracordetes (astira cordetes), capsigrany (cap sigrany), tentipotenti (tenti y potenti), gatameus (gata meus), saltamàrgens (salta margens), trentamisses (trenta misses), malfaener –a (mal faené, mal faenera), però malfaenés.

b) altres: trasplantat (tras plantat), debades (de bades), si no (sino), i també tantarantan (tan tarantán).

48. Els mots compostos poden anar separats (veg. 47a.), aglutinats (veg. 50cd.) o separats per guionets (veg. 51a.).

49. Les combinacions binàries dels pronoms les trobem aglutinades al verb (veg. 50ab.), separades per un apòstrof (veg. 41.), i també dislocades (veg. 42. 43.).

Guionets

50. No s’usen els guionets segons la normativa actual en els casos següents:

a) per a separar el verb dels pronoms enclítics: cáume, desduirme, disme, pensantme; feste, riute; aspolsarse, casarse, embarcarse, estirarme, ficarse, lligarne, marejarse, senyarse, vestirse; ferne; ventla; guárdales; cantarlos; alíviali, demámnali, dónali, disli, dixali, entrégali, ferli, fesli, múdali, pósali, preguntarli, resantli, retrúcali, tórceli, traureli, vésli/vesli; pensanhi, posahi, somi, vessi; contau, dixau; ferhu; puguermos; però sí, en un únic cas (pren-lo).

b) per separar els pronoms de les combinacions binàries: ajudèumela, anarsen, cóntamen, háuresseles, llévateu, minjemoshu, pósateu, vésten/vesten, víneten/vineten.

c) per separar els components dels mots compostos: vint-i-cinc (vinticinch), mata-sanos (matasanos), ando-siau (andosiau), en-déu-siau (endeusiau).

d) per ajuntar els components dels mots compostos: poca-roba (poca roba), cloc-i-piu (cloch y piu), ringo-rango (ringo rango), caça-sombres (cassa sombres) estiracordetes (astira cordetes), quefer (que fé).

51. S’usen guionets, que caldria suprimir segons la normativa actual, en els mots casos següents:

a) compostos: estripacuentos (astripa-cuentos), Fontcalda (Font-calda), extremaunció (Extrema-unció), picatalons (pica-talons), mocallànties (moca-llanties), rapafuig (de rapa-fuig).

b) en comptes del punt volat (espal-la).

52. S’usa el guionet, d’acord amb les regles de l’actual normativa en punxa-sàrries (puncha-sarries).

Signes d’interrogació i exclamació

53. S’usen els signes ¡ i ¿ inicials.

54. N’hi trobem a faltar alguns de finals.

CONSONANTS

Les oclusives (p/b, t/d, k/c/g)

La p i la b

55. Hi ha algun cas de vacil·lació en la p i la b finals: sap/sab, rep (reb), corb -s (corp -s). A l’interior de mot, apareix una p en dissabte (dissapte).

56. L’aplec mpt no apareix en cap ocasió. (veg. 98.)

57. La p final darrere de m, que és muda, a vegades no apareix: llam/llamp, cam.

58. En el nom propi Baptiste cau la p (Batiste).

La t i la d

59. Hi ha algun cas de vacil·lació en:

a) la t i la d finals: fred (fret –s), Madrid (Madrit), àpit (ápid), soldats/soldad, etc.

b) la d final, precedides de r: gord (gort), verd (vert), sord (sort), guard (guart), covard (cobart), tard (tart), que en alguns casos no apareix: perd (pert/per), tord (tort -s/tor).

60. La t final muda, a pesar que Barnils (1916: 7) afirma que en -nt, -rt, -lt (i -nts, -rts, -lts) sona la t, “com fan sovint els dialectes valencians”, desapareix en pocs casos:

a) darrere n: calén, talén, Sans, San Joan, presen, marchán, aprenen, currimén, sent (sen/sén), mirán, davan, tans, dens, contén, mirán, puns, pensanhi, sen, guans, plantán; també en Munsiá, però sí, en canvi, en gent, vent, pont, parents, nadant, pensantme, resantli, etc. Per ultracorrecció sí que apareix en ahont, fant, grant i en tan/tant, quan s’escau.

b) darrere l: alts (als), molt (mol, mols), dalt (dal); però sí, en canvi, en solt.

61. En el cas del mot mandra no apareix la d epentètica: manra (manrra).

62. En alguns mots plans acabats en i hi ha epèntesi de la t (o d): àpit (ápid), geni (genit).

Canvis entre t i d

63. Destaquem els mot venta ‘venda’ i fatigues,

La c i la g finals

64. La c i g finals generalment s’escriuen amb una ch:

a) en mots comuns: antich, abercoch, abrich, amich -s/amic -s, arch, ascardalench, barranch, bech, blanch -s/blanc, bonich, bosch, chich -s, cinch, cloch, cuch/cucs, dich, duch, encarrech, enemich –s, estich, foch, fosch, fresch, joch/joc, jónech, mánich, melich, much, músich, peuch, pich, poch -s/poc, porch, préssech, primerench, públich, puch, rich -s, ruch, sach, sech, soch, such, tampoch, tinch, toch, trach/trac, trench, tronch -s, vinticinch, visch; etc.; amarch, fanch, llarch, sanch.

b) en el mot chicha (‘xica’),

c) noms de pila: Lluch, Roch;

d) cognoms: Franch.

Canvi de c per g

65. Destaquem els mots esguinçada (esguinsada), sagristía i sacristà, però no en cabalca.

La c i la q

66. En els diftongs creixents hi ha vacil·lació en l’ús de cu o qu: cuatre/quatre, cuan/quan, cuants, cuántes/quant, quánt, cuartos, Pascual, Pascualet, Pascua, cuaresma, cualsevol.

L’aplec ct

67. En els mots retó, dotó, escritura, respetada, desapareix la c; però no, en canvi, en docte, tracta.

Altres aplecs

68. El nom propi Magdalena apareix amb g i sense (Santa Magdalena/plorant com una Madalena).

La k

69. La paraula kilo/quilo apareix amb k i amb qu.

Les lletres b/v

70. Hi ha vacil·lacions en l’ús de b/v, en els casos següents:

a) quan alternen b/v: estoballes / astovalles, miraba / -ava, cambia / canviá, Gobern / gobern / Govern, goberna / Governadó, beta / veta ‘beta’;

b) quan apareix b en comptes de v: alcabots, sabi –s, proba/probal, arrobes, fabes, alcoba, ambernissada, cambia, la Habana, caballería, caballés, tobot, antubio, galbana, bebent, babes, taberna –era, cascabells, cobart, cabalca; baga ‘vaga’, bella ‘vella’, bellesa ‘vellesa’, debot ‘devot o de Bot’.

c) quan apareix v en comptes de b: reventa, volcat, gavies/gabia, óliva, tivant, devanadores, revolcadó, vaquetera, varons; vall ‘ball’, veure ‘beure’.

71. En els castellanismes lèxics no hi ha vacil·lacions: veleta, calvo i abogat

72. Els derivats de mots acabats en –u mantenen la vocal en els femenins meua, teua, seua; els diminutius peuets i estiuet; però no en encavat ‘encauat’.

La lletra w

73. La lletra w apareix en un sol cas, en comptes de v: való (waló).

Les fricatives alveolars (ç/c, z, s, ss, sc)

La ce trencada

74. La ce trencada no s’usa en cap cas. En comptes de ç/c, trobem les grafies següents:

a) -s-: alsa, adrés, alcansa, ascursó, aspapsa, avansa, avinensa, bras, cals, calsa, calsat, calseta, calsons, cansons, comensa -ada -ament, descals -os, dolsa, dolsainé –s, esguinsada (veg. 241.), esperansa, fiansa, forsa, Fransa, llansá, llansols, onsa, palisano (< paliciano), templansa, etc.; calses, fase/fasse, infansia, llansen, llanseta, llevanses, llisenciats, Llusia, Masiá, onses, seba -es, sendra, sendré, sentené, sigró.

b) –ss- apedassa –at, brassos, cassa, llissó, massa, massana, pessa, rassa; fasse -s, dresseres, cabesses; alternant amb s (plassa/plasa, cassadó/cassadô/casadó, pussa –es/pusa; bossí/bossinet/bosins).

75. En algun cas trobem una c en comptes de s/ss: centinela, concell, cenía/cenia, cedás, ceré ‘cerer’[?]; raices. Moreira (1934: 104) escriu raíces.

La essa intervocàlica

76. En alguns casos trobem s en comptes de ss: básia, carbasa, bosa, pasen, groses, bosa, Cabosa, Pasanau, necesites, asertivol, carabasí, confesat ‘confessa’t’, llanguanises, mosega; o alternant (asse/ase, asiento/assentats, brasses/brasa, procesó/professó, presech/préssech).

77. En pocs casos trobem només ss en comptes de s; adessat, pessa, vessi ‘vés-hi’.

El dígraf sc

78. Trobem el dígraf sc en Ascensió/Assenció, però no en ressucitat.

La ics

79. En el nom excusa (escuses), en comptes d’una x apareix una s, però no en el verb excusar (s’ excusa, excusats).

L’increment isc

80. L’increment isc d’alguns verbs o derivats verbals apareix escrit ixc: sufrixca, de creixcuda.

La lletra z

81. La z només apareix en cinc ocasions i alternant amb c o s: donzella –es/doncella, quinze/quince, dolzaina/dolsainé –és, Vinaroz/Vinarós. En la resta de mots, no la trobo en comptes:

a) de c (once).

b) de s (ensa, colse -s, atsimbori, guitses, metsines). Mestre (1916): metzines, f. pl.: cireres bordes verinoses.

c) de x (batxoles). Mestre (1916): batzòles. Moreira (1934: 571 i 710) parla de les batzoles com una de les campanes de la Seu. DCVB: ba[dz]oles (a Tortosa).

82. En el sufix –itzar, no es pronuncia la t: martirisa.

Emmudiments de la s final

83. Hi ha algun cas en què la s final no apareix, perquè no es pronuncia:

a) seguida d’un mot començat en r (del Regués),

b) seguida d’un mot començat en s: lo set colós, tots lo Sants.

Les fricatives palatals (g/j, x/ix, tx/ig)

La g i la j fricatives

84. En alguns casos apareix una j en comptes d’una g: rojes, jipó, batejem, metje, a mijes, minjes, festejes, jutje, passeijen, puje -en, bruijit, fetje.

85. En alguns casos apareix una x en comptes d’una j/g:: clareixa, mareixá, fuxit, arxeps.

86. La jota castellana apareix en els castellanismes ajena (agena), lujos, traje, però no en antiqüeles, potaque.

87. Entre els mots començats en ex-, trobem el mot ejecutá, pronunciat amb [Z]en tortosí, però no, en canvi, en exemples.

