Descripció lingüística

FONÈTICA I ORTOGRAFIA

VOCALS

La lletra a

La a tònica

1. La a tònica de iaia, pronunciada amb e oberta en tortosí, també apareix amb e (yaya/yeya), però no en casos semblants com aigua, guitarra, llarg (llarch), etc. Mestre (1916): llèrg. Vergés (1909: 531) considera “lapsus d ‘estampa” la grafia yeyo en lloc de yayo.

2. Els verbs traure, haure (háuresseles) i les formes rizotòniques (veg. 189. 204b.), així com els auxiliars hay, ham, i les desinències –am, -au (veg. 175. 195.); nadar (nadá), llançar (llansá) i les formes rizotòniques nada, avança, llancen, xarra, així com nadador, apareixen amb a.

3. Destaquem les formes rizotòniques del verb errar (arra/erra, arrat), els derivats aspatarrat i asgarros (i asgarrat, asgarrades), el mot fachanda (i fachandé), la locució ats i uts.

Canvi de a àtona per e

4. També trobem una e en comptes d’una a a l’interior de mots com devantal (i no en davant), másquera, embaixadó, espergixen, lletí, Menaya, menobre, tremontana/tremuntana.

Caiguda de a

5. Trobem un sol cas de supressió de la a en contacte amb una r: carbasa/carabassa –es, però no, en canvi, en caragol.

La lletra e

La e inicial

6. Els mots començats per em-, en-, es-, eix-, poden aparèixer amb una a:

a) em-: ambolica -t/emboliquen, amborracha –es, -at, ambrutes, ambudé, amburinada, ambustero/embustero, ambut –s, ampastre, ampega, amporta; que, en canvi, no apareix en embaixadó, embarcarse, embotat, embustero, empedrada, empeny, empenyá –ada, emplees, etc.

b) en-: ancartonat, andosiau/endeusiau, andú –uya, -ut, anfado/enfadats/enfadós, anfitat, angarronada, angrana, anguany, angüent/engüent, anllardaré, ansiam, ansobecat, antenga, anvía/enviá, i també ambernissada; que no apareix, en canvi, en enamoren, encara, encarrech, encavat, encenen, enclavació, endivina, endolada, enemichs, enganyá, engendrat, engordix, enllá, ensenya, ensenyá, entén, entera, enterrament, enterrat, entones, entrá, entrada, entranyes, entrégali, enveijada, enveja, etc.

c) es-: asbambolada, asboijarrat, ascaldabullat, ascalivada, ascambruné, ascampa, ascampadó, ascampá, ascanya, ascanya, ascanyat, ascapsa, ascardalench, ascarransit, ascaufa, ascolá/escolá, ascolta, ascolto, ascriure, ascursó, asgarrades, asgarrapat, asgarrapava, asgarraps, asgarrat, asgarros, asllomá, asmussat, aspahit, asparvés, aspatarrat, aspatlá, aspeny, asperes, aspillera, asplanissada, aspolsarse, asquena/esquena, asquerdes, a/d’astall, astaquirot, astigues, astimo, astira, astira cordetes, astisores, astopa/estopa, astovalles/estovalles, astrená, astuvó; que, en canvi, no apareix en altres com estimada, escarmentats, escopeta, esguinsada, espantá, espante, espardenya, espatla, espera -es, esperansa, espina, esplugá, estalvi, estesa, estragat, estudia, etc. Vergés (1909: 32): “Distintiu de la llengua tortosina es la propensió à cambiá la vocal e, quan es inicial, per la vocal a. Exemple: aspant, asparvé, ancantament, per espant, esparvé, encantament”.

d) eix-: en el verb eixir (així, aixirá, aixit), i també en eixut, eixuga (aixut, s’ ajuga) i eixanguers (aisenguès), però no en eixe -s.

e) També en el mot etzimbori (atsimbori).

La e pretònica

7. La e pretònica dels mots següents apareix amb a: barruga, cadarneres, calandaris, chafatarrossos, fatillera, jamega, jamegadó, llansol -s, llumané, ramey/remey -s, sansé/sencé, somatent, tarrós, taulada, però no, en canvi, en lleganyes.

Canvi de e per i

8. És molt general la palatalització de la e en i: en els verbs dixar, minjar i dijunar (en tota la seua conjugació), i en altres mots com dijú, dijuni, ginollons/genollons, ginolls, Gironi, Jiné/Giné, minjada -es, minjar, quixal -s, Sinyor/sinyor, sinyoret, sixanta.

