Quatre notes sobre bolets, rovellons o fongos del Matarranya *

 

Albert Aragonés Salvat

 

 

 

Fa uns anys, mentre buscava informació sobre noms de bolets, vaig cabussar-me en un estudi del parlar de la Codonyera d’Artur Quintana que va publicar l'any 1987 i no vaig fer porra:

 

Fongo bolet és l'arxilexema en competència amb bolet, usat aquest especialment amb sema de comestible. Fongo pot reduir molt la seva extensió i aleshores s'aplica només als bolets de fimé (fongos de fimé) o de davall de les oliveres. Tanmateix quan hom no donava a un bolet el seu nom concret era quasi sempre un fongo. Rovelló, bavós 'pinetell', pebraç, cogomaça, cabrit, mataparens, cabacet, múrgola, crualda. Trubes són les trumfes.[1]

 

Artur Quintana n’hi va trobar una dotzena i ara, en motiu de l’homenatge que se li ret, en faré un petit comentari i afegiré la informació que he trobat sobre estos noms de bolets al territori del dialecte tortosí.

 

 

El nom genèric dels bolets

 

Abans de parlar dels diferents bolets enumerats, cal parlar dels noms genèrics que es fan servir al Matarranya: bolets, rovellons i fongos.

 

El nom de bolet és el més general en català (des dels orígens de la llengua), el que consta en els diccionaris normatius i així s'ha anat anomenant fins avui, almenys a gran part de Catalunya.[2] També és una forma usual a la Ginebrosa (C.P. La Ginebrosa), Calaceit (Blanc 1999, 2001), Vall-de-roures (ALEANR), Beseit (Guimerà, Amics del Bolet de Beceite), Mont-roig (Carrégalo), Pena-roja (ALEANR: bolets roïns) i Faió (ALEANR: bolet venenós).

 

A Calaceit, Morella, Gandesa, Tortosa i a tot el Montsià el terme rovelló, a més de designar una espècie concreta, també s'usa en sentit genèric.[3] Com observa Buj  Alfara, es tracta d’un cas de sinècdoque, on es pren l'espècie pel gènere. No sembla, però, que tinga un sentit tan general com deixa a entendre el DCVB, ni tampoc que rovelló hi haja substituït totalment bolet i, per tant, que bolet no siga usual, almenys en tortosí.[4] Això és el que es desprèn d'una nota a peu de pàgina del catàleg de bolets de Bayerri (p. 326, nota 2):

 

«Será útil anotar de antemano la diferencia que atribuye nuestro bajo pueblo rural entre Bolet y Rovelló, nombres éstos que no son para él sinónimos, como alguien ha creído. En general los distingue por la coloración: el Bolet es blanco o tira a este color; el Rovelló suele ser rojo o rojizo; aquél da en ser largo y estrecho de capa; éste preséntase más reducido y con sombrerillo más ancho.»

 

A la Codonyera, en canvi, el nom genèric és fongo (Quintana 1987, ALEANR).[5] Al Maestrat, i també a Alacant, fongo és sinònim de fong (DCVB, s.v. fong); a Ascó, però, on també s’ha recollit fongós ‘que té fongo’ (DCVB: «Aquest arbre és fongós»), fongo té el sentir de ‘podridura del cor d’un arbre’ (DCVB, s.v. fongo).

 

Ens trobem, doncs, amb una forma arcaïtzant que Coromines considera sense cap mena de dubte un mossarabisme (DECLC, s.v. bolet).

 

No és estrany, doncs, que a la Codonyera anomenen fongos de fimé i fongos de davall de les oliveres els bolets que en altres indrets són bolets de femer (ALEANR: Vall-de-roures, DCVB: Coprinus fimeratus L.), bolet de fem (ALEANR: Pena-roja, Faió) o rovellons de fem (Reñé: la Miliana) i bolets d’olivera (DCVB: Agaricus olearius, Llorens), bolets d’oliver (Sanromà: Arnes), bolets d’aulivera (Reñé: Masdenverge) o rovellons d’aulivera (Vergés), per posar només estos dos casos.[6]

 

 

Els noms de diferents bolets

 

1. El rovelló, el primer de la llista de Quintana, és nom antic i actualment és usual a bona part del territori de parla catalana i aragonesa.[7]