88. En els mots mitja (i derivats) predomina la forma sense t (mija, a mijes) i alterna en pitjó/pijó. La locució a mitjan, fossilitzada en el topònim Mitán Camí, apareix sense t.

Les grafies tx, ig i g africades

89. El dígraf tx només apareix en els mots botxí/bochí, botxa, batzoles (batxoles).

90. Per representar el so de [tS] apareix la ch en comptes de:

a) la tx: acacha, aches, bichach, bachilleríes, borracho, buchaca, cachamona, coche, despacha, fachandé, fachanda, macho, etc. (cf. 89.)

b) la x inicial o postconsonàntica: chich –a -s, chafes, chameta, chapa, charra, chaveta, chavo, Cherta, chiques, chiquet, chimpleríes, chollat, chocheijen, chufes, etc.; pancha, puncha, anchoves, marchán, garganchó, gonche, rianché, etc.

91. També trobem una ch en els noms propis Cachina, Chilín, i en els castellanismes cachete, campechanía, chitón, dichosa -os, estuche, lechugino, pachorra.

92. En el dígraf final ig, hi ha vacil·lacions en boij/boig, fuiy/fuig, però no en, faig, vaig, veig, Maig, goig, raig, roig.

93. Darrere de i, per representar el so [tS], trobem les grafies g (Tírig), tg (desitg) i tj (mitj).

Les grafies ix, x fricatives

94. En el dígraf ix, en alguns casos, en comptes de la x apareix la grafia j (s’ ajuga)o ij (baijen). També en el mot pixa (pija).

95. Trobem una s i no una x en els mot surriaques ‘xurriaques’, aisenguès ‘eixanguer’ i soligot ‘xerigot’, però sí, en canvi, en hisop (Ixop).

Les nasals (m/n, ny)

96. El mot dilluns apareix escrit amb m (dillums).

97. La paraula mangraneta presenta una n adventícia, que no apareix en maçana (massana).

98. L’aplec mpt no apareix en cap ocasió, s’escriu nt: conte, contes, conta y reconta, contades, pronte, tenta, tentacions, etc.

99. Les nasals geminades se simplifiquen en:

a) el mot setmana (semana),

b) el nom propi Anna (Ana),

c) formes verbals acabades en m, seguides del pronoms mos: antenemos, minjemoshu.

100. Destaquen també els mots condenació, sommía.

101. Generalment s’usa el dígraf ny. La lletra ñ en comptes de ny apareix en casos comptats:

a) noms comuns: caliqueños, roña,

b) malnoms: Marraña, Puñalet.

c) cognoms: Cañete.

102. Trobem n en comptes de ny en el mot refrans.

Les laterals (l/ll)

Ela geminada

103. No hi ha cap mot amb ela geminada. Només hi ha un cas en què s’usa el guionet en comptes del punt volat (espal-la / espatles).

Els dígraf tll

104. El dígraf tll s’usa en tres mots: bitlles, i vetllada, vetlleija. (cf. 106.)

105. No s’usa en els mots aspillera, ralla i rollos.

El dígraf tl

106. El dígraf tl s’usa en els mots ametles, batles, espatla -es/aspatlá (alternant amb l-l, en espal-la) i en vetla (alternant amb tll, en vetllada, vetlleija). Mestre (1916): vel·lá. També en vent-la (ventla).

107. No s’usa en els mots Belem/belem.

Caiguda de l

108. Els mots altre, altra, altres, sempre apareixen sense la l. L’única forma del pronom nosaltres que apareix és natros. També apareix sense l el mot emplastre (ampastre).

Canvi de al per au

109. En alguns mots, en comptes de l’aplec al apareix l’aplec au (paumell, aubarda, ascaufa, bauba), tranformat en ul (astulviadó) o sense la l (abercoch, aguasil < cast. alguacil); però no, en canvi, en estalvis.

Canvis de l i r

110. Destaquem els mots afruixá, fruix ‘fluix’, juriol/juliol, soligot ‘xerigot’, i també tortoleta. No canvi, en canvi, en frare -s. Vergés (1909: 531) considera “lapsus d ‘estampa” la grafia fruix en lloc de fluix.

Canvis de ll i l

111. Destaquem els mots centinela ‘sentinella’ i millés ‘milers’.

Les vibrants (r/rr)

La r muda

112. La r final és muda, i no apareix escrita, en els casos següents:

a) infinitius (aná, corre, morí, etc.), excepte quan va seguida d’un pronom (mirarla, ferhu, etc.);

b) noms singulars (altá, mariné, temó, picassó, etc.) i plurals (sopás, dinés, dolós, etc.);

c) adjectius derivats acabats en –er, -or (matiné, grunyidó, etc.), però sí, en canvi, en muller/mullé.

d) en el mot retó, que en tortosí fa derivats amb n (retons, retonet).

113. Sí que apareix la r final, perquè no és muda, en els casos següents:

a) noms: llar, or, amor -s, cor, car, mar, per, acer;

b) adjectius: segur, madur, dur;

c) algun verb: 3 mor;

d) castellanismes: llover, vivir;

e) altres acabats en s: suspirs, menors, tutors; descodors, discurs, Mars.

114. La r d’interior d’un mot és muda, i no apareix escrita, en:

a) els mots abre i pendre, però sí en perdre, desordre i ordre (masc.), madrastra.

b) el mot dimats.

El dígraf rr

115. En un únic cas trobem el dígraf rr en comptes de r: manrra.

116. El mot sária apareix amb una r simple, però també amb rr (puncha-sarries). DCVB: sà[|]ia (a Tortosa). El mot surriaques, en canvi, amb una r múltiple. Salvadó (1991: 192): suriaca.

Metàtesis

117. Destaquem els mots milacre ‘miracle’, celebre ‘cervell’.

La lletra h

118. En alguns casos trobem a faltar la h inicial: ham (am), hisop (Ixop), hivern/ivern, hòsties (ósties/osties).

119. En uns altres, segons la normativa actual, cal suprimir la h:

a) entre vocals, apareix la h quan es marquen hiats: asahona, espahit, benehit, suhat, rahó, ruhent, trahuen, vehuen, dihuen, cohuen, juhí, vehí, ahont, etc.

b) en el dígraf ch (veg. 64. 96.).

120. La h dels pronoms en, ho i hi presenta vacil·lacions en algunes combinacions:

a) m’ hen (‘me’n’); t’ hen (‘te’n’);

b) teu (pósateu), s’ heu (‘s’ho’);

c) ti (‘t’hi’), si (‘s’hi’);

d) li (‘l’hi’), l’hi (‘li’).

Casos especials

121. Apunto alguns altres casos especials:

a) afèresis: aixanglot, aixorejarme.

b) metàtesis: llanguanises, Guergori.

c) altres: Batiste.

convencions gràfiques

Majúscules i minúscules

122. Trobem majúscules en comptes de minúscules en:

a) els noms dels mesos, generalment, o alternant amb minúscula: Giné/Jiné, Febré, Mars/mars, Abril/abril, Maig, Juny, Juliol/Juriol/juriol, Agost, Novembre.

b) noms genèrics: Pare Retó, mossén (Mossén Pere), Patrona, Reyna, Rey, sant-s/Sant-s, sant pau (com un Sant Pau), l’ Aduana, l’Assut (l’ Azud), la Extrema-unció, set calles d’ Amargura, mas (Mas de la Tea), Ponent.

c) adjectius genèrics: filipino (punt Filipino), ciri pasqual (ciri Pascual).

123. Trobem minúscules en comptes de majúscules en:

a) alguns noms propis: la Muda (la muda), capità Barruga (barruga), Girona (girona), Bordons (bordons).

b) altres noms propis que també poden ser comuns o tindre homònims: la gola (Per la gola 's perden los barcos), Burriol (Burriol, burriol), roquetes (cel á Roquetes), de Bot o devot (Sant Blay devot que'l de Tortosa no pot). Veg. Vergés (1923: 116).

c) noms de festivitats: Quaresma (quaresma/cuaresma), Rams (rams), Cap d’Any (cap d’any).

Errates

124. Aquestes són les errates de l’original que he trobat:

afita per anfita, agua per aigua, ahoBT per ahont, aixArá per aixirá, alló per allí, amich per amics, amut per amunt, Rabia per Bàbia, canes per cases, caval per cavall, cavals per cavalls, demámnali per demánali, enemoren per enamoren, fert per fret, gal per gall, ganacia per ganancia, le per la, le per lo, lo per Lo, lo per la, los per dos, luny per lluny, mantellades per martellades, mes per me, ne per no, pagueu per paguen, pare per para, parta per porta, pel per del, plancha per pancha, pofíes per porfies, s per s’, se ‘ls per se’l, teus per teues, tota per tot a, trencap per trencat, u per un.

MORFOLOGIA I SINTAXI

GÈNERE I NOMBRE

Gènere

125. Són masculins els mots senyal, conte ‘compte’, fum, ordre, vessants, fi (m.).

126. Són femenins els mots anells, temó, fel.

127. Hi ha vacil·lació en els mots costum, mar.

128. Els mots femenins febra i llebra apareixen escrits amb a final.

129. Destaquem el mot invariable enze (Fe l’ ensa) i el masculí monge.

Nombre

130. Els mots home i jove fan els plurals homens, jovens. En el mot marge alternen els plurals marges/salta margens. El mot ase fa el plural ases.

131. Les paraules acabades en –st fan el plural en –stos (disgustos, testos).

132. Les paraules acabades en –ig fan el plural masculí en –os (safareijos, boijos), però no goigs.

133. El femení plural de mig (mitj) és mijes.

134. El plural de rei és reis (Reys).

135. El mot paraigües és invariable (lo paraigües).

L’ARTICLE

L’article definit

136. Les formes de l’article definit masculí són:

a) lo, los: davant de consonant (lo dimoni, los dies, etc.);

b) l’, los: davant de vocal (l’ ull, los ulls, y l’ Aldea, etc.); (veg. 33. 34. 35.)

c) ‘l, ‘ls: darrere de vocal (entra ‘l sol, y ‘ls gats, etc.);

d)‘l: excepcionalment, darrere i davant de vocal (y ‘l amich, etc.).

137. Les formes el i els no s’usen mai.

138. També trobem l’article davant de:

a) infinitius amb valor de substantiu: lo diná, lo seu sopá, lo riure, lo prometre, lo bon viure, lo casá, lo dormí, lo parlá, l’aná a peu, ‘l caminá pel corre. En alguns casos, els verbs apareixen personificats: Al dí no li van fe cas. Ne vols se va morí de fam.

b) els noms dels mesos, en alguna ocasió: Lo Mars va matá á sa mare. Mars ventós y abril pluijós fan lo Maig florit y hermós.