9. Per altres raons, també apareix una i en comptes d’una e en els mots següents: orgui, manich, mánigues, Carnistoltes, Quirineldo (< Gerineldo), romiguera, vidella, viri; rinyó, tibia, o alternant amb e (istiu/estiu -et, minuts/menut ‘petit’, prevengut/previngut, ti/te ‘té’), però no en medecina. (veg. 201.)

Caiguda de e

10. En algunes formes verbals no apareix la e d’un hiat: sobrexí, atapix, provirá.

La lletra i

La i del dígraf ix

11. Per norma general s’usa el dígraf ix, en el qual es pronuncia la i (caixa, peix, moixó). El verb sobreeixir apareix amb la forma sobrexí (cf. 6d.). Mestre (1916): sobreixí.

La i davant de [Z]

12. Normalment apareix la i que en tortosí es pronuncia davant d’una g/j intervocàlica:

a) en verbs acabats en –ejar: aixoreijarme, bordeijá, chocheijen, coixeija, festeijá, galleijá, goteija, marseijá, matineija, meneija/meneja, paseijá, pleiteija, vetlleija, etc., que en altres ocasions ja no apareix (bateja –em –es, batejarse, marejarse).

b) en altres casos com abadeijo, asboijarrat, boijos, bruijit, enveijada/enveja, fuigit/fugen -irán, pluijós/pluja, puija/puja, puijada/pujada, raijolés/rajoles, roija, safareijos, etc.

La lletra y

13. La lletra y s’usa en comptes de i en els casos següents:

a) en la conjunció copulativa y;

b) si forma part d’un diftong: anduya; guayta, avuy, ay, Blay, bayoneta, caygut, cuyna, feya/feye, lley, may, Menaya, remey, Rey, Reyna, veya, yaya/yeya, etc., a vegades alternant amb i (aygua/aigua, diya/día, hay/hai, pleyt/pleits).

14. També s’usa y en comptes de j en els mots jo (yo) i ja (ya).

Les lletres o i u

Canvi de o per u

15. Apareix una u en comptes d’una o àtona en els casos següents:

a) precedint una síl·laba amb i: amburinada, bruijit, Burriol, culcusit, cullida, cullirás, culliré, cullites, cumpliments, cumplit, cumplixen, currimén, escupim, Munsiá, pulida, ruín, sufrixca, surtirá, surtirme, suspirs, etc., que alterna en algunes ocasions com cunill -s/conills, tunyina/tonyina, però no en canvi en coixí, gambosins, topí.

b) en altres casos com ascambruné, astuvó, bambul, estufat, Juseps, mustela, pugué -s, ruhent/ruent, umbríes. Mestre (1916): ombría. També alterna amb una o en algunes ocasions com hu/ho, tremontana/tremuntana, però no en canvi en calorós, joventut, moixonets, montanya –es, plomes, torrons.

16. Apareix una u en comptes d’una o tònica en curquen (< corcar) i una o en comptes d’una u tònica en onsa ‘unça’. No canvia en gola.

Canvi de o per au

17. Apareix l’aplec au en comptes de o en dos casos:

a) en mots femenins (i els seus plurals): auliva –es -etes, alternant en aurella –es/ orella , però no en altres com ovella.

b) en el verb ofegar (aufega/s' ofega, aufegues) i alternant en l’adjectiu aubert –a/ oberta.

Canvis vocàlics diversos

Monoftongacions

18. Trobem uns quants casos de monoftongacions: consevol, coniam, coranta, dumenge –s/domenge, andosiau/endeusiau, mitat, vore/veure, vorem, vorás, voría, alternant en chiulá/chulá.

Altres canvis

19. Destaquen els mots ungüent, que alterna amb les variants angüent/engüent, malmarrós, trantoll i maravelles, i també els verbs estornuda, arreplega/arrepleguen/arroplegá, redola -es i rublí ‘reblir’, boticari/poticari/potacari (< apotecari).

ACCENTUACIÓ

20. Les majúscules no apareixen mai accentuades.

L’accent greu i agut

21. Les vocals són marcades generalment amb l’accent greu (´).Excepcionalment, també s’usa l’accent agut (`). Segons les normes d’ortografia actuals, caldria afegir accents en uns casos (veg. 25.), suprimir-lo en uns altres (veg. 26.), i actuar també en els casos següents:

a) à o a en comptes de á,

b) é/ó en comptes de è/ò, i a la inversa, (veg. 23.)

c) ù en comptes de ú.