 

 A la zona del dialecte tortosí l’hem pogut documentar a la Codonyera i Pena-roja (ALEANR), la Ginebrosa (C.P. La Ginebrosa), Calaceit (Blanc, 1999, 2001, ja des d’antic: rovellón, c. 1700), Herbers i Coratxà (Gargallo), Fredes (Forcadell), Benassal (Salvador, Barreda-Ferrando), Mas de Barberans i Santa Bàrbara (Reñé), a Tortosa (Bayerri), ja des d’antic (Despuig), els Reguers (Vergés, Grau-Camacho) i a tot la Terra Alta (ALTA, Sanromà: Arnes) i tot la Ribera d’Ebre (Cubells).

 

Quintana no recull, però, la distinció entre les espècies Lactarius deliciosus i Lactarius sanguifluus, que a Mont-roig (Carrégalo) fan entre rovelló d’ombria o de monte i rovelló de plana, a Beseit (Guimerà) entre rovelló i rovelló de sang, als Reguers (Vergés, Grau-Camacho) entre rovelló i rovelló ver, al Portell (Cerdà) entre rovelló i rovelló roig, o a Morella (Carceller), els Ports (Ripollés) i el nord valencià (Llorens) entre rovelló i rojal.

 

2. El segon de la llista és el bavós, un nom que també és usual a la Ginebrosa (C.P. La Ginebrosa), Beseit (Llensa, Amics del Bolet de Beceite, Guimerà: baboset), Mont-roig (Carrégalo), Calaceit i la Pobla de Benifassà (DECLC) i als Ports de Morella (Ripollés: bateó o bavós), com a mínim a Morella (DCVB).

 

Cal dir que la forma femenina bavosa també és usual a Calaceit (DCVB, ALEANR, Blanc 1999, 2001), ja des d’antic (Blanc 2001: babosa, c. 1700), i també a Maella (ALTA) i el nord valencià (Llorens).

 

Tot i que Quintana apunta el significat de ‘pinetell’, són molts els que coincidixen a identificar-lo amb l’espècie Hygrophorus latitabundus (Ripollés, Amics del Bolet de Beceite, Blanc 1999).

 

Al costat d’estos dos noms, també trobem el nom de bateons a Calaceit (Blanc 1999, 2001), a Beseit, Vall-de-roures i Pena-roja (Masclans 1981), Mont-roig (Carrégalo), al nord valencià (Llorens), com a mínim a Morella (DCVB) i Herbers i Coratxà (Gargallo), i a Tortosa (Llensa).[8]

 

L’altre nom sinònim que s’usa força és pegalosa (Blanc 1999, 2001), que es troba a Faió (ALEANR) i a les Terres de l’Ebre (Fato). Per ser més precisos, a tot la Ribera d’Ebre (Cubells), concretament a Benissanet (DCVB), Móra d’Ebre (Gràcia: apegalosa, ap. Santi Moreso) i Riba-roja (Cabré); a gairebé tot la Terra Alta (ALTA) i al Baix Ebre (Gràcia, ap. Ricardo Gascón), almenys a Tortosa (DCVB) i als Reguers (Grau-Camacho: pegalosa blanca i negra).[9]

 

3. El pebràs és un nom antic, que ja trobem documentat en els Col·loquis de Despuig, i també en un document c. 1700 de Calaceit (Blanc 1999: pebraz; 2001: pebrassos).

 

Continua viu a la Codonyera (Quintana 1987: pebraç), a Vall-de-roures (ALEANR),[10] Mont-roig (Carrégalo), Calaceit ((Blanc 1994,1999, 2001; DCVB, ALEANR) i altres poblacions del Matarranya;[11] a Morella (DCVB, Carceller) i a Herbers i Coratxà (Gargallo); al Maestrat (DCVB: on és considerat el bolet més dolent de tots), com mínim a Benassal (Salvador) i Catí (Carbó); i en general a les Terres de l’Ebre (Fato), concretament a Paüls (Izquierdo), a Ulldecona (Reñé: Sant Joan del Pas), a la Ribera d’Ebre (Cubells) i a la Terra Alta (ALTA, Sanromà: Arnes), amb alguna variant fonètica: prebàs (ALTA: Rasquera; Corbera, Prat de Comte) o pribàs (ALTA: la Pobla de Massaluca).[12]

 

Estem parlant de l'espècie Russula delica (Arrufat), la qual sovint es confon amb el Lactarius piperatus.

