Què va dir la Mare de Déu de la Cinta? *

 

Albert Aragonés Salvat

 

 

Interrogatori del Senyor de Résseguier, diputat dels Alts Pirineus, en presència de mossèn Peyremale.

 

Résseguier. Quina llengua parlava la Verge? (moment de silenci). Saps el que és una llengua?

Bernadette: Sí.

Résseguier. No, no treguis més la llengua. Et demano si la Verge et va parlar en francès o en llatí.

Bernadette: En el dialecte de Lòrda.

Résseguier. T'equivoques. Dalt del cel no es parla en dialecte...

Bernadette: Si Déu no el coneix, com és que el coneixem nosaltres?

 

(Extret de Fêtes et saisons. Editions du Cerf, París, 1979, núm 331. Extra dedicat a Lourdes i a Bernadette)

 

 

 

Agarrem en los dits una de les Espurnes de Ramon Vergés Pauli publicades l'any 1923 i llegim sorpresos:

 

D'una cosa estic segur:

que al baixar la Verge aquí,

a l'entregarmos la Cinta

parlaría en tortosí.

 

Com pot ser... Com havia de parlar en tortosí? Lo dia 25 de març de l'any 1178, en tortosí?

 

Totes les narracions que descriuen la baixada de la Cinta transcriuen en estil directe les paraules que en dos intervencions va dir a l'afortunat prevere tortosí. Però normalment les paraules "sagrades" de la Cinta hi són transcrites en la mateixa llengua del relat (català o tortosí, castellà, o llatí) i, també, en prosa o en vers, segons.

 

Los relats literaris més interessants d'este "divino simulacro" són potser lo Poema heroyco de Maria Sanctissima de la Cinta, escrit en castellà i d'autor anònim, inclòs en lo Jardin Florido publicat a València l'any 1676, i lo Poema Heroicum de Sacro Cingulo B. Mariae Virginis que José Beltran va escriure en llatí als vint anys i que va publicar a Barcelona l'any 1735, i del qual algú ha dit que "sus versos han sido la culminación del ideal poético cintero". De caràcter popular, només coneixem la cançó de cego arxivada "a semblança de les plaques gramofòniques" per Joan Moreira en el seu Del folklore tortosí (1936), i que, en este cas, era cantada en castellà.

 

Tots los historiadors locals que n'han parlat ho han fet normalment en castellà i, per tant, han transcrit les paraules de la Cinta com si hagués parlat també en castellà, cosa que encara és més difícil de creure. I ara... Com havia de parlar en castellà?

 

D'una cosa estic segur:

que la Cinta no va parlar

ni en tortosí ni en castellà,

si ho va fer, va ser en llatí.

 

La narració més antiga de la baixada de la Cinta que hem pogut llegir és lo text de les lectures de l'ofici compost per Francesc Vicent, prior de Tarragona, aprovat l'any 1508 i inclòs en la segona edició del Breviari de la Catedral de Tortosa editat a Lió l'any 1547, i que, evidentment, va ser escrit en llatí.

 

Més tard, F. Martorell y de Luna, en la Historia de la antigua Hiberia publicada a Tortosa l'any 1627, reproduïx l'ofici sencer, i després traduïx al castellà només les lectures, sense els psalms. Ja al segle XIX, Daniel Fernandez y Domingo copia directament la versió castellana de Martorell a la Historia de Tortosa (1867). Ramon O'Callaghan, en canvi, en los seus Anales de Tortosa e Historia de la Santa Cinta (1886), li corregix l'ortografia i fa algun retoc comprensible com, per exemple, canviar Asseo per Seo.

 

Com podem veure, tots estos historiadors, i els que vindran més tard, reconeixen que la narració més completa i autoritzada és la de l'ofici del Breviari, però tots ells difonen una versió castellana de Martorell.

 

Així ho fa, M. Beguer Pinyol a La Santa Cinta de Tortosa. Breve historia documentada (1964), M. Jover Flix en la seua luxosa  La Santa Cinta de Tortosa. VIII Centenario (1978), i també E. Bayerri a La Virgen de la Cinta. Patrona de Tortosa (1989), encara que, ara sí, tots diuen clarament que la narració és una traducció de text llatí del Breviari.

 

De tot això, lo més sorprenent és que l'única versió catalana d'esta narració que hem pogut trobar ha sigut publicada l'any 1989, en lo llibre Tortosa i la seua comarca, i a més a més, tampoc no és una traducció fidel. Per això, ens hem decidit a presentar una traducció literal de l'ofici del Breviari, que revela algun matís omès per totes les versions anteriors com, per exemple, la temor que passa el prevere o la bellesa de la Verge.