139. Les formes de l’article definit femení són:

a) fem. sing.: la (la migranya); (veg. 36.)

b) l’ (l’ aigua);

c) fem. pl.: les (les sabates).

L’article personal

140. L’article personal no s’usa. Només hi ha el cas La bugada de la Rius.

Tractaments

141. Com a tractaments trobem els mots següents: papa (A estudi, á estudi, que 'l papa 's fa vell), mare (Mare, abadeijo, abadeijo), oncle (Oncle, de mi no 'n fasse conte), tía (Al revés se fa de día, tía María), mestre (Los fills del mestre Pere ensenyaven á son pare), Mossén (Pagant Mossén Pere canta), fra (La massa de fra Jaume), sinyó (Nostre Sinyó; ¡Ay, sinyó! tanta roba y tant poch sabó; Deu mos conserve este sinyó, que no mon vingue un atre de pitjó.) sinyoret (Sinyoret de mitj cul).

L’article neutre

142. Trobem l’article neutre lo en els casos següents:

a) davant d’adjectius qualificatius, com a designadors d’una qualitat abstracta (lo barato, lo dols, lo dur, lo milló, lo bo, tot lo ben parlat, lo mal adesat, tot lo mal y bo) o d’un individu concret (lo just hi peca).

b) actuant com a antecedent d’una oració relativa: los que duen, lo que compra, lo qui no hu sap, lo que’n fuig, lo que no té, etc.; lo que veuràs, lo que no s’apunta, lo que Deu vulga, tot lo que ve, lo que parlen los pares, tot lo que penja, etc.

c) altres: lo demés.

DETERMINANTS

Demostratius

143. Només s’usen els demostratius este (només trobem casos davant de cons.), esta i també eixe, eixes.

Possessius

144. Els possessius àtons que apareixen són els següents:

a) masc. sing.: mon, ton, son;

b) masc. pl.: tos; sos;

c) fem. sing.: ma, man (man germana), ta, sa;

d) fem. pl.: ses.

145. Els possessius àtons s’usen davant de noms de parentiu (mon/son pare, mon/son germá, ton fill; ma/ta/sa mare, ma/ta/sa filla, ma/ta tía, ta yaya, sa sogra), però també en altres com son temps, son temple; sos defectes, sos drets, sos enemichs, sos bens, sos bous; ta casa, ta sombra; en sa vida, sa coa, per sa plana voluntat, sa guerra; ses parets.

146. Els possessius tònics que apareixen són:

a) masc. sing.: meu, teu, seu, nostre;

b) masc. pl: meus, teus, seus;

c) fem. sing.: meua, teua, seua;

Numerals

147. Els numerals cardinals que apareixen són: 2 dos (masc. i fem.), 3 tres, 4 cuatre/quatre, 5 cinch, 7 set, 8 vuit, 9 nou, 10 deu, 11 once, 15 quince/quinze, 20 vint, 25 vinticinch, 30 trenta, 40 coranta, 50 cinquanta, 60 sixanta, 100 cent i 1000 mil.

148. Els ordinals que apareixen són: primé/primera, segona i tercera.

149. Els únics col·lectius i partitius que hem trobat són: dos parells, mitj, mitja, mitat, a miges, a millés.

Quantitatius

150. La paraula gaire apareix una sola vegada: Casaques de papé no duren gaire.

151. Destaquem els castellanismes menos, lo demés, algo.

PRONOMS

Pronoms personals forts

152. S’usen les formes següents: yo, tu/tú, vós (vos), ell i ella, natros, ells i elles.

Pronoms febles

Els pronoms febles tenen diferents formes segons el lloc que ocupen en la frase:

153. Davant i darrere d’un verb trobem el pronom mos: mos trauen, mos aparta, puguermos, etc.

154. Davant d’un verb trobem les formes del pronom hu/ho/ú: hu ha de vendre, hu tinch; ho ha de fè, ho sápiga, tot ú goberna. En canvi, darrere d’un verb només trobem la forma hu (ferhu, etc.).

155. Davant i darrere d’un verb trobem els pronoms li (li dolen).

Proclítics

156. Davant d’un verb trobem la forma vos , tant si van davant d’un verb començat en consonat (vos llepam) com en vocal (vos escupim).

157. Davant d’un verb començat en vocal, els pronoms me, te, se, ne, lo, la, s’apostrofen:

a) m’: m’agrades,

b) t’: t’estimo,

c) s’: s’atansa,

d) n’: n’astalvía,

e) l’: l’ajuda, etc.

158. Només en algun cas, el pronom la no s’apostrofa davant de vocal: la entén, me la está, no la ou.

159. Davant d’un verb començat en consonant, trobem les formes següents:

1. me, te, se, ne, lo, los, la, si són inicials o van precedides de consonant:

a) me: me fa dentetes,

b) te: te cohuen,

c) se: se trenca,

d) ne: ne porta,

e) lo: lo compra,

f) los: los paguen, etc.

g) la: la donaríen.

2. ‘m, ‘t, ‘s, ‘n, ‘l, si van precedides de vocal:

a) ’m: no’m vol, si’n vols, que’m quede, y’m dones, etc., en comptes de em;

b) ‘t: no’t vol, si’t convé, que’t dirá, y’t dará, etc., en comptes de et;

c) ‘s: no’s recorda, que’s diu, y’s covertixen, etc., en comptes de es;

d) ‘n: no’n fa, sempre’n fan, ni’n compres, etc., en comptes de en.

Enclítics

160. Darrere d’un verb, els pronoms la, les, li, hi, ho, adopten les formes següents:

a) la: ventla,

b) les: guárdales,

c) los: cantarlos,

d) li: dónali, múdali, entrégali, retrúcali, alíviali, tórceli, traureli, dixali, pósali, vésli/vesli,

disli, fesli, ferli, preguntarli, resantli,

e) hi, i: pensanhi, posahi, somi, vessi,

f) hu, u: ferhu, contau, dixau.

161. Els pronoms enclítics em, et, es, en, el, els, com a norma general, no se separen del verb mitjançant apòstrof i adopten les formes següents:

1. Darrere verb acabat en vocal altra que u:

a) m: miram, obrim, vorem, fartam, portam, cábam,

b) t: apartat, confesat, allunyat, guardat, apányat,

c) s: pondres,

d) n: pósan,

e) l: apretal, carregal, probal, etc.; si bé hi ha algun cas (feste’l, etc.).

f) ls: cómprals.

2. Darrere verb acabat en consonant o u:

a) me: cáume, disme, desduirme, estirarme, pensantme,

b) te: feste, riute,

c) se: casarse, senyarse, aspolsarse, marejarse, embarcarse, vestirse, ficarse,

d) ne: ferne, lligarne,

Combinacions de pronoms febles

162. Trobem les combinacions binàries següents:

a) en la combinació se + em, trobem en segon lloc el pronom de tercera persona: me s’ (me s' ha tornat enemich, me s' ha fet contraria).

b) me, te, se + el, la, les:

se + el: se’l (se ’l sent), sé‘l (sé ‘l veu), se l’ (se l’andú),

me + la: me la (me la portarà), mela (ajudèumela),

te + la: te la (te la culliré),

se + la: se la (se la minjen),

se + les: se les (se les amporta), sseles (háuresseles),

te + les: te les (te les minjaràs).

c) me, te, se + en:

me + en: me’n (me’n vaig), me n’ (me n’aniré), m’hen (m’hen sols fe, m' hen han dit), men (cóntamen),

te + en: t’ hen (t’ hen burles), te n’ (te 'n vas), ten (vésten/vesten, víneten/vineten),

se + en: se’n (se’n torna), s’en (s’en anava, s’en va), sen (sen va, sen anduya, anarsen), se n’ (se n’anduya, se n’ va),

d) me, te, se + ho:

me + ho: me hu (me hu dius), me ho (me ho contes), meu (dismeu),

te + ho: te hu (te hu minjes), teu (pósateu, llévateu),

se + ho: se hu (se hu tire), s’heu (s’heu pensa),

e) me, te, se + hi:

me + hi: m’hi (m’hi van caure)

se + hi: s’hi (s’hi va), si (si ha dixat).

te + hi: t’hi (t’hi hagués de trobar), ti (ti cases),

f) se + li: se li (se li minja),

g) en comptes de l’hi trobem li en una ocasió: Qui al cel escup, á la cara li cau.

h) en comptes de li trobem l’hi en una ocasió: L' hi ha rentat la cara 'l gat.

i) en la combinació de li (CI) + les (CD), trobem la combinació les hi (les hi ha cantades).

j) mos + en, ho:

mos + en: mon (mon vingue, mon dó),

mos + ho: moshu (minjemoshu),

163. Només hem trobat una combinació ternàries de pronoms: se + en + hi: sen hi (sen hi puija).

Usos especials

164. Destaquen els casos següents:

a) el pronom en pleonàstic: se n' ha chollat á la moda; una tía yo ‘n tenía.

b) el pronom en de verbs pronominals: venir-se’n (víneten); pujar-se’n (lo ví se 'n puja al celebre); recordar-se’n (No mes se recorda de Santa Bárbara; No 's recorda 'l capellá que va se ascolá; no 's recorda dels seus parents).

c) el pronom en amb el verb haver-hi (D’ ahont no (n’)hi ha no’n pot rajá).

d) altres: Surto á estirarme les cames.

Pronoms relatius

165. Els pronoms relatius que trobem són: qui, que (que, lo que, la que, los que), què (que) i on (ahont). Els relatius compostos el qual, etc., no s’usen.

166. El pronom que també fa de:

a) complement circumstancial de lloc: No hi ha ball a la vila que ella no hi siga. La casa que no hi ha pau moltes nits no 's tanca en clau.

b) complement preposicional: Te uns peus que's pot aguantà dret.

Pronoms interrogatius

167. Els pronoms interrogatius que trobem són qui, què (que/què/qué), quin, quina, quins, quants (quants/cuants), on (ahont).

VERBS

Formes impersonals

Infinitiu

168. Destaquem els infinitius següents:

a) valer (valé),

b) tindre (tindre),

c) traure (traure), haure (háuresseles),

d) xarrar (charra), arrancar (arrancá), avançar (avansa), llançar (llansá, llansen),

e) unflar (unflá, unfla, unflat),

f) veure (veure/vore),

g) voler (volé), saber (sabé), poder/puguer (podé, pugué, puguermos)

Participi passat

169. Destaquem les formes següents dels participis:

a) nàixer: nat, nada, nats.

b) omplir: omplit.

c) prometre: promés.