 

4. La cogomassa (Quintana 1987: cogomaça) és un nom usual també a la veïna Torrecilla de Alcañiz (Vidaller, Pardo: cogomasa), Pena-roja (DECLC: cogomas<s>a) i Calaceit (DCVB: cogomassa), amb algunes variacions: cugumassa (DAguiló, DECLC, Blanc 1994: Calaceit), cucamussa (ALEANR: Calaceit), cucumassa (DCVB: Calaceit), cucumaces (DAguiló: Calaceit), cugomassa (Guimerà: Beseit) i cogomàs (ALEANR: Vall-de-roures).

 

A la Terra Alta (ALTA), també trobem estes formes i d’altres: cogomassa (Caseres, la Fatarella, Vilalba dels Arcs), cogumassa (la Pobla de Massaluca), cugumassa (Arnes, Orta, Prat de Comte), cogamassa (Nonasp), cocomassa (Favara), cocumassa (Bot), cucumassa (Batea, Corbera, Gandesa), gugumassa (Pinell de Brai).

 

Es tracta de l’espècie Amanita verna (Blanc 1994, Vidaller, Pardo), que segons alguns té propietats verinoses (DCVB, DECLC). Malgrat això, a Beseit alguns l’agarren.[13]

 

5. El nom de cabrits ja el trobem als Col·loquis de Despuig. A més de la Codonyera (Quintana 1987), també és usual als Ports, almenys a Morella (DCVB: cabrits rojos, que són comestibles, i cabrits blancs, que es crien pels pinars i no són gaire bons per menjar), Herbers i Coratxà (Gargallo: blancs i rojos), on per tant distingixen dues varietats, o només els cabrits blancs (Ripollés, Cerdà: el Portell). També s’anomenen cabridets, almenys a Mont-roig (Carrégalo), Beseit (Guimerà) i al nord valencià (Llorens).

 

En este cas, la identificació de l’espècie que designa este nom és confusa, ja que uns apunten l’espècie Hygrophorus caprinus (DCVB, Masclans 1954, 1981), uns altres Chroogomphus ritulus (Carrégalo) i uns altres Cantharellus sp. (Ripollés), i a més, perquè els cabrits a Tortosa són les potes de rata (Llensa: Gomphus clavatus) i els cabritos a Bordón (Terol) són les múrgoles (ALEANR: Morchella sculenta).

 

6. El nom de mataparents és usual a la Codonyera (Quintana 1987), Beseit (Guimerà), Pena-roja, Calaceit i Faió (ALEANR), i també a Mont-roig (Carrégalo); al nord valencià (Llorens), concretament al Maestrat (DCVB), a Herbers i Coratxà (Gargallo); a Tortosa (Bayerri), ja des d’antic (Despuig), als Reguers (Vergés, Grau-Camacho), Paüls (Izquierdo), Mas de Barberans i Santa Bàrbara (Reñé), i a tot la Ribera d’Ebre (Cubells), entre altres llocs.[14]

 

Este nom designa diferents espècies del gènere Boletus (DCVB, Masclans 1954, 1981, Vidaller)[15]. En general, se’l considera un bolet verinós (DAguiló; DECLC, s.v. matar: en català central). Tanmateix, a Tortosa i a Beseit, sí que se’ls mengen.[16]

 

7. Un altre bolet d’esta llista és el cabasset (Quintana 1987: cabacet), nom que trobem també a Mont-roig (Carrégalo), Morella (DCVB), Herbers i Coratxà (Gargallo: cabassets de xop), Fredes (Forcadell), la Sénia (Moisés) i als Reguers (Grau-Camacho).

 

Sembla que hi ha coincidència a identificar-lo amb la família de les pezizàcies (Carrégalo), però no en definir-ne l’espècie concreta.[17]

 

8. La múrgola (Morchella rotunda), a més de la Codonyera (Quintana 1987), es troba a Maella (Val Palacios), Mont-roig (Carrégalo: Morchella sculenta), Pena-roja (ALEANR), Morella (DCVB, Ripollés), Herbers i Coratxà (Gargallo), Fredes (Forcadell), els Reguers (Grau-Camacho), etc.