22. L’accent circumflex (^) només apareix un cop en el mot cassadô/cassadó/casadó.

El timbre de les vocals e i o

23. L’accent greu o agut no s’usa, sistemàticament, per a reflectir el timbre de la pronunciació tortosina de les vocals e / o:

a) mots pronunciats amb e / o oberta en tortosí, que apareixen amb é / ó. Amb é: exércit, pérden, pérdiga, Séu, értiga. Amb ó: aixó, alló, arrós, Vinarós, tarrós, compón/compon, Antón, jónech, ósties, óliva, trópit, rónega, só, trós, móssos, fesóls, móriga, óbrigues, fló, pló, tórceli, pósali, pósan, pósateu, recórdat.

b) mots pronunciats en tortosí amb e / o tancada, que apareixen amb è / ò. Amb una è (beurè, ajudèumela). Alternant é / è (pagés/pagès, interès/interés, qué/què). Alternant ó / ò (professó/professò ‘processó’). Destaca el cas de la e de les terminacions –er, -ers amb è (mercadè, ollè, Serralè, papès, romè, marinès, aisenguès) o alternant é / è (menesté/menestè, diné/dinè, dinés/dinès, carrè/carré, primé/primè, fé/fè), casos en què la r és muda.

c) mots pronunciats amb e tancada, i que l’ortografia actual vigent marca amb l’accent agut (è), aquí apareixen amb é: Mossén, berebé, seré ‘serè’ (ceré), encén, promés.

Regles d’accentuació

24. En general podem dir que se seguixen les normes d’accentuació del castellà, que en els casos a) i b) coincidixen amb les de les Normes Ortogràfiques de 1913.

25. S’usa l’accent en els casos següents, que actualment cal suprimir:

a) els aguts acabats en -an, -on, -un: están, farán, Bricán, mirán, etc.; chitón, compón, Antón, algún.

b) els mots plans acabats en –ia (María, tenía, tía, malaltía, companyía, picardía, día ‘deia’, etc.; que en alguna ocasió apareixen també sense com en alegría/alegria, día/dia, cría/cria, havía/havia, somia/sommía i també en estalvia (astalvía); acabats en -ies (romeríes, cofradíes, agoníes, umbríes, tíes, porfíes, fíes, Matíes, etc.; que també apareixen sense accent en dies/díes, tries/tríes, primeries, raderies; o acabats en -ie (guíe), -io (navío), però, en canvi, crios.

c) els verbs que duen aglutinats els pronoms: ajudèumela, alábat, alíviali, apányat, acábam, cáume, cómprals, cóntamen, demámnali, dónali, entrégali, guárdales, guárdat, háuresseles, llévateu, múdali, pégat, pósali, pósan, pósateu, retrúcali, tórceli; alternant amb formes sense accent (vésli/vesli, vésten/vesten, víneten/vineten), que també apareixen sovint sense accent (allunyat, anarsen, apartat, apretal, aspolsarse, cantarlos, carregal, casarse, confesat, contau, desduirme, disli, disme, dixali, dixau, embarcarse, estirarme, estirarme, fartam, ferhu, ferli, ferne, fesli, feste, ficarse, guardat, lligarne, marejarse, minjemoshu, miram, obrim, pensanhi, pensantme, pondres, portam, posahi, preguntarli, probal, puguermos, resantli, riute, senyarse, somi, traureli, ventla, vessi, vestirse, vorem).

d) les vocals que precedixen l’emmudiment d’alguna consonant: fuster (fusté), flor (fló), dolós (dolós), ballar (ballá); content (contén), sent (sén), etc.

e) en altres mots com farém, volém, sénten.

f) en alguns mots amb accent diacrítc (veg. 28.).

26. No s’usa l’accent en els casos següents, que actualment s’accentuen:

a) els esdrúixols que acaben amb hiat: verbigracia, gracies, abundancia, rabia, ganancia, Llusia, nóvia (novia), sénia (cenía/cenia), bèstia (bestia), València (Valencia), paciència (paciencia), sério (serio), sépia (sepia), etc.

b) els mots però (pero) i perquè (perque), que sempre apareixen sense accent.

c) alguns mots amb accent diacrític (veg. 29.).

d) en altres casos com alli, homens, jovens, sapigues.

e) en algun nom propi: Sant Antonio.

27. Les formes verbals estudia, cambia, negocien, desprecies, etc., apareixen sense accent, cosa que sembla indicar una pronunciació diferent de la forma astalvía.