Concordança del participi

170. Trobem la concordança del participi passat en tres casos: Qui l’ha feta que la gronche; Bona l’ham feta, Gironi; Les hi ha cantades clares.

Perífrasis verbals

171. La perífrasi d’obligació és fa sempre amb el verb haver: ha de morí, ha de tindre, etc. No n’he trobat cap cas amb el verb tindre.

Verbs impersonals

172. El verb dir-se ‘anomenar-se’ davant d’un nom de pila és usat com a impersonal (m' agüela se diya Cinta) o en forma pronominal (Cinta 'm diuen).

173. El verb haver-hi apareix sempre sense concordar amb el complement directe: hi ha mals, hi ha lladres, hi ha mes dies que llanguanisses, hi ha mes anys de capellans, quánts n’hi ha, etc. El verb caldre apareix sense concordar amb el subjecte en un cas (Entre amich no cal astovalles), però en d’altres sí: A un bon altar no li calen floreros. [...] que al que no tenia nas / no li calien ulleres.

Verbs regulars

Present d’indicatiu

174. La desinència de la primera persona del singular és –o: dixo, mascaro, etc.

175. La desinència de la primera i segona del plural és –em, -eu, però també trobem casos en –am, -au (4 baixam, 5 festeijau). De la segona del plural també trobem un cas de l’imperatiu en què alternen –eu i –au en la mateixa entrada: 4 festeijau/festeijeu.

176. En els verbs acabats en –iar, segons els que es desprèn de l’ortografia, l’accent recau sobre el radical com en castellà: 2 desprecies; 3 estudia, cambia, 6 negocien, etc. També trobem però formes amb la i tònica: 3 estalvia (astalvía).

177. Els verbs de la tercera conjugació incoatius tenen l’increment –ix-: 1 florixo, 3 florix, amanix, engordix, patix, seguix, servix, sufrix, etc., 6 cumplixen, espergixen. En un sol cas trobem l’increment –eix- (compadeix).

178. El verb acudir apareix com a incoatiu (acudixen). El verb escopir i pudir apareixen com a purs (escup i put). El verb vestir apareix com a incoatiu (vestix) i com a pur (vist). També en l’imperatiu (vist).

Pretèrit imperfet d’indicatiu

179. En les desinències de la primera conjugació apareix una v (i en un cas una b): 3 repicava/miraba, 6 tocaven, etc. També en el verb anar (3 anava, 6 anaven) i estar (3 estava, 6 estaven).

Present de subjuntiu

180. Les desinències dels verbs de la primera conjugació tenen una e: 2 dixes, cases, poses, mires, etc.; 3 campe, conserve, rosegue, pegue, apague, fique, guíe, dure, acabe, enganye, coste, suhe, neve, etc; 6 vinguen, vaiguen. També en l’imperatiu (6 vinguen, etc.). No trobem formes com escoltigue, parligue, puijigue, baijigue, o escoltiguigue, parliguigue, etc. (veg. Apèndix 1).

181. Del verb perdre trobem les formes velaritzades 3 pèrdiga/perga.

182. Els verbs incoatius de la tercera conjugació tenen l’increment –ixc-: 3 sufrixca.

Pretèrit imperfet de subjuntiu

183. Les desinències dels verbs de la primera conjugació tenen una e: 2 chafesses, 6 enterressen.

Formes compostes

184. En el pretèrit indefinit trobem les formes següents del verb auxiliar: 1 hay/hai, 2 has 3 ha, 4 ham, 6 han. Vergés Pauli (1909: 32): “Distintiu de la llengua tortosina es la propensió à cambiá la vocal e, quan es inicial, per la vocal a. [...] En la conjugació dels verbs passa ‘l mateix: Ham, hai, per hem, he”.

Verbs irregulars

Present d’indicatiu

185. La primera persona del verb conèixer acaba en –o: 1 coneixo.

186. La primera persona dels verbs anar, fer i veure acaben en –ig: 1 vaig, 1 faig, 1 veig.

187. En les formes de la tercera persona del verb tindre i mantindre alternen e/i: 3 ti/té/te; mantí/manté.

189. En els verbs nàixer i traure només trobem formes amb a: 3 naix, 4 naixem; 2 trach, 3 trau, 6 trahuen. També en l’imperatiu del verb traure (2 trau).

190. En els verbs obrir i omplir trobem les formes amb i: 3 ompli, 6 omplin; 6 obrin. També en l’imperatiu del verb obrir (2 obri).

Imperfet d’indicatiu

191. Destaquen les formes de la tercera persona del singular següents de l’imperfet d’indicatiu dels verbs caure, veure, fer i dir: 3 caía, 3 veya, 3 feya/feye, 3 día/diya.

Present de subjuntiu

192. En la desinència de la segona i sisena persones trobem una e: 2 vaigues, begues, conegues, degues, digues, entengues, astigues/estigues, fasses, haigues, planygues, rigues, sigues, vengues, vulgues, veigues; 6 vaiguen, diguen, valguen, etc. També en l’imperatiu 6 vinguen, etc.

193. En la desinència de la tercera persona del alternen una a i una e:

a) amb –a: 3 duga, antenga, desavinga, haiga, mantinga, moga, puga, prenga, siga, tinga, vinga, veiga.

b) alternant -a i –e: 3 vaigue/vaiga, estiga/estigue, fasse/fase, vullgue/vullga/vulga.

c) amb –e: 3 plogue, puje, vingue.

194. No trobem formes com vínguigue o vinguiguigue, etc. (veg. Apèndix 1).

195. En la desinència de la primera persona del plural dels verbs conèixer i veure trobem trobem una –a-: 4 conegam, 4 veigam.

196. Destaquen les formes dels verbs anar, haver i veure, on trobem una diftongació en el radical: 2 vaigues, 3 vaigue/vaiga, 6 vaiguen; 2 haigues, 3 haiga; 2 veigues, 3 veiga, 4 veigam.

197. Destaquen també les formes dels verbs voler i plànyer, on trobem una palatalització en la desinència: 3 vullgue/vullga/vulga; 2 planygues.

198. Les formes del present de subjuntiu del verb saber són 2 sapigues, 3 sápiga.

199. En el present de subjuntiu del verb prometre (2 prométigues) i obrir (2 óbrigues), i en l’imperatiu del verb morir (2 móriga), també trobem desinències velaritzades.

Imperfet de subjuntiu

200. Trobem les formes 3 fos, 3 foren, del verb ser, i la forma 3 hagués, del verb haver-hi.

Futur i condicional

201. En les formes del futur del verb ser trobem una i en comptes de e: 3 sirá, 4 sirem.

202. Les formes del futur i del condicional del verb veure que hem trobat són 2 vorás/veurás, 4 vorem; 3 voría.

Imperatiu

203. La segona persona de l’imperatiu del verb dir, quan va seguit d’un pronom, és 2 dis (disme). La segona del verb tòrcer, seguida de pronom, és 2 torce (tórceli).

Verbs en desús

204. Destaquen els verbs següents, actualment caiguts en desús:

a) eixir (així): pres. ind.: 3 ix, 6 ixen; futur: 3 aixirá; participi: aixit.

b) haure (háuresseles): pres. ind.: 3 hau; futur: 2 haurás.

c) dar: pres. ind.: 1 do; futur: 1 daré 3 dará; participi: dat.

d) oir: pres. ind.: 3 ou.

e) pudir: pres. ind.: 3 put.

f) rompre: pres. ind.: 3 romp, 6 rompen; participi: romput.

h) escaure: pres. ind.: 3 escau.

205. També destaquen les formes fossilitzades següents:

a) guard (Deu te guart de un está fet).

b) toch (en salut me toch).

c) siau (endeusiau, andosiau).

d) do (Deu me do; Deu te do ovelles; Deu mon dó).

Distribució de ser i estar

206. Trobem el verb estar en comptes de ser, coincidint amb el castellà, en els casos següents:

a) indicant qualitats accidentals, d’una cosa, merament comprovades: La rabosa . quan no hi arriba diu que están verdes; però també Tan tarantán que les figues son verdes; Que si so verdes, que si son madures; Quan les filles son mortes.

b) indicant l’estat d’una cosa com a resultat d’una acció: Quan lo tonto va al mercat lo mercat ya está tancat.

c) indicant la simple presència en un lloc, vista d’una manera puntual: Alli ahont no hi está l' amo no hi está Deu; quan estan fora no están dins; Lo ramey está á Sant Blay.

d) indicant el fet d’arribar a un lloc: la mort está prop; Ya estem damunt del bon temps.

ADVERBIS

207. Destaquem els adverbis següents:

a) de manera: així, pijó/pitjó, mal ‘malament’, debades (de bades), adepressa (‘de pressa’), poch á poch, sols, només, a/da recules, de part en part, de garbo, de repent.

b) de quantitat: gaire, res, menos, un poch.

c) de lloc: a on (ahont), aquí, davall/baix, davant, detrás, dins/adins (mar adins), prop/aprop, per amunt (Li ve costa per amunt; Quan lo riu anirá pera amunt), lluny, arreu, per tot arreu.

d) de temps: antes/abans/ans, anguany, después, prompte/aviat/tost, á menut, a vegades/a voltes (a vegades, dos voltes se mulla, tres voltes, a vegades no es com á voltes), de tart en tart, á primeries, á darreries, al primer antuvi (al primé antubio).

e) d’afirmació: també, prou, hasta, á les de veres/de veres.

f) de negació: No trobem cap pas.

g) de dubte: si acás.

208. Les locucions adverbials són molt nombroses. Destaquem aquí només les locucions per expressar les parts del dia:

a) amb la prep. a: á matines, á posta de sol.

b) amb la pre. entre: entre dos foscams.

c) amb la prep. de: de día, de nit.

d) amb la prep. de aglutinada: de matinet (dematinet).

e) amb article, davant de la prep. a: á la tarde, á la vesprada, a la nit, á la mitja nit.

f) amb article, davant de la prep. per: per la vespra.

g) amb article, alternant davant de les prep. per i a: pel dematí/al dematí.

PREPOSICIONS

Formes

209. Les preposicions que trobem són les següents:

a) febles: a (á/à/a, al, als), an (a n’), de (de/d’, del, dels), en, per (per, pel, pels), per a (pera, pera ‘l, pera ‘ls), per an (pera n’).

b) fortes simples: contra, entre, segons, sense.

c) fortes compostes: cap a (cap à), des de (desde), hasta, fora (fora la crisma); dalt, damunt, detràs (detrás), davant (davant/davan), dins, davall/baix ‘sota’; después.

d) locucions prepositives: fora de, lluny de, prop de, com/com a, al cap de, per compte de (per conte de), ans de/abans de, i també a mitan fossilitzada en el topònim Mitán Camí.