 

Semblants a esta, són vives les formes morúgula (Blanc 1994, 1999, 2001; DCVB, ap. Griera: Calaceit), murugulla (ALEANR: Calaceit), marúgula (Sanromà: Arnes, Bayerri: Tortosa), variació que ja trobem documentada des d’antic,[18] al costat d’altres formes com múrbola (ALEANR: Vall-de-roures), etc.[19]

 

9. En estes terres conviuen el nom de crualda, que trobem a la Codonyera (Quintana 1987), Mont-roig (Carrégalo) i Morella (DCVB), i la variant cruelda (amb e oberta), que es troba a Calaceit (Blanc 2001), Beseit (Guimerà), als Ports (Ripollés), com a mínim a Herbers i Coratxà (Gargallo), a Arnes (Sanromà), Mas de Barberans (Reñé) i al Baix Ebre (Gràcia: ap. Ricardo Gascón).

 

Es tracta d'un terme genèric que s'ha aplicat a diferents espècies del gènere Russula i que es considera sinònim de cualbra (DCVB, Masclans 1954, Carrégalo, Ripollés, Gràcia: ap. Ricardo Gascón), al costat d’altres variants: cruvialda (Cerdà: el Portell), cuagra, puagra, crualga, cruela, cruella, etc.

 

A Mont-roig (Carrégalo) diferencien entre pardes (molt dolces) i roges (que a voltes són una mica coents), distinció que també es fa a Herbers i Coratxà (Gargallo) i que trobem als Col·loquis de Despuig quan parla de les criambes (o criambres) blanques, pardes i vermells, una altra forma considerada variant de cualbra (Aragonés).

 

10. L’últim fongo de la llista són les trubes, nom que llevat de Torrecilla de Alcañiz (Vidaller: Tuber spp.; Quintana 2004: Truba, criadilla de tierra), no he trobat enlloc més. No és debades, com veurem, que el separe amb un punt i seguit dels altres.

 

Quan l’anomena, Quintana precisa que són les trumfes. En un primer moment vaig pensar que es referia a les tòfones, ja que l’ALEANR recull trunfes, amb este sentit, a la Codonyera i Vall-de-roures (ALEANR), però crec que anava errat.

 

Les tòfones s’anomenen túferes al Matarranya (Masclans 1981), almenys a Calaceit (Blanc 1994, 1999, 2001: blanques i negres; DCVB, ALEANR, DECLC) i a Tortosa (Blanc 1994), ja des d’antic (Despuig), al costat de les formes tufera (Val Palacios) i túfures (DECLC: li donaren a Casacuberta, 1923), recollides a Maella; o bé trufes, concretament a Pena-roja (ALEANR), Tortosa (Bayerri) i els Reguers (Grau-Camacho: trufes o tòfones), a més a més dels Ports de Morella (Ripollés), on distingixen la trufa negra (Tuber melanosporum) de la blanca (Tuber blotii, abans Tuber aestivum), i Benassal (Barreda-Ferrando: trufa d’estiu).

 

Les trubes de la Codonyera, com la truba de Torrecilla de Alcañiz i potser també la tubera o túbera recollides a l’Aragó (Vidaller), són alguna mena de bolet hipogeu, conegut com a criadilla de tierra, en terres castellanes, i com a trufa, a Mequinensa (Bertrià: Terfezia arenaria), molt semblant a la pataqueta de les Terres de l’Ebre (Arrufat: Rhizopogon), com a mínim a Tortosa (Mauri) i els Reguers (Grau-Camacho).

 

 

 

Bibliografia

 

Aguiló, Cosme. Bolets, llengua i cultura popular en el migjorn de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, Palma, 1994, esp. p. 41.

 

ALC: Griera, Antoni. Atlas lingüístic de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans - Polígrafa, Barcelona, 1923-1964, esp. mapa 286.

 

ALEANR: Alvar, Manuel; Lorente, Antonio; Buesa, Tomás. Atlas lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y la Rioja, 3.  Zaragoza, 1979, esp. mapes 286-287.