L’accent diacrític

28. L’accent diacrític s’usa en els mots següents:

a) bé ‘bé’, dóna ‘dóna’, dónes ‘dónes’, sí ‘sí’.

b) més/mes ‘més’, què/qué/que ‘què’, sé/se ‘sé’, té/te ‘té’, vés/ves ‘vés’; i també en se/sé ‘se’, Seu/Séu ‘catedral’.

c) fí (m.), pára (verb), quánts (interrog.), sába (subst.), só (subst.), tú (pron.).

d) à/á/a (prep.), dó/do ‘donar’, fá/fa, grá/gra, mí/mi, móssos/mossos ‘mossegades’, nás/nas, ò/ó/o (conj.), pí/pi, pís/pis, plá/pla, trós/tros, ú/u/hu (cada ú/cada hu, tot es ú/u), ví/vi.

29. No s’usa en els casos següents:

a) béns (bens), bóta (bota), déu/déus (deu/Deu/Deus/pregadeu), és (es), jóc (joch), mà (ma), món (mon), pèl (pel), pèls (pels), sóc (soch), sòl (sol), ús (us), vós (vos).

b) com, cop, cops, cos, deu, dona, dones, fora, joc (joch/jochs), les, ma, mes, meu/meus, molt/mol, molta, molts, moltes, mon (poss., mos + en), mossos (< mosso), net, os, ossos, pel, pels, que, res, se, sec (sech), seu, seus, si, sol, sols, son, te, tot, tots, veu, vos.

La dièresi

30. La dièresi només s’usa per marcar els diftongs creixents en els dígrafs gu i qu: aigües, aigüeta, aigüera, agüela angüent/engüent/ungüent, antiqüeles i paraigües, però no en els mots llegues i Pasques, ni tampoc en cuento, etc.

31. No s’usa en els casos següents:

a) en mots que actualment la porten: tauteta, Pauls, peuch, ruina, arruien, raims, raimet, arrailat, raices;

b) en mots que apareix una h intercalada: benehit –ida, vehins –ines, espahit/aspahit;

c) en alguns mots que duen accent: ruín, aína. ruín, peúch, caía.

Apostrofació

Separació de l’apòstrof

32. Generalment, separa amb un espai l’apòstrof de la vocal següent (l’ home, etc.) o de l’anterior (pera ‘ls, etc.).

Els articles lo, los

33. L’article definit masculí apostrofat adopta les formes següents:

a) l’, davant de vocal: l’ ase, l’ esparvé, etc.

b) l’, excepcionalment, davant de consonat i seguit de vocal: casa l’ boté.

c) ‘l, darrere de vocal, seguit de consonant: toca ‘l dos, acompanyá ‘l llanto, etc. Barnils (1916: 6) s’equivoca quan diu que l’article lo es convertix “en el en les posicions àtones (la mare i el pare, lo pa i el vi)”.

d) ‘l , excepcionalment, davant de vocal i seguit de consonant: lliga ‘l ase.

34. En alguns casos, no s’apostrofen darrere de vocal:

a) abans d’un canvi d’entonació: Qui canta lo seu mal espanta; Entre home y dona lo dimoni..., etc.

b) si la vocal de davant és una u o una i d’un diftong: si cau lo cel, avuy los verdadés nobles, etc.

c) quan es tracta de l’article neutre: trenca lo mes gros; y lo demés, etc.

d) excepcionalment, en casos com ti lo pere, escolta los seus pecats, porta los ginolls pelats, etc.

35. Davant de i inicial l’article lo no s’apostrofa: lo hisop (lo Ixop).

L’article la

36. En alguns casos, l’article o pronom la no s’apostrofen davant de vocal:

a) davant de a: la aubarda, la amburinada, la asquena, la aurella, la Aldea, la Habana;

b) davant de e: la espardenya, la economia, la era, la Extrema-unció, la espieta, la enclavació, la escletó, la esperansa, la ermita;

c) davant de o: la olla, l’oroneta/la oroneta, la orella, la oneta, la hostalera;

d) davant de i i u àtones (la iglesia, la ignorancia) o tòniques (la última).

El pronom la

(veg. 158.)

La preposició de

37. La preposició de no s’apostrofa en alguns casos: de un -a, de home, de espatles, de ofendre, de hora, etc. Tampoc davant l’article neutre: De lo que no entengues.

Contracccions

38. Davant d’una vocal, també trobem les formes al i del: al hospital, al atrevit, al us, al/del infern, al any, al amo, al estiu, al hort, al Abril, al alcalde, al eco, al escudellá, al home, etc.; del Alba, del any, del hortolá, del atre, del hivern, del ou, del ase, etc.