210. Trobem algun cas de coincidència de les preposicions febles de + a: da (da recules/á recules; da poch pa), d’a (un pa d' á ral, d’ahont).

La preposició a

211.Trobem la preposició a (a/á), entre altres casos, en els següents:

a) davant complement directe, referit a persones: Una ma renta á l' atra y les dos la cara; La pancha porta á les cames; Lo Mars va mata á sa mare; mata á sa mare; fa torná jove á la gent; fan richs als abogats; Qui no creu á son pare ó á sa mare; festeijeu primé á la mare; Qui martirisa á les besties no compadeix á les persones.

b) davant d’infinitiu que representa un complement circumstancial de temps s’usa al: al caure del cel s'ajunten; pera que al passá 'm chafesses; al escudellá; però també en (en arribá Sant Antonio).

c) en algunes locucions adverbials aglutinades: ahont, adepressa, aprop, etc.

d) en posposicions: mar adins.

e) davant dels noms dels mesos (veg. 217a.) i de les parts del dia (veg. 217b.).

212. Trobem la paraula que en comptes de a davant d’infinitiu amb valor d’obligació o necessitat: res que fe; qui te mes que callá.

213. Trobem la preposició a amb epèntesi nasal (an, a n’) en els casos següents:

a) en els complements indirectes, davant d’un pronom personal fort o demostratiu començat en e: pera n’ell/pera ell, pera a n’elles; a n’este.

b) en la locució arcaïtzant an terra ‘a terra, en terra, al terra, al sòl’: mira sempre an terra.

La preposició en

214. La preposició amb no apareix en cap ocasió. En comptes de amb trobem sempre en:

a) denotant companyia, instrument, mitjà o manera: en peus de plom, en un pa calén/calent, en tots los pels y senyals, ni buscat en un llumané, en un pam de nas, pa en ví, en la cama trencada, se baralla en la seua sombra, no 's tanca en clau, en cames d' atre, en la cara paga, en un coixo, en la boca oberta, en lo ventre buit, en lo temps, etc.

b) referint-se a un mitjà de locomoció: en rodes.

215. Destaquem l’ús de la preposició en en els casos següents:

a) davant d’infinitiu expressant simultaneïtat i causalitat respecte de l’oració principal: En se de nit ya es fosch.

b) en correlació amb de, expressant un període de temps concret per a datar-lo: d’avuy en vuit.

c) davant d’un adjectiu amb valor modal: vi 'n blanch.

d) davant de noms de mesos, en un cas (en Giné), alternant amb al o per (veg. 217a.).

e) en posposicions: Del Coll de Balagué enllá.

La preposició de

216. Normalment no s’intercala la preposició de entre alguns quantitatius i un substantiu (molts anys, molts oficis, etc.), si bé n’he trobat un cas (molts de tinyosos hi hauría).

La preposició per

217. Destaquem els casos següents, on trobem la preposició per:

a) davant de noms de mesos, indicant el temps aproximat: pel Juny, per Novembre, alternant amb a (pel Juriol/juriol/al Juliol/Juriol) o amb en (en Giné/al Jiné), però no, en canvi, en al Mars, al Maig, al Abril, al Abril y Maig, á l’ Agost.

b) davant de noms de les parts del dia, indicant el temps aproximat: per la vespra, alternant amb a (pel dematí/al dematí) però no, en canvi, en á la tarde, á la vesprada, á la nit, á la mitja nit.

c) davant d’un nom, expressant la destinació d’una cosa a un ésser, en un únic cas: La tremuntana no porta abrich ni pel pobre ni pel rich. Amb aquest ús, normalment apareix per a (cf. 219c.)

d) davant de l’adverbi amunt, expressant la direcció (‘cap a’): Li ve costa per amunt, Mos fará creure que 'l riu va per amunt. Amb aquest ús, trobem també un cas amb per a: Quan lo riu anirá pera amunt.

218. Davant d’infinitiu, trobem per indicant la causa impulsivofinal (cf. 220e.):

Per casá filles donzelles no vengues moltons ni ovelles.

Si vaig tant al cementeri / hi vaig per regá unes flos.

Si vas á missa per vorem.

Un borracho 's va morí / y va dixá al testament / que á una vinya l'enterressen / per pugué chupá 'l sarments.

A la Font-calda hay anat / per curarme la grogó.

[...] n' ha venut un cante d' oli / per comprarse un mocadó.

Fa 'l tonto per no pagá 'l pont.

Per no doblegà l' esquena molts arrosseguen cadena.

Los fadrins ne van que rabien / per du roba de la fina.

La preposició per a

219. Davant d’un nom, precedit o no d’article, determinant, adjectiu o pronom, apareix pera indicant:

a) la destinació d’una cosa a un lloc concret:

Aigua de Maig mala pera 'ls sembrats.

b) la destinació d’una cosa a un temps concret:

Al Abril y Maig fes farina pera tot l' any.

Quan passo pel teu carré / y admiro la teua cara, / me balla 'l cor d'alegría / pera tota una semana.

D' un home ben cuidat ni ha pera molts anys.

[...] guárdales pera 'ls dumenges,

c) la destinació d’una cosa a un ésser:

Pera tú son los guans pero 't venen grans.

La lley del ambut, l' ample pera mí, l' estret pera tú.

Tan per tan, queda pera 'l Sant.

Lo sol quan surt, surt pera tots.

[...] l' alegría pera 'ls mossos / y la tristó pera 'ls amos.

Si l' ofici fos honrós ne sería pera vos.

Lo que no 's cou pera tú dixau cremá.

La barca pera 'l barqué y la terra pera 'l masové.

Mala anyada, ganacia pera 'ls fornés.

Quan no hi ha pels camps no hi ha pera 'ls sants.

Qui gasta tot lo que deu fa cabal pera l' hereu.

Mes val vert pera a mí que madur pera 'ls atres.

Apányat, sogre, pera qui t' herete, dol á la roba y 'l cor alegre.

Deu te do ovelles y fills pera n' elles.

Lo milló bossí del plat siga pera qui t' ha engendrat.

Pera 'ls desgraciats tots los díes son dimats.

Les festes pera molts son pestes.

Quatre fills y una mare, cinch dimonis pera un home.

Lo poble del marit pera la mullé es Madrit.

Pera 'ls pobres tot l' any es quaresma.

Quin día mes bo. ¡Llástima pera l' amo!

d) la destinació d’una cosa a un ús:

No está 'l forn pera rosques.

Frigoleta, frigoleta, / pera sopes Deu mon dó;

Te carta blanca pera tot.

Te pit pera tot.

Bon cap pera pom de barana;

No s' ha fet la mel pera la boca del ase. No 's va fe la mel pera la bosa del ase.

Pera tú s 'ha fet la bufa.

Pera 'ls desgraciats se va fe la forca.

e) el destinatari d’una qualitat atribuïda a una cosa:

Es tan bo pera ell que pera 'ls atres no val res.

Tots son poch pera n' ell.

f) el destinatari d’una limitació atribuïdes a un ésser:

Lo que no es bo pera casat que ne enganye á la dona.

g) davant d’un adverbi, la direcció (‘cap a’), alternant amb per: Quan lo riu anirá pera amunt; (veg. 217d.)

220. Davant d’infinitiu, apareix pera en els casos següents indicant:

a) la destinació d’una cosa a un ús:

Tenen los fills de Tortosa / dos espills pera mirarse.

Pescadó de canya y moliné de vent no necessiten notari pera fe testament.

No ti un chavo pera fe cantá un cego.

A la iglesia pera pregá, á la plassa pera tractá.

[...] tens / l' últim pis pera llogá.

Deu ti mes pera doná que no ha donat.

Una barca pel riu baixa / tota plena d' astisores / pera tallarne la llengua / á les chiques parladores.

b) el destinatari d’una qualitat atribuïda a una cosa:

Bon cap pera fe ascles.

Bona ma pera posá lloques.

¡Quina pessa pera posá en vinagre!

Es bo pera aná á buscá la mort.

Ya estem damunt del bon temps / pera aná de camarada.

c) el destinatari d’una limitació atribuïda a una cosa:

No hi ha prou estopa pera tapá tanta boca.

No li queda cara pera senyarse.

No 'n te pera comensá.

Tots som nats pera morí.

Lo nap pera se nap á l' Agost ha de se nat.

Pera está be al mon, lo pare ha de está al infern.

Qui reste pera doná pochs amichs tindrá.

d) indicant l’acció encara no feta:

Mes val un dolent conegut que un bo pera coneixe.

e) expressant la causa impulsivofinal d’una acció:

Pera no marejarse, no embarcarse.

Molts treballen, molts treballen / y treballen pera viure.

[...] arrima al clot la boqueta / pera puguermos parlá.

Va vendre 'l burro pera comprá garrofes.

f) expressant la causa impulsivofinal, amb perífrasis obligatives amb el verb caldre:

Pera caure no cal llum.

221. Segons Beltran & Panisello (2002: 674-687), la normativa recomana per a en comptes de per en el cas 217c., i per en comptes de per a en el casos 220de.

222. En la conjunció causal per a que + subjuntiu, amb valor final:

Estás al mon pera que hi haiga de tot.

Voldría tormarme, Cinta, / pedreta del teu carré / pera que al passá 'm chafesses / y besarte los peuets.

Canvi i caiguda de preposicions

223. Trobem la preposició de davant la conjunció que, en dos casos: senyal de que está be en l'amo; desde que s' apanya.

CONJUNCIONS

224. Destaquen les conjuncions següents:

a) copulatives: i (y), ni, que (amb un matís adversatiu: Lo pecat se pot dí que’l pecadó no).

b) distributives: L’un.. l’atre, los uns... y’ls atres.

c) disjuntives: o.

d) adversatives: ans, però (pero), mes (A casa ma tía, mes no cada día.).

f) causals: perquè (perque).

g) condicionals: sols (Vinga lo que Deu vulga sols no vinguen los francesos).

h) conjuncions i locucions conjuntives de subordinació: mentres, desde que, pera que (veg. 222.), per conte de.

i) altres: Pos entonces... mas no digas.

INTERJECCIONS

225. Destaquem les interjeccions següents:

a) pròpies: ay, andosiau, endeusiau, chich, sap.

b) impròpies: mana, viva, llàstima, malament, somi, andavant, silencio, chitón.

LÈXIC

FORMACIÓ DE PARAULES

Derivats

Prefixos

226. Trobem una afèresi de la a en acalentá, acaminá (i derivats), arremullarme, aconsoladó, apedregue ‘caure pedra’, assentar (assenta molt bé 'l pas), arruixada ‘ruixada, ruixat’, però no en contentar (contentará, se contenta), semblar (se semblen).