 

ALTA: Navarro, Pere. Els parlars de la Terra Alta. 1: Estudi geolingüístic. Diputació de Tarragona, Tarragona, 1996, p. 213 i 215.

 

—.Els parlars de la Terra Alta. 2: Atlas lingüístic de la Terra Alta (ALTA), Diputació de Tarragona, Tarragona, 1996, mapes 149, 150, 151 i 152.

 

ALVA: Tormo Colomina, Josep. “L'Atles lingüístic del valencià meridional i alacantí (ALVA)”, Caplletra, 26 (primavera 1999), p. 153-170, esp. 170.

 

Amics del Bolet de Beceite. Dia dels bolets.

[En línia:] <http://www.amicsbolets.com/Dia%20dels%20Bolets.htm> (07/07/2007).

 

Aragonés Salvat, Albert. “Noms de bolets en els Col·loquis de Despuig”. Nous Col·loquis,  5 (2001), p. 87-100.

[En línia:] <www.alcanar.com/entitats/cel/hemeroteca/hemerotecaaragonesbolets.rtf> (07/07/2007).

 

Arrufat Sales, Manolo. Bolets secundaris a les comarques de l'Ebre.

[En línia:] <http://www.amposta.cat/biblioteca/Bolets%20secundaris.pdf> (07/07/2007).

 

Barreda, Pere-Enric; Ferrando, Emili (coord.). Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals, II. Cultura, costums, festes i temps lliure. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del Segle XX de Benassal, Vinaròs, 2007, p. 62.

 

Bayerri, Enrique. “Los Hongos [Agaricus] tortosino-comarcanos”, Historia de Tortosa y su comarca, III. Biblioteca Balmes, Barcelona, 1935, p. 324- 334.

 

Bertrià, , Esteve. “Aspàrrecs, calunyes i trufes”, Temps de Franja, 67 (maig-juny de 2007), p. 17.

 

—. “Terfezia arenaria”, Temps de Franja, 68 (juliol-agost de 2007), p. 17.

 

Blanc, Miquel. Garba. Mil paraules de Calaceit. Columna, Barcelona, 1994.

 

—. “Temps de bolets”. Viles i gents (19/11/1999).

[Enllaç fora de servei:] <http://www.matarranya.com/viles/viles191199.html> (07/07/2007).

 

—. “Temps de bolets”, Temps de Franja, 11 (novembre de 2001), p. 4.

[En línia:] <http://www.ascuma.org/TEMPS/pdf/Temps%20de%20Franja%2011.pdf> (07/07/2007).

 

Buj Alfara, Àngela. “Perfil semàntic en diversos siginificants. Montsià”, beCEroLes, 1. CEL, Alcanar, 2004, p. 17-39, esp. p. 27. [En línia:] <http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/40242> (07/07/2007).

 

Cabré, Dolors. Riba-roja d'Ebre i el seu terme municipal.  Tarragona, 1974, esp. p. 212.

 

Carbó, Joaquim. El parlar catinenc.

[En línia:] <http://www.catimenu.com/parlarcatinenc.htm> (07/07/2007).

 

Carceller, Alícia. Menjar i viure a Morella. Empúries, Barcelona, 1991, p. 134.

 

Carrégalo, Josep A. “Al rovelló i al bateó...”, A soca d’orella, Associació Cultural del Matarranya- IEBC-IEA, Calaceit-Fraga, 2000, pàg. 34-38. (Quaderns de les Cadolles; 1)

 

Cerdà, J. Fotos de natura. Portell i comarca: bolets.

[En línia:] <http://es.geocities.com/portellbolets/index.htm> (07/07/2007).

 

C. P. La Ginebrosa. Gramàtica de català d'Aragó (Variant parlada a La Ginebrosa).

[En línia:] <http://adigital.pntic.mec.es/~laginebr/menja.htm> (07/07/2007).

 

Cubells Bartolomé, Olga. Els parlars de la Ribera d’Ebre. Estudi geolingüístic. Tesi doctoral dirigida pel Dr. Pere Navarro Gómez. Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, abril de 2005, p. 348. [En línia:] <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0905106-164724/> (07/07/2007)

 

DAguiló: Aguiló i Fuster, Marian. Diccionari Aguiló (a cura de P. Fabra i M. de Montoliu). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1914-1934.