39. Davant de consonant apareix de lo, només en un cas (de lo peix).

40. La combinació per l’ es convertix en pel en dos casos: pel ull, pel interés.

Pronoms febles

41. Els pronoms proclític em, et, es, en, si van a continuació d’un mot acabat en vocal, adopten les formes ’m, ‘t, ‘s, ‘n. (veg. 159.2.)

42. Com a norma general, els pronoms enclítics no se separen del verb mitjançant apòstrof: acábam, fartam, miram, obrim, portam, vorem; alábat, allunyat, apányat, apartat, confesat, guárdat, pégat; pondres; pósan; apretal, carregal, probal; cómprals, si bé n’hi ha algun cas (feste’l).

43. En les combinacions binàries i ternàries, els pronoms me, te, se i en apareixen aglutinats darrerre del verb (anarsen, cóntamen, vésten/vesten, víneten/vineten). Davant del verb, en canvi, destaquem algunes vacil·lacions:

a) me’n (m’ hen/m’ en/me’n), me n’ (me ‘n);

b) te’n (t’ hen/te ‘n, te’n);

c) se’n (se ‘n/se’n/se n’/s’ en), se n’ (se n’/se’n/s’ en/se’n/s’en/sen);

d) se n’hi (sen hi),

e) se + ho (s’ heu).

Altres elisions

44. En algun cas, s’elideix la e del verb és: que és (que’s), no és (no’s/nos).

45. La e de la preposició en, en un cas: vi 'n blanch.

SEPARACIÓ DE PARAULES

Espai entre mots

46. Alguns mots que actualment van separats, apareixen aglutinats:

a) la preposició composta per a (pera) i les contraccions per al (pera ‘l), per als (pera ‘ls).

b) locucions prepositives o adverbials com des de (desde), a on (ahont), a de pressa (adepressa), a prop (aprop), d’escodors (descodors), a vegades (avegades), de matinet (dematinet), de seguida (desseguida).

c) participis amb la combinació l’ha davant: l’ agafat ‘l’ha agafat’, l’ andut ‘l’han dut’.

d) mots amb l’article la davant: l’ Aduana (< la duana), l’abellota/la bellota, i també en les anous/nous.

e) el mots astovalles/estoballes (< les tovalles), astisores (< les tisores).

47. Alguns mots que actualment no se separen, apareixen separats:

a) compostos: estiracordetes (astira cordetes), capsigrany (cap sigrany), tentipotenti (tenti y potenti), gatameus (gata meus), saltamàrgens (salta margens), trentamisses (trenta misses), malfaener –a (mal faené, mal faenera), però malfaenés.

b) altres: trasplantat (tras plantat), debades (de bades), si no (sino), i també tantarantan (tan tarantán).

48. Els mots compostos poden anar separats (veg. 47a.), aglutinats (veg. 50cd.) o separats per guionets (veg. 51a.).

49. Les combinacions binàries dels pronoms les trobem aglutinades al verb (veg. 50ab.), separades per un apòstrof (veg. 41.), i també dislocades (veg. 42. 43.).

Guionets

50. No s’usen els guionets segons la normativa actual en els casos següents:

a) per a separar el verb dels pronoms enclítics: cáume, desduirme, disme, pensantme; feste, riute; aspolsarse, casarse, embarcarse, estirarme, ficarse, lligarne, marejarse, senyarse, vestirse; ferne; ventla; guárdales; cantarlos; alíviali, demámnali, dónali, disli, dixali, entrégali, ferli, fesli, múdali, pósali, preguntarli, resantli, retrúcali, tórceli, traureli, vésli/vesli; pensanhi, posahi, somi, vessi; contau, dixau; ferhu; puguermos; però sí, en un únic cas (pren-lo).

b) per separar els pronoms de les combinacions binàries: ajudèumela, anarsen, cóntamen, háuresseles, llévateu, minjemoshu, pósateu, vésten/vesten, víneten/vineten.

c) per separar els components dels mots compostos: vint-i-cinc (vinticinch), mata-sanos (matasanos), ando-siau (andosiau), en-déu-siau (endeusiau).

d) per ajuntar els components dels mots compostos: poca-roba (poca roba), cloc-i-piu (cloch y piu), ringo-rango (ringo rango), caça-sombres (cassa sombres) estiracordetes (astira cordetes), quefer (que fé).

51. S’usen guionets, que caldria suprimir segons la normativa actual, en els mots casos següents:

a) compostos: estripacuentos (astripa-cuentos), Fontcalda (Font-calda), extremaunció (Extrema-unció), picatalons (pica-talons), mocallànties (moca-llanties), rapafuig (de rapa-fuig).

b) en comptes del punt volat (espal-la).