227. Trobem altres prefixos destacables:

a) –re: Retrúcali que 't rechafa.

b) des-: desempedraré, desamistat.

Sufixos

228. Els diminutius en -et/-eta són molt freqüents:

a) la majoria connoten petitesa (boqueta, bosinet, cabridet, caminet, joveneta, menudet, molletes, pinteta, sabateta, sorreta) o afecció (auliveta/olivetes, barqueta, cabasset, colometa, frigoleta, garrofeta, llagrimetes, lluneta, mangraneta, moreneta, oneta, pedreta, raimet, rateta; Cinteta, Marieta, Roseta).

b) alguns diminutius lexicalitzats són normatius (aleta, animeta, bufeta, caldereta, canyeta, canyaret, (fésols de) careta, casquetes, coroneta, dobletes, espieta, estiuet, faldetes (pl.), figuereta, galet, llanseta, llinet, lluquet, pastetes (pl.), plateret, sopetes, (calces de) traveta, (anar de) vareta, chiquet –es (m. i f.), però d’altres no (calseta, sinyoret, veleta).

c) un quants formen part de locucions: aigüeta moral, (caure) de la banqueta, lo baconet de Sant Antoni, (fer) bosseta, (tenir) un budellet buit, cametes me valguen!, fe chameta, (perdre) la chaveta, (fer) la capseta, (fer) dentetes, un drapet d' anguiles, a la fresqueta, la fonteta del moro, los ulls (fer) llumetes, (poticari) manigueta, (pujar) la mosqueta al nas, (passar) pel poalet, (tindre) un raconet, (parlar) en sopetes.

d) o vénen motivats per la rima: Lo botet menudet en un punt está plenet; Al llit s' no dormen los ullets descansen los ossets; pich de chaveta a la tauteta.

e) També són freqüents en els noms de pila: Roseta, Marieta, Cinteta; Peret, Jaumet, Florenciet, Pascualet.

229. Trobem alguns mots formats amb sufixos del castellà:

a) –ura: hermosura i blancura.

b) –idat en comptes de –edat: santidat

c) –ero: Clavero, torero, ruguero, arriero -s, embustero.

d) -ante: llepante (format amb el verb llepar), estudiante.

230. En els noms d’arbres, destaquem els formats amb els sufixos -er/-era: olivera, cirerer.

Compostos

(veg. 48.).

Mots habilitats

231. Destaquem els mots substantivitzats següents:

a) infinitius (138a.).

b) gerundis: Casa de anants y vinents acaba pronte sos bens.

c) formes verbals personals: Un ascolta val cinch sous. Entre dimes y diretes los passa 'l temps.

d) adjectius: La callada per resposta.

Onomatopeies

232. Destaquem les següents:

a) que imiten instruments musicals:

La cansó del tururut, qui jamega ya ha rebut.

Tan tarantán que les figues son verdes.

Tarará y tururú tot es ú.

b) d’origen onomatopeic: tarumba.

Castellanismes

233. Entre els castellanismes admesos actualment destaquem els següents: alaba, amo, busca, caldo, chavo, entera, macho, llaga, panderos, saragata, etc. Alguns alternen amb sinònims: burro (ase, ruc), guapo –a –es (bonic -a), sombrero (barret, capell), etc.

234. Destaquem els següents, que no són admesos:

a) noms: abogat, agravis, aguasil (< alguacil), alpiste, anfado, antiqüeles (< lentejuela), aro, arreglo, asiento, ausencies, barco, blancura, boticari, bulla, bultos, cabo, campechania, cego -s, cesta, cofrade, confrade, copla, cotarro, crios, cuento, estuche, estudiante, floreros, forro, galgo, ganado, garbo, gasto, granses (< granza), hacienda, hermosura, iglésia, incensos, limosna, llanto, llames, lujos, mando, matasanos, mate, modos, nano, navío, novia, pantorrilles, panyo, patades, periquet, píldora, pillo -s, pleyts, polvos, prenda -es, puesto, regalo, robo, sapo, siesta, sombra, tortoleta, traje, vado, varons, veleta.

b) adjectius: acertat, ajena, atrassat, avaro, barato, bobo -es, calvo, celós, dichosa, embustero, fea, Filipino, foráneo, hermós, leal, lechuguino, loca, manigueta (< manegueta), pagano, pardos, perro, porfiat, respetada, respondona, serio, sitiada, tíbia, títero, tontos.

c) verbs: adelanta, alcansa, aliviar, atrassar, chilla, chochejen, empenyá, emplees, logren, medra, pleitejar, porfiar, rabien, xupar.

d) altres: acàs, chitón, de calle, dimes, silencio,

235. Alguns alternen amb altres sinònims catalans: agüela (yaya/yeya), algo (alguna cosa), lo demés (lo que resta), maldició (maledicció), marinos (mariné), rabo (coa), sombrero (barret/capell), ternera (vidella), tocino (porc/bacó), loques (boig), ganado (bestiá).

236. També n’hi ha que són locucions o frases senceres:

a) locucions adverbials: a cachete (Va ploure á cachete), seco sin llover (En un seco sin llover).

b) locucions nominals: calles (les set calles d' Amargura).

c) citacions: a vivir (A vivir, que día Cachina), antes (Antes, que diya la muda).

d) altres: callemos (Callemos en cassola), y no más (L' ascalivada de Sant Tomás, una vegada y no más), Pos entonces... más non digas.

Llatinismes

237. Destaquen els llatinismes següents: agnus (Es de pasta d' agnus), a matines, a tenti y potenti, mutis (Mutis y cara de gos), súbito (Es un súbito), coniam (Tros de coniam). Vergés (1909: 533): tros de quoniam. Mestre (1916): cònnia, m.: taboll, estúpid.

VARIACIÓ LÈXICA

Geosinònims

238. Destaquem una sèrie de mots geosinònims que alternen en el text:

agafar/agarrar, arreplegar/arroplegar, ase/burro/ruc, baratar/malgastar, barret/capell/sombrero, blan/tou, borni/tort, cementeri/fossar, fadrins/solters, fam/gana, gord/grassa, porc/bacó/tocino, rabosa/guineu, semblar/parèixer, trencat/romput, i també abadeijo/bacallá (Bacallá y no va dí res),

Dialectalismes

239. Entre els dialectalismes admesos destaquem:

a) propis del català occidental: abadejo, abellota/bellota, agranar, calces (calses), cantal, cànter (cante), caparra, carabassa, corder, espill, fadrins, garganchó, gepa, gitar-se ‘ajeure’s, granera, jónech, mangrana, melic, moixó, nadar, rabosa, redolar, roig roja, romer, xiquet –a, etc.

b) propis del català nord-occidental: acotxar, cabosa, carrau, maçana, mondongo, etc. Mestre (1916): mandongo.

c) propis del català valencià: a bondó, acatxar, agarrar, aliacrà, assut, badomies, bargalló, calça, canyaret, cementeri, caragol, coa, coixo, cornaló, esperesar-se (s’esperesen), faena, fetillera (fatillera) ‘llepafils’, fesol, fumeral, gepa, gord -a, juí, llépol, malfaené, menejar, paréixer, prompte, poal, prear (> preada), roín, ruc, sénia, tort ‘borni’, unflar, vesprada, visc, voler, etc.

d) propis del tortosí: baldanes, cadups, casquetes, descabalsadó, olivetes fargues, értiga, lligallo, pafart, etc.

e) propis també del balear: bolquims, a bondó, agranar, apegar, calça, caragol, coa, espill, frígola (frigoleta, frigoleta), gord, granera, juí, moixó, poal, redolar, visc, etc.

f) altres: borraines, estovor (astuvó), fossás, furar, gotellera, guita (mula guita), etc.

240. Destaquem els següents, que no són admesos:

a) del tortosí local: engarronada (angarronada), ensobecat (ansobecat), esbambolada (asmabolada), escleta, escletó, fachanda (amb a), jugarrons, mamarrones, meix (ni creix ni meix), pidoladó, ruguero, soligot, serimenga, vent de dalt (DCVB: Tortosa); enclavació (DCVB: Santa Carles de la Ràpita); estragat (DCVB: Benassal).

b) del tortosí en general: desduí, gambosins, llapissó, pica-talons, sorié, taranyanes.

c) propis del català occidental: ampastre, xulá, malmarrós. Salvadó (2002): malmerrós.

d) propis del català nord-occidental: cabossa, grama, llumané, pataca ‘patata’, surriaques (amb s). DCVB: [S]urriaques (Tortosa). Salvadó (1991: 192): suriaca.

e) propis del català valencià: adeprendre (adepren/adeprén), alevat, arrailat, blan, canseres, descoat, embuder (ambudé), estall (á/d’ astall), granses, lletí (amb e), mauladó, rexafar (rechafa), sap!

f) propis també del català balear: blan, embuder (ambudé), gambosins, llevances, llumaner, maulador.

g) propis també d’altres dialectes: acursar, millers (millés), rebolcador (revolcadó) ‘finca petita’, títero.