 

De versions lliures en català, tan sols hem sabut trobar alguna composició de les premiades en lo Certamen literari de Tortosa celebrat l'any1928, com ara la d'un tal R. Escudé Piñol, de Tivenys.

 

Descartem com a tals, l'Himne de J. Moreira, guanyador d'un concurs l'any 1918, i los Goigs de Mn. Tomàs Bellpuig, estrenats en 1932, en los quals s'atrevix a dir-li a la Mare de Déu que està "atortosinada", i que són, tots dos, una mostra de l'èxit de la campanya de normalització lingüística promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta que, a imitació de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada per Torras i Bages, pretenia difondre la devoció per la Cinta.

 

Segurament, en aquell temps no devia haure la necessitat de disposar d'una versió en tortosí, català-tortosí o català de Tortosa, si voleu, perquè la narració de la baixada de la Cinta era coneguda de tothom i devia ser transmesa de pares a fills en la "la nostra hermosa varietat dialectal". Los testimonis que acrediten la popularitat d'esta tradició són molts. Per posar un cas, un tal Casimiro Izuel, premiat també en aquell Certamen de 1928, referint-se a la popularitat de la narració, diu:

 

Ya bién sé que tú lo sabes,

que nadie ya aquí la ignora,

que hasta los mas pequeñitos

la repiten de memoria.

 

També Ramon Vergés, en les espurnes aplegades l'any 1909 en lo primer llibre que s'ha escrit en "llengua tortosina", abans d'explicar com sa mare li contava esta tradició quan lo tenia assentat a la falda, diu: ¿Qui no se sab de memoria la tradició de la Mare de Déu de la Cinta? Potser,  per això, encara va escriure una altra cançó com esta:

 

                                   Llengua que hai mamat als pits

d'una mare tortosina,

quin goig lo puguer parlar

com la Verge de la Cinta!

 

 

 

 

 

 


OFICI

DEL CÍNGOL DE SANTA MARIA

que en el passat, abans del Concili Tridentí,

se celebra a  l’Església tortosina,

tret dels breviaris antics de la

dita església, que presenta

el contingut següent:

Ofici del Cíngol de Santa Maria, que s'ha de

celebrar el segon diumenge d'octubre, editat

pel reverend tortosí Francesc Vicent V.I.D.

canonge í prior de l’església tarragonina,

per a quatre cantors.

 

 

Lliçó tercera

 

Hi va haver a Tortosa cert prevere virtuós i temorós de Déu, que ignorem qui va ser. Com va ser, però, ens ho mostra clarament lo que seguix: este, prenent cura de seguir el camí de Crist, a voltes apartat lo món terrenal se va dedicar als assumptes celestials manifestant gran devoció a la Verge Maria Mare de Déu. Una nit, mentre dormia, va passar el següent: se va llevar a mitjanit i, tal com solia, va assistir a matines a l’Església tortosina havent-lo dut lo Senyor (cosa meravellosa) fins a les portes de la dita església contigües al cementeri. En sentir-hi cantar el Te Deum laudamus, i sense preocupar­-se llavors gens ni mica d'aclarir com hagués arri­bat allí, va començar a afligir-se i a dir-se interior­ment: "Ai, que fent lo peresós he arribat tard a l’església! Però, havent-se de fer avui ofici de fèria, com és que sento que dins l’església se celebra ofici solemne?".

 

Lliçó quarta

 

Mentre rumiava estes coses en silenci, des del llindar va veure les portes de l’església obertes i una gran resplendor de llums. Va observar que des de la capçalera de l’esglésía fins al mateix llindar hi havia Sants Àngels de Déu amb vestits blancs, repartits en cors a ban­da i banda, sostenint ciris blancs encesos. En veure’ls, va tremolar. Los àngels van atraure’l amb un senyal de cap, li van donar un ciri encès i amb lo cap li van indicar que s’atansés a l’altar major. Els va fer cas i va seguir, per tant, fins a l’altar, al costat del qual va veure una dona molt bella, adornada i coronada, asseguda en un tron. Vora seu, drets a banda i banda, hi eren dos hòmens. Ella, en veure’l, va cridar-lo i li va dir: “Tu, prevere, me conei­xes?". Lo prevere, contestant-li amb gran espant, va dir: "Encara que ho sospito, senyora, no t'i­dentifico plenament”. Llavors ella va dir al preve­re: "Jo sóc la Mare de Déu, de la qual tu ets tan gran devot. Estos dos hòmens que hi ha aquí i allí són los principals Apòstols de Crist: a la dre­ta, Pere, vicari de Crist, i Pau, doctor dels gentils, a l’esquerra".