52. S’usa el guionet, d’acord amb les regles de l’actual normativa en punxa-sàrries (puncha-sarries).

Signes d’interrogació i exclamació

53. S’usen els signes ¡ i ¿ inicials.

54. N’hi trobem a faltar alguns de finals.

CONSONANTS

Les oclusives (p/b, t/d, k/c/g)

La p i la b

55. Hi ha algun cas de vacil·lació en la p i la b finals: sap/sab, rep (reb), corb -s (corp -s). A l’interior de mot, apareix una p en dissabte (dissapte).

56. L’aplec mpt no apareix en cap ocasió. (veg. 98.)

57. La p final darrere de m, que és muda, a vegades no apareix: llam/llamp, cam.

58. En el nom propi Baptiste cau la p (Batiste).

La t i la d

59. Hi ha algun cas de vacil·lació en:

a) la t i la d finals: fred (fret –s), Madrid (Madrit), àpit (ápid), soldats/soldad, etc.

b) la d final, precedides de r: gord (gort), verd (vert), sord (sort), guard (guart), covard (cobart), tard (tart), que en alguns casos no apareix: perd (pert/per), tord (tort -s/tor).

60. La t final muda, a pesar que Barnils (1916: 7) afirma que en -nt, -rt, -lt (i -nts, -rts, -lts) sona la t, “com fan sovint els dialectes valencians”, desapareix en pocs casos:

a) darrere n: calén, talén, Sans, San Joan, presen, marchán, aprenen, currimén, sent (sen/sén), mirán, davan, tans, dens, contén, mirán, puns, pensanhi, sen, guans, plantán; també en Munsiá, però sí, en canvi, en gent, vent, pont, parents, nadant, pensantme, resantli, etc. Per ultracorrecció sí que apareix en ahont, fant, grant i en tan/tant, quan s’escau.

b) darrere l: alts (als), molt (mol, mols), dalt (dal); però sí, en canvi, en solt.

61. En el cas del mot mandra no apareix la d epentètica: manra (manrra).

62. En alguns mots plans acabats en i hi ha epèntesi de la t (o d): àpit (ápid), geni (genit).

Canvis entre t i d

63. Destaquem els mot venta ‘venda’ i fatigues,

La c i la g finals

64. La c i g finals generalment s’escriuen amb una ch:

a) en mots comuns: antich, abercoch, abrich, amich -s/amic -s, arch, ascardalench, barranch, bech, blanch -s/blanc, bonich, bosch, chich -s, cinch, cloch, cuch/cucs, dich, duch, encarrech, enemich –s, estich, foch, fosch, fresch, joch/joc, jónech, mánich, melich, much, músich, peuch, pich, poch -s/poc, porch, préssech, primerench, públich, puch, rich -s, ruch, sach, sech, soch, such, tampoch, tinch, toch, trach/trac, trench, tronch -s, vinticinch, visch; etc.; amarch, fanch, llarch, sanch.

b) en el mot chicha (‘xica’),

c) noms de pila: Lluch, Roch;

d) cognoms: Franch.

Canvi de c per g

65. Destaquem els mots esguinçada (esguinsada), sagristía i sacristà, però no en cabalca.

La c i la q

66. En els diftongs creixents hi ha vacil·lació en l’ús de cu o qu: cuatre/quatre, cuan/quan, cuants, cuántes/quant, quánt, cuartos, Pascual, Pascualet, Pascua, cuaresma, cualsevol.

L’aplec ct

67. En els mots retó, dotó, escritura, respetada, desapareix la c; però no, en canvi, en docte, tracta.

Altres aplecs

68. El nom propi Magdalena apareix amb g i sense (Santa Magdalena/plorant com una Madalena).

La k

69. La paraula kilo/quilo apareix amb k i amb qu.

Les lletres b/v

70. Hi ha vacil·lacions en l’ús de b/v, en els casos següents:

a) quan alternen b/v: estoballes / astovalles, miraba / -ava, cambia / canviá, Gobern / gobern / Govern, goberna / Governadó, beta / veta ‘beta’;

b) quan apareix b en comptes de v: alcabots, sabi –s, proba/probal, arrobes, fabes, alcoba, ambernissada, cambia, la Habana, caballería, caballés, tobot, antubio, galbana, bebent, babes, taberna –era, cascabells, cobart, cabalca; baga ‘vaga’, bella ‘vella’, bellesa ‘vellesa’, debot ‘devot o de Bot’.

c) quan apareix v en comptes de b: reventa, volcat, gavies/gabia, óliva, tivant, devanadores, revolcadó, vaquetera, varons; vall ‘ball’, veure ‘beure’.