241. No hem trobat al DCVB els mots següents:

acertívol (asertivol) adj. Es molt asertivol. Salvadó (2002: 15) recull acertívol, -a adj. Que encerta. // Que engendra bé. Variant de encertívol –ívola (DCVB: Que va bé, que té bon resultat; reeixit (Tortosa). Es diu dels arbres que donen bon fruit, dels fruits que no es fan malbé, de la terra productiva, etc.; pronunciat [anser'tiBol] a Tortosa).

baquetera (vaquetera) f. Te cara de vaquetera. DCVB (s.v. baqueta) recull Cara de baqueta: persona desvergonyida (Barcelona).

berebè (al berbebé). La porta al berebé. Mestre (1916): berebè (a—), adv. a coll i bè; dur una criatura muntada a l’espatlla. Salvadó (2002): a berebè. loc. adv. ALDT no la recull, només recull al biribiri (a Albocàsser).

bonina adj. A la dona y á la vinya l' home la fa bonina. Derivat de l’adjectiu bo bona, probablement motivat per la rima.

bunyego m. Un bunyego. Mot semblant a bonyigo (DCVB: m. || 1. Bonyiga (València). || 2. Persona de poca capacitat (València). || 3. Feina feta grollerament, sense manya (Cat.); cast. chapucería.).

camparrut adj. Es molt camparrut.

capseta: fer la capseta loc.(Fa la capseta),

desaparentar (desaparenta) v. intr. Qui pronte denta, pronte desaparenta. Mot usat només en aquest refrany, alternant amb les formes desemparenta (DCVB: (refr. Vinaròs).) i desparenta (DCVB). Tant podria significar ‘morir’ com ‘perdre els parents’.

esguinçada (esguinsada). f. Derivat de esguinçar (DCVB: Priorat, Gandesa, Tortosa, Benassal), pronunciat [asVin’za] a Gandesa i Tortosa). Navarro (1996: i-210): esguinzar a Orta (Terra Alta).

etzimbori (atsimbori) m. L' atsimbori de la barca del peix. Moreira (1934: 317) recull la grafia atzimbòris. Segons Moreira (1934: 209) també era el malnom d’un pescador tortosí: Atsimbori. Griera (1935-1947) recull atzumbora ‘moble inútil, que fa nosa’ (Tortosa). Probablement, una variant de etzibori o etzigori (DCVB: || 1. Cosa inútil o malgirbada (or.); cast. trasto), influït per cimbori (DCVB: || 4. Cosa grossa, que embaluma molt (or., men.); cast. armatoste).

maloixo adj. Coixo maloixo, cama de figuera. Sembla un derivat de mal -a, motivat per la rima amb coixo.

mes m. Aigua d’ Agost, safrá mes y most. DCVB recull a Tortosa mesa, mesada ‘brotada’ i mesar ‘brotar’.

mocallànties m. Es un moca-llanties. Compost format amb els mots mocar (‘tallar el moc d’un llum’) i llàntia, semblant al mot mocallums ‘esmocadores’ (DCVB, Salvadó 2002: 241).

pere m. Ti lo pere inflamat. Variant de pedrer ‘segon estómac dels ocells’, documentada a la Ribera d’Ebre, Baix Ebre, Baix Maestrat (ALDT) i Terra Alta (ALTA), al costat d’altres com peret, perer, pereret o pedret.

paliçano (palisano) adj. Es molt palisano. Vergés (1923: 12) escriu palissianos, i no palassianos, com diu el DECLC (s.v. palau). Variant de paliciano, -ana (DCVB: Afable, agradós de tracte (Tortosa); Moreira Folkl. 334: paliciano), al costat del sinònim paliant (DCVB: íd. (Eiv.)). Massip (1989: 71) diu que és una forma deformada de palacià, derivat llatinitzant de palau.

picassor (picassó) m. L'any de la picassó. DIEC, picassor. DCVB (s.v. picaçó).

raderia: a raderies loc. adv. Qui á primeries guanya á raderies s' ascanya. Variant de darreria.

tròpit m. Te un trópit de cor. Variant de tròpic (DCVB: 2. || 3. m. Opressió, intranquil·litat morbosa; cast. angustia, Proc. Olives 750 [1497], Moreira Folkl. 487 [1936]), del qual deriva el mot tropicó (Mestre (1916: 39): m.: batec del cor; DCVB: m. Batut del cor (Tortosa)), que probablement és una deformació hidròpic, produïda per influència de l’antic tròpic ‘hidròpic’.

ullols m. pl. (forats que es fan pel desprendiment de terres en coves i mines). Derivat de ull, amb el mateix sufix que ullerol.

Arcaismes

242. Destaquem els arcaismes següents:

a) formes verbals: ou, toch, guard, etc.

b) adverbis: tost ‘aviat’.

c) altres: aïna, arriero, dispés (m.), espergir, pich (‘picada, fiblada’), poadó (‘pou’) (DCVB: ant.).

Mots en desús

243. Destaquem els mots següents:

a) verbs (veg. 204. 205.).

b) unitats de mesura: una onsa, una lliura, dos cuartos, dos cuartos de ví. Cf. Tafalla (2001: 260-261)

c) monedes: un duro, dobletes, pessetes, menudets, cuatre onces, vuit dinés, un xavo. Cf. Tafalla (2001: 260-261)

d) peces de roba: jipó, samarra.

e) estris: aisenguès, taleca, rella, cadups, etc.

Vulgarismes

244. Destaquen els vulgarismes següents: celebre ‘cervell’, raderies (< darreries) serimenga! (< cerimònia), fumar. Vergés (1909: 381): “En lo llenguatge vulgar usem natros lo verb fumá, que te aplicacions pera tot: M’ hai fumat un diná de primera. Me la fumo. No te ‘n fumes. Estem fumats. Fúmali una cachamona, etc.”.

SEMÀNTICA

245. Destaquem alguns mots que tenen accepcions dialectals: apegar (una malaltia), gitar-se ‘ajeure’s’, llevar ‘traure, aixecar-se del llit’, fred/gelat (peus frets/gelats, caldo gelat), temó ‘por’, etc.

246. Entre els mots que tenen accepcions no normatives destaquem els següents:

a) propis del tortosí local: esgarrany (asgarranys) ‘esgarrinxada’, espaït (aspahit) ‘lent’, fargues (olivetes fargues), fumar ‘fúmer’, la plana ‘finca, llit’, mairam ‘desgavell’, sevillenca (olivera sevillenca), xaveta ‘escorpí’ (DCVB: Tortosa).

b) propis també d’altres dialectes: apedregar (apedregue) ‘caure pedra’, caparres ‘paparra’, cassola ‘galliner d’un teatre’ (callemos en cassola), oncle (tractament), xufes ‘mentida’.

c) mots en què l’accepció és un castellanisme: assentat -s ‘assegut’, pich ‘bec’ (animal de pich), camí/carretera real ‘reial’, realistes ‘partidaris del rei’, venta ‘venda’.

ONOMÀSTICA

Topònims

247. Una bona part dels topònims pertanyen a Tortosa i el seu municipi:

a) pobles agregats: els Reguers (los manaments del Regués).

b) partides: Horta de Pimpí, Carlaro ((1) Heretat á Ponent de la Ribera).

c) barris: Remolins, Sant Jaume, Garrofer (lo potaque del Garrofé), la Casota.

d) carrers: Sant Roch. Un vell de 60 anys diu a Vergés (1923: 81-82): “Al cap del carrer de Sant Roc hi havía la capelleta dedicada al Sant titular. Seguía lo baixador que també portava lo nom gloriós advocat contra la peste i començava la Barana davant de la iglésia del Roser”.

e) esglésies, ermites i cementeris: la Seu, Sant Blay, Sant Antoni [?]; l’Aldea, la capella dels Reys, la Petja, Coll del Alba, Mitán Camí; pla d’Abaria.

f) altres edificacions: lo molí de Soldevila, l’ Aduana. Pel que en diu Vergés (1909: 77), l’Aduana devia ser un edifici situat a la vora del riu.

g) fonts: l’angel de la Font [a la plaça de l’Àngel], la fonteta del moro [de Remolins]. La trobem en el primer vers de la cançó popular “La Font del Moro” reproduïda per Moreira (1934: 78) i cantada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Si ni fos. Tram, Barcelona, 2000. Veg. un dibuix de R. Cerveto del camí de la Font del Moro a Moreira (1934: 78). Situada a poc més d’un km de la torre de l'actual plaça Menahem ben Saruq, anomenada popularment com la Torreta, també com torre Redona, torre de Navarro i torre d'en Zelí o d'en Celio. Cf. nota 27.

h) altres: Pinet de Maro (A dí mentides al Pinet de Maro). Moreira (1934: 170 i 173) l’anomena i el situa a les partides del Coll de l’Alba i Fullola.

248. Uns altres topònims es poden localitzar prop de Tortosa:

a) rius, trams de riu i illes: l’Ebro (del Ebro), el Trenc (al trench), la Gola (gola), l’Assut (l’ Azud), Buda.

b) serralades, muntanyes: el Port (del Port), Montsià (Munsiá), Coll de Balaguer.

c) comarques o subcomarques: la Ribera ‘Delta de l’Ebre’.

d) municipis, ciutats i pobles: Tortosa, Xerta (Cherta), el Perelló (al/del Perelló, lo ferré del Perelló), Mas [de Barberans (?)] (lo pare retó del Mas), Batea, les Ventalles [Ulldecona].

e) la Fontcalda [entre Prat de Comte i Gandesa], la Font de la Salut [Traiguera].

249. Els topònims forasters i estrangers, usuals sobretot en refranys i locucions, són els següents:

a) pobles i ciutats del País Valencià: Artana (la bacona d' Artana), Borriol (Burriol, burriol), Fredes (lo nano de Fredes), Tírig, Benicarló, Vinaròs (Vinarós/Vinaroz), València.

b) pobles i ciutats d’Aragó: Maella (lo bochí de Maella), Fraga (la massa de Fraga). Amades (1980: 61) parla de la maça d’en Fraga.

c) pobles i ciutats de Catalunya: Barcelona, Gràcia (lo barbé de Gràcia), Badalona (carta de Badalona), Reus, Cervera (lo casament de Cervera).

d) pobles i ciutats de Castella: Bàbia (Rabia), Salamanca, Madrid.

e) ciutats estrangeres: Roma, París, l’Havana (la Habana), Betlem (Belem).

f) països: Catalunya, França, les Indies.

250. Alguns, com hem vist, els trobem com a gentilici:

a) d’un personatge (lo ferré del Perelló, lo barbé de Gràcia, lo nano de Fredes, lo bochí de Maella, lo pare retó del Mas [de Barberans (?)]), Sant Blay devot (‘de Bot’),

b) d’animals (la bacona d' Artana), d’objectes (la massa de Fraga)

c) d’altres (los manaments del Regués).

251. Hi ha també una sèrie de noms que mereixen una especial atenció:

a) noms genèrics: el riu Ebre (Quan lo riu anirá pera amunt; Minjes mes que l' riu al Trench; etc.), l’antic pont de barques (S' ha gelat lo centinela del pont; Fa 'l tonto per no pagá 'l pont; S' ha tirat de la segona barca del pont), la gola del l’Ebre (Per la gola ‘s perden los barcos), la barca del peix (L’atsimbori de la barca del peix). Grau & Sorribes (1985: 137): “Abans que es creés el servei de vapors, el recorregut per l’Ebre des de Tortosa a les partides de Jesús i Maria, la Cava i l’Enveja el feia diàriament l’anomenada barca del peix, que transportava mercaderies, i en particular cistells de fruita i verdures dels horts d’aquestes partides (ap. José F. Vergez, “Recuerdos de mi juventud, xi”, La Zuda, 40 (juny 1916), pàg. 105)”.

b) indrets bíblics: Me va fe passá les set calles d' Amargura.

c) indrets imaginaris: la terra dels conills, Sant Suarés, nom inventat derivat de suar. Moreira (1936: 238) cita la Font de Sant Suàres.

d) indrets no localitzats: al Pedrós (A robá al Pedrós), Mas de la Tea (Es del Mas de la Tea). Bayerri (1979: iii-82): el situa a la “Comarca tortosina”.

Antropònims

252. Especialment en les cançons, apareixen noms de pila de dona com la pulida Leonor, Roseta, María o Marieta, i d’altres com Cándia, Cinta o Cinteta, que eren i són molt usuals a Tortosa perquè Santa Càndia i la Verge de la Cinta són les patrones de la ciutat. També trobem noms d’home, entre els quals destaquem només el de Batiste, nom molt freqüent a Roquetes l’any 1850, segons Tafalla (2001: 373).

253. També apareixen alguns noms de pila en plural: Martes, Maries (Totes les Martes li pareixen Maries), Joseps (Juseps y ases en totes les cases).

254. En els refranys són molt nombrosos els noms de personatges religiosos, especialment, els sants i santes. Aquí apareixen en els contextos següents:

a) noms propis de sants, santes i verges: Sant Cristòfol (Cristòful), Sant Antoni, Sant Mauro, Sant Blay, Sant Suarés (veg. 251c.); Agueda, Blay; Santa Bàrbara, Verge de la Cinta; a vegades formant part d’un sintagma nominal: Sant Antoni (lo baconet de Sant Antoni), Sant Tomàs (l' ascalivada de Sant Tomás).

b) noms de festivitats: Sant Antoni/Antonio, Sant Andreu, Sant Ciprià, Sant Esteve, Sant/San Joan, Sant Lluch, Sant Macià (Masiá), Sant Martí, Sant Matíes, Sant Mauro, Sant Miquel, Sant Sebastiá, Sant Silvestre, Sant Tomàs, Sant Vicent; Santa Agnés, Santa Anna (Ana), Santa Cándia, Santa Llúcia (Llusia), Santa Tecla; Mare de deu del Pilá.

c) en noms d’algun fenomen atmosfèric (veg. 266.)

d) noms genèrics: lo Papa/papa, una Madalena, un Sant Pau, un Sant Cristo.

e) noms de congregacions religioses: monja de Sant Agustí.

f) noms de barris i carrers de Tortosa (veg. 247cd.).

g) noms d’estàtues dels carrers i processons de Tortosa: l’àngel de la Font, lo gall de la Passió, l’espieta del calvari. Veg. una foto a Moreria (1934: 552): “L’antíc “misteri” de l’Espiéta, era molt característic. Les figures anaven vestides de rova, i l’Espiéta tenia una cara de granuja, tan expresiva, que era l’encant de tota la briva de Tortosa. A un d’estos galipàus que no dixen gat tranquil no gos assossegat, solía dír-se-li: —Fuig, ves, que sembles l’Espiéta del Calvari...”.

h) en noms de personatges del Nou Testament i l’Alcorà, sovint formant part d’un sintagma nominal: lo milacre de Mahoma, Judes (la fornada de Judes), los Reys, Pilats (les agoníes de Pilats), Herodes (les filles del Rey Herodes). Aquestes últimes sortien la Nit de Sant Joan. Veg. Moreira (1934: 325-326) i Vergés (1909: 69).

i) noms de divinitats: Déu, lo dimoni.

255. En les frases fetes i locucions, sobretot, hi ha una altra sèrie de noms que fan referència a persones reals o imaginàries:

a) motivats per la rima:

Antón (Vesten, vesten, Antón, que 'l que 's queda ya 's compon). Cf. Amades (1980: 14).

Arnau (Arnau, Arnau, tú tanques y yo tinch la clau). Cf. Amades (1980: 16-17).

Marta (Móriga Marta, móriga farta. Be canta Marta que está farta). Cf. Amades (1980: 123).

cul de Jaumet (Cul de Jaumet que may se está quiet). Cf. Amades (1980: 78).

capitá barruga (Capitá barruga, campe qui puga). Cf. Amades (1980: 20-22).

tía María (Al revés se fa de día, tía María). Cf. Amades (1980: 112-116).

Mariano (Mariano, cara de nano). Cf. Amades (1980: 122).

lo ferré del Perelló (Lo ferré del Perelló quan te ferro no te carbó).

b) en citacions:

Cachina (A vivir, que día Cachina). Malnom d’un pescador tortosí Moreria (1934: 207): Caxína.

Llopis (Antenemos, que día Llopis). Llopis era un fuster de Tortosa. Moreira (1934: 239): “Era’l Sinyó Llopis (D. l. a.) lo prototipo del menestral tortosí: honrat, intel-ligent, ingeniós, treballadô i... gresqueret”. Moreira (1934: 257-260) n’explica algunes facècies.

la Muda (Antes, que diya la muda).

c) personatges amb ofici

Clavero (Ya 't contentará Clavero. Ya fa censos á Clavero). DCVB ‘enterramorts’ (Tortosa). Mestre (1915) ‘fosser o sepulturer’. Tots dos el presenten com un nom comú.

criada respondona, la (La criada respondona).

estudiante Cañete (Estudiante Cañete morros d' astopa).

d) personatges diversos:

Escofet (Escofet va aná á captá). Podria tractar-se de Josep d'Escofet i Lledó, fill de Francesc d'Escofet i Plana, fundador de la societat “Francisco de Escofet e hijo” que va fer fallida a principis del segle XIX. Cf. Rovira (1999).

Florenciet (Florenciet, que parlant, parlant dixava la garlopa).

Gironi (Demá dijunirá Gironi. Bona l' ham feta, Gironi).

Maro (Contau á Maro que es home de contes). Vergés (1923: 129): passa contes, com Maro.

Marraña (Marraña matará'l bou si pot). Deu fer referència a “Marrànya’l Cassadó, que segons Moreira (1934: 238-239) “vestit d’aufals, feia mamèus davan de la vaca en un pané”. Segons Moreira (1934: 210, 245 i 491), hi havia també un pescador tortosí de malnom Marranyeta, un tal Quiquet Marranya, jugador de botxes, i un tal Milio Marranya. Segons Vergés (1923: 44), aquest últim era porter del Gimnasio.

Panolla (Ya está llest Panolla). Tafalla (2001: 373) l’apunta com un malnom de Roquetes de finals del segle xix.

Pascualet lo cego (Testimoni de vista, Pascualet lo cego). Vergés (1909: 347): “[15 juny de 1855]. Pasqualet lo cego fa una aposta de que 's minjaría un formatjge sencé. Hu prova, no se 'l pot ampassá y s’ aufega. ¡Ya no tocará mes lo violí Pasqualet lo cego! Si recordo esta efemérides (?) es pel dicho tortosí: Testigo de vista, Pasqualet lo cego”. Moreira (1934: 447) el cita com un dels “mil tipos pintorescs que continuament desfilaven pels nostres tranquils carrês”. Cf. Amades (1980: 138).

Mossén Pere (Pagant Mossén Pere canta). Cf. Amades (1980: 156).

Peret de poca temó (Peret de poca temó).

Sena (Voltes mes que Sena). Podria tractar-se d’una variant de Avicena. Cf. Amades (1980: 18).

e) personatges o coses d’una casa:

Puñalet, casa (Casa Puñalet, lo que s' alsa primé primé 's vist).

Caburret, casa (Com á casa Caburret, que tots manen). Segons Bayerri (1936: 251), era el malnom d’un pagés de Remolins. Moreira (1934: 207) el cita com un malnom d’un pescador tortosí.

Figo, lo gobern de casa (Lo gobern de casa Figo).

Pasanau, el soldat de casa (Ves á buscá 'l soldat de casa Pasanau). Bayerri (1979: iv-209-210): “Al·lusió a un soldadet de fusta en morrió de miliciano, que fèia de remat de la barana de l’escala de la casa de don Nicolau Pasanau (alcalde que va ser de Tortosa allà pels anys 1850 al 54), situada al carrer de la Mercé, avui senyalada en lo número 17. Quan les mares del sigle xix volien fer temor als críos, los amenaçaven en fer vindre lo soldat de casa Pasanau. Vergés, que retrau esta anècdota (en Espurnes, III-24), diu que este ditxo «a tots, sent críos, mos ha fet més temô que’ls seigineros»”.

f) en locucions comparatives:

Argí (Es mes pillo que Argí).

Bricán (Sap mes que Bricán). Veg. Amades (1951: 1121).

capitá Menaya (Acamines tan espahit com lo capitá Menaya). Cap dels armats o soldats romans que van davant de la processó del Diumenge de Rams. Veg. una foto a Moreira (1934: 544).

Chilin (A la guayta com Chilin).

Marta i Guergori (Pareixen Marta i Guergori). Variant de Gregori. Cf. Amades (1980: 123).

Quirineldo (Mes contén que Quirineldo). Variant de Gerineldo.

Serrallè (Es mes lladre que Serrallè).

Serrallonga (roben mes que Serrallonga).

g) els fills d’alguns personaatge:

Franch, fill del monge (Es fill del monge Franch). Vergés (1909: 70): ets filla del monge Franch.

Pere, los fills del mestre (Los fills del mestre Pere ensenyaven á son pare). Cf. Amades (1980: 77).

Pere tendre, lo fill de (Pareix lo fill de Pere tendre que 's va asllomá fent de ventre).

h) objectes o propietats d’algun personatge:

Cabosa, lo burro de (Morirás com lo burro de Cabosa, en la boca oberta). Tafalla (2001: 373) l’apunta com un malnom de Roquetes de finals del segle xix.

Cudo, lo bacó de (Está fet com lo bacó de Cudo).

fra Jaume, la maça de (La massa de fra Jaume).

Galta, la sort de (La sort de Galta). Podria referir-se a una sort ‘tros de terra petit’.

Gorrea, la escletó de (La escletó de Gorrea).

Rius, bugada de la (La bugada de la Rius).

sastres, l’ou dels sets (L' ou dels sets sastres).

Sena, lo belem de (Lo belem de Sena). Moreira (1934: 702) el cita com un belem cèlebre que perdura en la memòria dels tortosins.

Vicent, fer el pare (Fe 'l pare Vicent). Vergés (1909: 8): fa’ l pare Vicent.

Onomàstica vària

266. Destaquen els noms de fenòmens atmosfèrics: los bordons, l’estiuet de Sant Martí, l’arch de Sant Martí. El nom comú roquetes (cel á Roquetes) és interpretat com el nom de la ciutat de Roquetes.

267. Anotem els noms propis de diades i festivitats: Tots Sants, Nadal, Reys, la Candelera, Carnistoltes, Semana Santa, Dijous Sant, Pascua, Rams; advent, quaresma/cuaresma, cap d’any.

268. Apuntem per acabar els noms de personatges imaginaris i d’animals fantàstics: la marfanta, l’home dels nassos; gambosins, pica-talons.