 

Lliçó quinta

 

Llavors lo prevere, agenollat, li va dir: "Oh, Santíssima Verge Maria, Mare de Nostre Senyor Jesucrist i Senyora meua! Com ha sigut possible que jo, prevere índigne i pecador, meresca veure’t, Reina del Cel, sent encara viu corporalment?". La Santíssima Verge Maria li va respondre: "Aixeca’t, no tingues temor. Certa­ment tu em servixes incessantment i sense des­cans, per això vivint encara en este món terrenal has merescut veure'm i estar enmig d'estos cors Angèlics. I per tal com esta Església ha sigut bastida en honor de mon fill i meu, i vatros los tortosins vos preocupeu de venerar-me molt, perquè vos estimo i intercedixo per vatros davant de mon fill, me desfaig el cíngol que porto cenyit, fabricat per mi, lo poso damunt de l’altar i us el dono per tal que el tingueu a la memòria com a penyora del meu amor. Tu revelaràs tot això al Bisbe de la Ciutat, al Clergat i al Poble". I tot dient això, se va descenyir el cíngol i el va posar damunt l’altar, Mentre el donava, lo prevere li va dir: "Si els conto això no em creuran perquè estic tot sol". La Verge Maria Piadosíssima li va res­pondre: "Vet aquí que en tens com a testimoni el monjo major, que és al cor i ho veu tot. Per això vatros dos los ho relatareu tot punt per punt'. I havent dit això la visió es va esvanir.

 

Lliçó sexta

 

D’altra banda, el prevere va adonar-se que les portes de l’església adés esmentada eren tancades i que ell se trobava al cementeri. Després, havent tornat a casa seua, com que la porta era tancada per dins, va dir: "Ara sé sens dubte que el Senyor m'ha dut fora de casa i que tot allò que he sentit és vertader". Va picar a la porta i va obrir la criada (perquè era allí al servei de la germana del prevere, que vivia amb ell), la qual, en parlar amb lo prevere, es va quedar atò­nita quan va saber d'on venia llavors, però enca­ra es va sorprendre molt més de com hagués pogut sortir de casa. La germana del prevere, en canvi, no desconeixent la seua santedat, va ordenar a la criada que guardés silenci.

 

Lliçó octava

 

Un cop dins de casa el prevere, fent memòria, va començar a investigar atentament tot lo que havia sentit i vist dient-se: "Sent un prevere inútil i pecador, quina ha sigut la causa que esta nit haja merescut veure la Digníssima Mare de Déu i estos fets meravellosos?". En dir això va sentir enmig de la nit lo so de la campana tocant a l’ofici matutí: va dirigir-se de pressa a l’església esmentada, amb les portes ja obertes pels enca­rregats, hi va entrar ràpidament, va cridar prop d'ell lo monjo major i li va dir: "Has vist les coses que han passat fa poca estona en esta santa església?". Ell li va respondre: "Sí”. I com que a causa d'estos fets lo monjo major havia encès ciris a l’altar, s'hi van atansar junts i van contem­plar el cíngol que allí havia posat la Verge Maria Indulgentíssima. Després, una volta celebrat l’ofi­ci matutí, lo prevere i el monjo major van reunir els canonges i clergues que eren allí i els van explicar tot lo que havia passat. Es van dirigir tots a l’altar amb gran devoció per tal de veure el cín­gol, i, havent-lo inspeccionat, van marxar admi­rats i alegres.

 

Lliçó novena

 

En fer-se de dia, lo bisbe, lo clergat, los patricis i el poble de la Cíutat es van congregar a l’Església, i el prevere i el monjo major els van relatar, mostrant-los lo cíngol; totes les coses que durant la nit havien vist i sentit. Llavors lo bis­be va declarar festiu aquell dia i va ordenar que fos celebrat per tots los habitants de la ciutat. Després, un cop fetes les cerimònies segons lo rítu, van dur el cíngol per la ciutat enmig d'him­nes i càntics. Quan van tomar a l’església, lo van amagar al sagrari i van decidir que allí havia de ser guardat per sempre. Per tant, cal que els tor­tosins exulten i jubilen, protegits com són per l’a­jut de l’Excel·lentíssima Verge Maria de Déu, llo­ant-la i venerant-la, i pregant a Crist amb lo cap abaixat per tal que, persuadit pels precs de Maria, los conserve etemament i els assegure gaudis i un lloc al cel.

 

Traducció del llatí d'Antoni Cardona.

 

 



* Versió completa de l’article “La tradició de la baixada de la Mare de Déu de la Cinta”, publicat a L’Ebre (24/03/1995), pàg. 28.