71. En els castellanismes lèxics no hi ha vacil·lacions: veleta, calvo i abogat

72. Els derivats de mots acabats en –u mantenen la vocal en els femenins meua, teua, seua; els diminutius peuets i estiuet; però no en encavat ‘encauat’.

La lletra w

73. La lletra w apareix en un sol cas, en comptes de v: való (waló).

Les fricatives alveolars (ç/c, z, s, ss, sc)

La ce trencada

74. La ce trencada no s’usa en cap cas. En comptes de ç/c, trobem les grafies següents:

a) -s-: alsa, adrés, alcansa, ascursó, aspapsa, avansa, avinensa, bras, cals, calsa, calsat, calseta, calsons, cansons, comensa -ada -ament, descals -os, dolsa, dolsainé –s, esguinsada (veg. 241.), esperansa, fiansa, forsa, Fransa, llansá, llansols, onsa, palisano (< paliciano), templansa, etc.; calses, fase/fasse, infansia, llansen, llanseta, llevanses, llisenciats, Llusia, Masiá, onses, seba -es, sendra, sendré, sentené, sigró.

b) –ss- apedassa –at, brassos, cassa, llissó, massa, massana, pessa, rassa; fasse -s, dresseres, cabesses; alternant amb s (plassa/plasa, cassadó/cassadô/casadó, pussa –es/pusa; bossí/bossinet/bosins).

75. En algun cas trobem una c en comptes de s/ss: centinela, concell, cenía/cenia, cedás, ceré ‘cerer’[?]; raices. Moreira (1934: 104) escriu raíces.

La essa intervocàlica

76. En alguns casos trobem s en comptes de ss: básia, carbasa, bosa, pasen, groses, bosa, Cabosa, Pasanau, necesites, asertivol, carabasí, confesat ‘confessa’t’, llanguanises, mosega; o alternant (asse/ase, asiento/assentats, brasses/brasa, procesó/professó, presech/préssech).

77. En pocs casos trobem només ss en comptes de s; adessat, pessa, vessi ‘vés-hi’.

El dígraf sc

78. Trobem el dígraf sc en Ascensió/Assenció, però no en ressucitat.

La ics

79. En el nom excusa (escuses), en comptes d’una x apareix una s, però no en el verb excusar (s’ excusa, excusats).

L’increment isc

80. L’increment isc d’alguns verbs o derivats verbals apareix escrit ixc: sufrixca, de creixcuda.

La lletra z

81. La z només apareix en cinc ocasions i alternant amb c o s: donzella –es/doncella, quinze/quince, dolzaina/dolsainé –és, Vinaroz/Vinarós. En la resta de mots, no la trobo en comptes:

a) de c (once).

b) de s (ensa, colse -s, atsimbori, guitses, metsines). Mestre (1916): metzines, f. pl.: cireres bordes verinoses.

c) de x (batxoles). Mestre (1916): batzòles. Moreira (1934: 571 i 710) parla de les batzoles com una de les campanes de la Seu. DCVB: ba[dz]oles (a Tortosa).

82. En el sufix –itzar, no es pronuncia la t: martirisa.

Emmudiments de la s final

83. Hi ha algun cas en què la s final no apareix, perquè no es pronuncia:

a) seguida d’un mot començat en r (del Regués),

b) seguida d’un mot començat en s: lo set colós, tots lo Sants.

Les fricatives palatals (g/j, x/ix, tx/ig)

La g i la j fricatives

84. En alguns casos apareix una j en comptes d’una g: rojes, jipó, batejem, metje, a mijes, minjes, festejes, jutje, passeijen, puje -en, bruijit, fetje.

85. En alguns casos apareix una x en comptes d’una j/g:: clareixa, mareixá, fuxit, arxeps.

86. La jota castellana apareix en els castellanismes ajena (agena), lujos, traje, però no en antiqüeles, potaque.

87. Entre els mots començats en ex-, trobem el mot ejecutá, pronunciat amb [Z]en tortosí, però no, en canvi, en exemples.

88. En els mots mitja (i derivats) predomina la forma sense t (mija, a mijes) i alterna en pitjó/pijó. La locució a mitjan, fossilitzada en el topònim Mitán Camí, apareix sense t.