 

DCVB: Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Moll, Palma de Mallorca, 1963-1968. [En línia:] <http://dcvb.iecat.net/> (07/07/2007)

 

Despuig, Cristòfor. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1557. Hi ha diverses edicions: 

 

a) ed. a cura de Fidel Fita, La Renaixensa, Barcelona, 1887, p. 159.

[En línia:] <http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/bc/04701663289325139647857/index.htm> (07/07/2007);

 

b) ed. a cura de Joan Abril y Guañabens (basada en l'ed. de Fita), en fulletó a La Veu de la Comarca, 1906, i en un volum, Imprempta de Joseph L. Foguet, Tortosa, 1906, p. 179-180;

 

c) ed. facsímil de l'edició de Fita (amb una introducció de Jesús Massip i il·lustracions), Lluís Mestre, Tortosa, 1975; d) ed. a cura d'Eulàlia Duran, Curial, Barcelona, 1981, p. 195-196;

 

e) ed. crítica a cura de Joan Tres, Curial, Barcelona, 1996, p. 213.

 

DECLC: Coromines, Joan. Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana. Curial, Barcelona, 1980-1991.

 

Fato: Gandia, R. A.; J. Prades, C. Rovira, M. P. Vicente i T. Vizcarro  Fato. Vocabulari infantil i d'adults. Recull de les Terres de l'Ebre.  CIRIT, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1987.

 

Forcadell, Guillem. “Setas de primavera en Fredes”, Vinaròs News, 190 (del 7 al 20 de juny de 2004). [En línia:] <http://news.vinaros.net/v7/ehtml/p_reportatges_07064.htm#noti_03> (07/07/2007).

 

Gargallo, Josep. El parlar d’Herbers i Coratxà.

[En línia:] <http://coratxa.iespana.es/diccionari/vocabulari/paraulesidites.htm> (07/07/2007).

 

Gràcia, Enric. Noms populars de bolets. [En línia:] <http://www.enricgracia.com> (07/07/2007). Col·laboradors: Manolo Arrufat (Amposta, Montsià), Ricardo Gascón (Baix Ebre), Pere Luque (Amposta, Montsià), Santi Moreso (Mora d'Ebre, Ribera d'Ebre)

 

Grau, Adrian; Camacho, Tomàs. Els Reguers. Club Cinctorres, Tortosa, 1999, p. 59-60.

 

Griera, A. “Índex del lèxic contingut en cada mapa de l'Atlas Lingüístic de Catalunya”, Boletín de Dialectología Española, xliii-xliv (1966), xlvi-xlvii (1967), Instituto Internacional de Cultura Románica, Abadia de San Cugat del Vallés.

 

[Guimerà, Ramon]. Anem al Bolet. Comèdia d'aufalcet en III actes. s. l., s. d.

[En línia:] <http://www.franjadeponent.cat/autors/pagines/moncho/CATALA/ANEM_AL_BOLET.doc> (07/07/2007).

 

Izquierdo Salom, Tere. El parlar de Paüls. 1997. (inèdit)

 

Llensa de Gelcèn, S. Bolets de la rodalia d'Igualada. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Barcelona, 1970.

 

Llorens Moncholí, Francesc. Els noms naturals del nord valencià. Resum de la beca d'investigació realitzada l'any 2004, AVL. [En línia:]

<http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/Beques/LLORENS.pdf> (07/07/2007).

 

Masclans i Girvès, Francesc. Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes. IEC, Barcelona, 1954.

 

—. Els noms de les plantes als Països Catalans. Ed. Montblanc-Martin, Granollers-Barcelona, 1981.

 

Mauri, Carme. “Truita de morenets”, Miscel·lània del Port, Comissió de Festes del Port, 1989,

p. 382.

 

Moisés, Joan. Patrimoni natural: bolets. [En línia:] <http://www.lasenia.net/jmoises/> (07/07/2007).

 

Moret, Hèctor (ed.)  Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 3. Gèneres menors de la literatura popular. Instituto de estudios Turolenses, Associació Cultural del Matarranya, Carrutxa, Calaceit, 1995, p. 328-329.

 

Pardo Sastrón, José, Catálogo de las plantas de Torrecilla de Alcañiz así espontáneas como cultivadas (1895). Edizión facsímil, IET - Centro de Estudios Bajoaragoneses - Ayuntamiento. de Torrecilla de Alcañiz, Teruel, 1995. (ap. Vidaller).

 

Quintana i Font, Artur. ”El parlar de la Codonyera. Resultats d'unes enquestes", Estudis Romànics, XVII (Barcelona, 1987), p. 1-253, esp. p. 82.

 

—. Pa San Antón ni buaira ni dorondón. El aragonés residual del Bajo Valle del Mezquín. Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz, 2004. 2a ed. correj. y ampl.

 

[Reñé, Josep]. Estudis de dialectologia catalana. Volum III dedicat a la comarca del Montsià. Edicions Palestra, Fondarella, 2004.

 

Ripollés Segura, Laura Maria. “Fongs”, a Grup d’Estudis dels Ports. La comarca dels Ports. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 29-30.

 

Salvador, Carles. ”Petit vocabulari de Benassal (Maestrat)",  Miscel·lània Pompeu Fabra. Buenos Aires, 1943, pàg. 242-263.

 

Sanromà Samper, Neus; Solé Borrull, Àngel; Sabaté Carrique, Raquel.  “Reportatge: caça i bolets”, L’Arnerol@, 1 (desembre 2006), p. 4-5. [En línia:] <http://www.arnes.altanet.org/bd/1_arnerol2.pdf> (07/07/2007).

 

Sistac i Vicén, Ramon. El ribagorçà a l'alta Llitera: els parlars de la vall de la Sosa de Peralta. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1993.

 

Val Palacios, Santiago. Vocabulario dialectal del habla de Maella (Aragón). Diptuación General de Aragón - Caja de Ahorros de la Inmaculada, Zaragoza, 2000.

 

Vergés Pauli, Ramon. “Rovellons del Port”, El Radical (6 de marzo de 1919). Més tard a Espurnes de la llar. Costums i tradicions tortosines. Tomo 5. Imprenta Sanchis i Rovira, Tortosa, 1923, p. 36-38, esp. p. 38.

 

Vidaller Tricas, Rafel. Libro de as matas y os animals. Dizionario Aragonés d'Espezies Animals y Bechetals / Diccionario Aragonés de Especies Animales y Vegetales. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2004. [En línia:] <http://www.consello.org/decumentos.htm> (07/07/2007).

 

 

 



* Publicat a Llengües i fets, actituds i franges. Miscel.lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font (a cura d’Hèctor Moret). Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Calaceit, 2009, p. 13-24.

[1] Quintana, Artur. “El parlar de la Codonyera. Resultats d'unes enquestes”, Estudis Romànics, XVII (Barcelona, 1987), p. 1-253, esp. p. 82.

[2] DCVB, s.v. bolet: «El nom de bolets, que a Catalunya s'aplica a tota mena de plantes cel·lulars sense fulles ni branques, sien comestibles o no ho sien, té a Mallorca un significat  més restret, designant únicament aquelles varietats que no són comestibles o que la gent no les considera bones a menjar». Coromines ho posa en dubte (DECLC, s.v. bolet), però Aguiló ho corrobora.

[3] ALEANR: robellon (Calaceit); DCVB, s.v. rovelló: Bolet en general (Calasseit, Tortosa), cast. seta; Griera: rovellons a Calaceit i Gandesa, setes a Ulldecona; ALC: robellons a Morella, Calaceit, Tortosa i Ulldecona; Vergés: els Reguers (Tortosa); Bayerri: Tortosa; Buj Alfara: Montsià.

[4] Com a mínim, als Reguers (Grau-Camacho) i a les Cases d’Alcanar (Buj Alfara: «són redons i es crien al fem». A més a més, forma part de diversos noms específics: bolet de bou (DCVB, s.v. bolet: Maestrat, etc.; Ripollés: els Ports; Izquierdo: Paüls), bolet de carrasca (Reñé: Masdenverge), bolet de figuera, (Reñé: Masdenverge; Izquierdo: Paüls), bolets garlandos, bolets de pimpollada, bolets de pastor (Grau-Camacho: els Reguers), bolet de xop (Reñé: Amposta, Ulldecona, Masdenverge; Buj, Alfara: Amposta), bolets de rosada (Ripollés: els Ports), etc.

[5] Amb este sentit, retrobem fongo a Graus i Binèfar (ALC), Calassanç, Açanui i Alins (Sistac) i moltes altres localitats aragoneses (Vidaller), al costat de fong, a Benavarri (ALC), Gavasa (Sistac), Peralta de la Sal (ALC, Sistac, Vidaller) i Tamarit de la Llitera (ALC, Vidaller).

[6] Dos exemples més, encara: bolets de pi (Grau-Camacho) o rovellons de pi (Vergés), bolet de garrofer (Reñé: Masdenverge) o rovellons de garrofer (Vergés).

[7] A l’Aragó trobem també robellón (Vidaller, Quintana 2004: Castellserás, etc.), rebollón (Vidaller, Quintana 2004: Torrecilla de Alcañiz, etc.; ALEANR: província de Terol (Alcanyís, Casp, etc.), Osca i part de Saragossa), robillón o rubillón, al costat de la forma aragonesa genuïna rebichuelo (Vidaller).

[8] Hi ha també el refranys següents: Bateó, bateó, busca-li el companyó (Moret: Pena-roja, la Freixneda, Mont-roig i Vall-de-roures) i El bateó i el rovelló, sempre tenen companyó (Carrégalo).

[9] A més, hi ha les variants de llenegall, usades a Paüls (Izquierdo: ginegalls) i a Prat de Comte (ALTA: anagall), i la forma masculina mocós, al Portell (Cerdà: mocós ‘llenega negra’ i mocós blanc ‘mocosa, llenega blanca’). El nom literari preferit per a anomenar este bolet és llenega negra.

[10] Dubto que a Vall-de-roures facen servir el nom de pebràs per a designar el Lactarius deliciosus, com recull l’ALEANR, ni que a Benassal s’use amb el sentit genèric de ‘bolet’, tal com recull l’ALC (cf. Salvador (s.v. pebràs), Barreda-Ferrando: bolet).

[11] Moret: Al pebràs i al rovelló buscâ’ls companyó (Pena-roja, Cretes, la Freixneda, Mont-roig, la Torre del Comte, Vall-de-roures).

[12] Una variant d’este nom és pebrot (Vergés, Bayerri), que ha passat a dir-se perebot als Reguers (Grau-Camacho) i a Tivissa (Cubells), o prebot a Darmós, la Serra d’Almos i Tivissa (Cubells).

[13] Guimerà: «Aquí hi ha una cugomassa, / i mataparents a munts, / a mí no es que me xocon massa / però els agarren alguns».

[14] A Castelserás i Torrecilla de Alcañiz trobem mataparientes (Vidaller).

[15] Arrufat l’identifica amb Suillus granulatus: «El mataparent, potser sigui el bolet del que la gent (d’aquesta zona) més en parla i que menys el coneix».

[16] Vergés: «són menjívols, pero basts»; Guimerà 17: «Los mataparents i dones / porten la mateixa sang, / quan son jovens son ben bones, / tendretes i en bon gustet / però al fes velles se fan / com la cruelda i lo bolet». Veg. també nota 13.

[17] Segons la Flora Valenciana (ACCV, iii, 221), cabassets és el nom del bolet Peziza acetabulum (ap. DCVB), i segons Ripollés, Sarcosphora eximia.

[18] En les diferents edicions del text dels Col·loquis de Despuig no n’hi ha cap d’igual: morogulls (en el ms., segons Tres), mórogules (en l'ed. de Duran) i murugules (segons Fita). En un text de Calaceit (c. 1700) citat per Blanc 1999, 2001, apareix la forma morúgula.

[19] Fora d’aquí hi ha moltes més variants (DCVB, ALEANR, Vidaller): monugla, morgula, morilla, morluga, morrongla, morrungla, morrula, morucla, moruga, morúgola, morula, murga, murgona, murgüela, murguela, muruela, múrgura, murla, múrbula, múrmula, búrbula, etc.