Les grafies tx, ig i g africades

89. El dígraf tx només apareix en els mots botxí/bochí, botxa, batzoles (batxoles).

90. Per representar el so de [tS] apareix la ch en comptes de:

a) la tx: acacha, aches, bichach, bachilleríes, borracho, buchaca, cachamona, coche, despacha, fachandé, fachanda, macho, etc. (cf. 89.)

b) la x inicial o postconsonàntica: chich –a -s, chafes, chameta, chapa, charra, chaveta, chavo, Cherta, chiques, chiquet, chimpleríes, chollat, chocheijen, chufes, etc.; pancha, puncha, anchoves, marchán, garganchó, gonche, rianché, etc.

91. També trobem una ch en els noms propis Cachina, Chilín, i en els castellanismes cachete, campechanía, chitón, dichosa -os, estuche, lechugino, pachorra.

92. En el dígraf final ig, hi ha vacil·lacions en boij/boig, fuiy/fuig, però no en, faig, vaig, veig, Maig, goig, raig, roig.

93. Darrere de i, per representar el so [tS], trobem les grafies g (Tírig), tg (desitg) i tj (mitj).

Les grafies ix, x fricatives

94. En el dígraf ix, en alguns casos, en comptes de la x apareix la grafia j (s’ ajuga)o ij (baijen). També en el mot pixa (pija).

95. Trobem una s i no una x en els mot surriaques ‘xurriaques’, aisenguès ‘eixanguer’ i soligot ‘xerigot’, però sí, en canvi, en hisop (Ixop).

Les nasals (m/n, ny)

96. El mot dilluns apareix escrit amb m (dillums).

97. La paraula mangraneta presenta una n adventícia, que no apareix en maçana (massana).

98. L’aplec mpt no apareix en cap ocasió, s’escriu nt: conte, contes, conta y reconta, contades, pronte, tenta, tentacions, etc.

99. Les nasals geminades se simplifiquen en:

a) el mot setmana (semana),

b) el nom propi Anna (Ana),

c) formes verbals acabades en m, seguides del pronoms mos: antenemos, minjemoshu.

100. Destaquen també els mots condenació, sommía.

101. Generalment s’usa el dígraf ny. La lletra ñ en comptes de ny apareix en casos comptats:

a) noms comuns: caliqueños, roña,

b) malnoms: Marraña, Puñalet.

c) cognoms: Cañete.

102. Trobem n en comptes de ny en el mot refrans.

Les laterals (l/ll)

Ela geminada

103. No hi ha cap mot amb ela geminada. Només hi ha un cas en què s’usa el guionet en comptes del punt volat (espal-la / espatles).

Els dígraf tll

104. El dígraf tll s’usa en tres mots: bitlles, i vetllada, vetlleija. (cf. 106.)

105. No s’usa en els mots aspillera, ralla i rollos.

El dígraf tl

106. El dígraf tl s’usa en els mots ametles, batles, espatla -es/aspatlá (alternant amb l-l, en espal-la) i en vetla (alternant amb tll, en vetllada, vetlleija). Mestre (1916): vel·lá. També en vent-la (ventla).

107. No s’usa en els mots Belem/belem.

Caiguda de l

108. Els mots altre, altra, altres, sempre apareixen sense la l. L’única forma del pronom nosaltres que apareix és natros. També apareix sense l el mot emplastre (ampastre).

Canvi de al per au

109. En alguns mots, en comptes de l’aplec al apareix l’aplec au (paumell, aubarda, ascaufa, bauba), tranformat en ul (astulviadó) o sense la l (abercoch, aguasil < cast. alguacil); però no, en canvi, en estalvis.

Canvis de l i r

110. Destaquem els mots afruixá, fruix ‘fluix’, juriol/juliol, soligot ‘xerigot’, i també tortoleta. No canvi, en canvi, en frare -s. Vergés (1909: 531) considera “lapsus d ‘estampa” la grafia fruix en lloc de fluix.

Canvis de ll i l

111. Destaquem els mots centinela ‘sentinella’ i millés ‘milers’.

Les vibrants (r/rr)

La r muda

112. La r final és muda, i no apareix escrita, en els casos següents:

a) infinitius (aná, corre, morí, etc.), excepte quan va seguida d’un pronom (mirarla, ferhu, etc.);

b) noms singulars (altá, mariné, temó, picassó, etc.) i plurals (sopás, dinés, dolós, etc.);

c) adjectius derivats acabats en –er, -or (matiné, grunyidó, etc.), però sí, en canvi, en muller/mullé.

d) en el mot retó, que en tortosí fa derivats amb n (retons, retonet).

113. Sí que apareix la r final, perquè no és muda, en els casos següents: