Llengües i dialectes del bisbat de Tortosa

Llengües i dialectes del bisbat de Tortosa.

Una visió de principis de segle. *

Albert Aragonés Salvat

Fernando Miralles Meseguer és l’autor dos descripcions de Tortosa i pobles del seu entorn. La primera, Tortosa y sus arrabales. Descripción de la ciudad de Tortosa con todos sus caserios, despoblados y cuanto notable contiene su radio juridiscional. Imprenta de José L. Foguet Sales, Tortosa, 1901 [1902, a la portada interior]. La segona, Guia del Obispado de Tortosa. Geografía, Historia y Estadística ó descripción detallada de cada uno de los pueblos que componen dicho Obispado. Imprenta de Arturo Voltes Ribot, Tortosa, 1902.[1]

Tant a la segona com a la primera, Miralles pretén donar a conèixer als habitants del municipi i del bisbat de Tortosa la història dels pobles que el formen i els seus costums i ocupacions[2].

Miralles reconeix que per a fer la seua Guia ha pouat en les obres de Madoz[3], Riera[4], O’Callaghan[5], Pirala[6], Córdoba[7], Cortés[8], Martorell[9], Amat[10] i altres, però també advertix que ha rectificat moltes dades i n’ha recollit de noves.

Allò que més m’ha cridat l’atenció de la Guia del Obispado de Tortosa de Miralles és que dedica gairebé sempre un capítol titulat “Dialecto” a la descripció de la llengua dels pobles, on fa una sèrie de descripcions monòtones i repetitives que, encara que siguen superficials, degudament ordenades, ens permeten veure’n la visió global de l’autor.

El fet de recollir informació sobre la variant dialectal de cada poble és inèdita en guies d’esta mena i, al meu parer, només s’explica perquè el públic lector que previsiblement hi podia estar més interessat són els capellans de la diòcesi que successivament són canviats de parròquia i que, per tant, necessiten tota classe d’informació sobre el poble on han d’anar a predicar[11].

De la informació lingüística que dóna Miralles he trobat interessant fixar-me només en tres aspectes: 1) el concepte de dialecte, 2) el nom dels dialectes i 3) la variació dialectal.

1) “El dialecto que hablan sus moradores es el catalán...”

Ja he avançat que la informació sobre la llengua o dialecte de cada un dels pobles la trobem en un capítol que porta el títol de “Dialecto”. Miralles sempre parla de dialecto i, com veurem més avall, fa servir només els termes catalán, valenciano i lemosín. No diu, però, que el llemosí siga una llengua i el català i el valencià els seus dialectes, sinó que els considera tots tres com a dialectes, fet que no l’allunya gaire de les idees que circulaven en aquella època.[12]

Si Miralles no s’hagués oblidat de ressenyar la localitat d’Olocau del Rei (Ports) o hagués comentat el parlar de Fanzara (Alt Millars), on la llengua pròpia és el castellà, potser s’hauria fet patent una distinció entre llengua i dialecte.

2) “Hablan en este pueblo el mismo valenciano ó lemosín...”

Els dialectes que es parlen al bisbat de Tortosa, segons Miralles, són dos: el català i el valencià (o llemosí).

Si observem el mapa 2 , veiem que el català es parla a Catalunya i el valencià, al País Valencià. No hi ha cap poble de Catalunya on es parle el valencià ni cap poble de València on es parle el català. La frontera administrativa, per tant, marca clarament l’abast d’estes dos denominacions. Això es veu més clar encara en els comentaris sobre la parla de tres poblacions de Terol que aleshores pertanyien al bisbat de Tortosa (Calaceit, Cretes, Lledó d’Algars) on és subratllat el fet que s’hi parla català, a pesar de pertànyer al regne d’Aragó, o en justificar la mescla de català i valencià de la Sénia (Montsià) “por estar este pueblo en la partición de las provincias de Castellón y Tarragona”.

El nom de llemosí, en canvi, apareix gairebé sempre fora de Catalunya. Aquí hi apareix només per a fer notar la coincidència (Batea) o la similitud (Aldover, l’Ametlla de Mar) amb el català d’alguns pobles. És a l’Aragó (Cretes), només, on dóna com a sinònims el català i el llemosí.

Al País Valencià, lemosín és usat gairebé el mateix nombre de vegades que el de valenciano i sovint és usat com a sinònim de valenciano (Bel, Castell de Cabres, Cinctorres) o és usat en la denominació valenciano lemosín (Alcalà de Xivert, Tírig). De fet, els noms valencià i llemosí formen un mosaic que demostra que per a Miralles són el mateix.

El fet que Miralles faça servir el terme llemosí pot resultar sorprenent avui per a nosaltres, però era normal a la seua època. A l’Edat Mitjana, fou usat per a referir-se a l’artificiosa llengua literària dels trobadors. Posteriorment, a Catalunya i a Mallorca, però sobretot a València, passà a designar la llengua catalana dels autors clàssics medievals (Llull, Eiximenis, March, Roig, etc.). A la Renaixença, els intel·lectuals més destacats de l’època (Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Aribau, etc.) continuaren donant el nom de llemosí a la llengua, però fou entre els valencians on l’èxit del mot fou més prolongat, obeint a la resistència que han manifestat sempre a anomenar catalana la llengua pròpia.[13]

3) “...con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos limítrofes.”

Un dels factors més al·ludits en les diferències lingüístiques entre els diferents pobles és el veïnatge. D’esta manera, Miralles va repetint un seguit de fórmules[14] que van marcant la similitud o la diferència del parlar de cada poble amb el dels pobles veïns, amb el del cap de comarca o del partit judicial (Tortosa, Gandesa, Falset, Móra d’Ebre, Vall-de-roures, Morella, Castelló, Llucena, etc.) o amb el de la comarca (el Maestrat, la Plana).

En la demarcació catalana, Miralles distingix dos zones: una, on els pobles parlen català sense atributs, i una altra, on parlen un català diferent de la resta de Catalunya (Tortosa), que no és ni català ni valencià (Tortosa, Ulldecona), o que és una mescla de català i valencià (la Sénia, Masdenverge, Tortosa), o que és un català impur (Alfara de Carles), o bé que és igual (Batea) o semblant al llemosí (Aldover, l’Ametlla de Mar), o bé que és semblant al valencià (Alcanar) .

En la demarcació valenciana cal destacar el parlar d’un grup de pobles que imiten la parla de València (Almenara, Onda) o la de l’Horta (la Llosa de la Plana), i un altre que es caracteritza per l’ús de mots castellans (l’Alcúdia de Veo, Benitandús, Tales) o que fins i tot arriba a ser “una mezcla con el castellano, no resultando ni el uno ni el otro” (Sueres).

Els pocs exemples que dóna quan justifica les filiacions lingüístiques de cada poble m’han permès elaborar una llista de trets que he classificat en peculiaritats fonètiques, morfològiques, lèxiques, d’entonació i d’estil.

Peculiaritats fonètiques:

—L’emmudiment de la r final. Miralles s’hi referix normalment amb la fórmula “suprimiendo la letra r al final de dicción” i dóna només exemples de substantius acabats en -or i -er: administradó, barbé, borradó, cobradó, dotó, enterradó, ferré, interventó, llauradó, mocadó, pintó, retó, siñó, tarroné. Este fenomen, sovint el dóna com a propi dels pobles del Maestrat (Albocàsser, Catí, Cervera, Villar de Canes), de la comarca (Cabanes) o del partit (Canet lo Roig); o els diferencia del parlar dels pobles de la Plana (Llucena, Costur), dels voltants (Ribesalbes) o, erròniament, d’altres pobles de la seua comarca (el Pinell, Flix, Marsà, la Figuera).

Si mirem el mapa 3 , veiem que Miralles no contradiu les dades recollides en la mateixa dècada per A.M. Alcover[15] en excursions fetes el 1902, 1906 i 1908, ni les més actuals aportades per l’ALDC[16], però sí les més completes de Salas[17], que no recull l’emmudiment ni a Costur ni a les Useres (Alacatén)[18]. Gimeno[19], en canvi, no el recull a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) ni a Vilanova d’Alcolea (Plana Baixa).

—L’addició d’una t en mots monosíl·labs acabats en r, pròpia del català central i septentrional[20], en casos com cort per cor, ort per or (l’Ametlla de Mar).

—“Pronunciar las tes y las des al fin de dicción tan suaves que apenas se nota su sonido” (Artana). Això contradiu Daniel Recasens[21] que només dóna com a possible este fenomen a zones de l’alacantí (joventu(t)).

Indirectament, Miralles també aporta exemples dels casos següents:

—La dissimilació vocàlica en el mot tarroné 'torroner' (Ascó, Vandellòs, Ribesalbes), documentada en tortosí i mallorquí[22].

—La pronunciació d’una [a] inicial en mots començats per em-: yo mamporto (Tírig), pròpia del nord-occidental[23].

—El tancament de la o àtona en [u] darrere de i tònica en el mot conill, escrit cunill (Lloà), documentat en català occidental i mallorquí[24].

—La pronunciació d’una [j] en els mots jo (Albocàsser, l’Alcora, Castelló de la Plana, la Torre dels Domenges, Sorita, Arnes), ja (l’Alcora, Gandesa, Ginestar), escrits yo i ya, força general a tot el domini català[25].

—L’elisió de la c del grup ct en els mots doctor (Ascó, Móra d’Ebre, la Vilella Baixa, Albocàsser, Bell-lloc del Pla, Cabanes de l’Arc, Llucena, Costur) i rector (Ascó, la Fatarella, Flix, el Pinell de Brai, Capçanes, Albocàsser, Bell-lloc del Pla, Catí, Vilar de Canes, Cabanes de l’Arc, Cervera del Maestrat, Llucena, Costur)[26], escrits dotó i retó.

—El manteniment de la -d- en mots acabats en -ador com llaurador (Ribesalbes), propi del valencià[27].

Peculiartitats morfològiques:

—L’ús de l’article definit masculí lo (mapa 4 ), propi del català nord-occidental, tarragoní i alguerès, sembla que haja anat reculant al llarg del segle en el territori del bisbat. En els anys setanta[28] fou recollit només en les localitats més septentrionals dels Ports i del Baix Maestrat. Abans, Antoni Griera[29] l’havia recollit a Morella, Alcalà de Xivert i Llucena. Miralles, que sempre hi al·ludix amb la frase “anteponiendo el artículo lo en vez de el”, el recull també fins a Costur (Alcalatén), localitat sobre la qual hem dit que donava una informació errònia sobre l’emmudiment de la r.

—La desinència de la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació (mapa 5 ). Miralles parla només de dos desinències (-o i -a) i no diu res de la desinència -e, pròpia del valencià, ni de la desinència -ec que Gimeno[30] recull a Traiguera. La desinència -o ([u] en català central) és pròpia del català nord-occidental. Miralles dóna molts d’exemples (yo porto, yo canto, etc.) però s’hi referix amb una vaga i imprecisa descripció (“por terminar muchas de sus palabras en ó”). En este cas, Miralles s’acosta més aviat als límits actuals donats per Salas[31] que no pas els recollits la primera dècada del segle per A.M. Alcover[32], que arriben més al sud.

A l’Alcora (Alcalatén), en canvi, Miralles hi recull la desinència -a, que definix rudimentàriament dient que usen “muchas palabras en tercera persona”, i posa també alguns exemples (yo ya baixa[33], yo no compra, no porta, no mencha, etc.). Salas[34] la recull a més a més a les Useres[35].

—Les desinències de la primera i tercera persona de l’imperfet d’indicatiu. Miralles diu que el valencià de Castelló de la Plana es diferencia del de la resta de la província perquè usa la desinència -e enlloc de -a i posa com a exemples “yo corríe, éste cantae, aquell senríe, etc.”. Esta dada és incompleta ja que Alcover[36] recollí esta desinència en la forma corri[a] també a Llucena, i Gimeno[37], als Ports i gairebé tot el Baix Maestrat.

Indirectament, també, dóna notícia d’altres característiques morfològiques destacables:

—L’ús del demostratiu éste (Castelló de la Plana), propi del tortosí i valencià[38].

—L’elisió de la v de les desinències de l’imperfet d’indicatiu de la primera conjugació (éste cantae). Miralles constata este fet només a Castelló de la Plana, però és força més general en el bisbat[39].

—La forma habeu (Ginestar) o haveu (Gandesa) de la segona del plural del present d’indicatiu del verb haver[40].

Peculiaritats lèxiques:

Els mots citats per Miralles que distingixen uns pobles dels altres són els següents:

alego alego (Corbera d’Ebre)

allavons allavons (Corbera d’Ebre)

companya compaña (Lloà, el Perelló), compáña (Colldejou)

fàcil facil (Aldover)

fester lo festé (el tedero) (Rossell, Vinaròs)

fumar fumar (Benissanet, Corbera d’Ebre), fumat (Batea, Cabassers, Lloà, Pratdip)

garrit garrit (la Cava, Sant Jaume d’Enveja)

granús granús por granizo (Aín)

mano -a ma...no (la Cava), manet (Sant Jaume d’Enveja), manos meus (els Reguers)

mossar me mosa ó ma mosat por me muerde ó me ha mordido (Maials)

prenda prenda (Sant Jaume d’Enveja), prendeta (la Cava)

rebullir rebullir por corregir (Aín)

regalat -ada regalat (la Cava)

siboc siboch (Aldover)

toma(t)es tomaes por tomates (Aín)

xeic -a cheica (Cabassers)

xiula lo chiula (dulzainero) (Vinaròs), lo chiulá (Rossell)

Indirectament, Miralles també dóna els mots asustat (Ginestar), cansanci (Batea) o cansera (Lloà, Pratdip), llauradó (Ribesalbes) i palisa (Batea).

En esta llista trobem vulgarismes (alego, allavons), castellanismes (assusta -adat, prenda), altres mots d’ús més o menys general (cansera, fester, garrit -ida, granús, llaurador, mossar, palissa, siboc), alguns dialectalismes de la zona (companya, fàcil -a, mano -a, regalat -ada, xeic -a), tots amb més extensió que la donada per Miralles, i algunes paraules (o pronunciacions) no documentades (cansanci, rebullir, toma(t)es, xiula).

Peculiaritats d’entonació:

Generalment, Miralles fa també unes distincions molt genèriques i repetitives[41] que donen una idea vaga de l’entonació peculiar de molts de pobles (Masroig, Colldejou, Marsà, Vandellòs, Maials, Flix, Miravet, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa, Mascarell, Alcanar, Aldover, Alfara, Benifallet, la Cava, Masdenverge, Paüls, els Reguers, Benicarló, Vallibona, Bell-lloc, Borriol i Graó de Castelló), la qual cosa fa que en alguns pobles la seua conversa siga suave, atractiva, agradable. En alguna ocasió també, dóna l’atribut de cortada a la pronunciació d’alguns pobles (Palanques) i, fins i tot, especifica que es nota només en la “clase baja” (Calaceit).

Fora d’estes observacions, hi ha també descripcions puntuals que són difícils d’identificar:

—“mi...ra, ma...no” (la Cava);

—“con cierto tono de uo al final de dicción” (Aldover);

—“un ¡hay! que suelen anteponer á sus palabras” (Almassora, Vilavella, Vila-real);

—chiquia que no vens á l’ ania (?) (Graó de Castelló).

Peculiaritats d’estil:

En la Guia de Miralles, hi ha també una sèrie de comentaris molt interessants que fan referència al grau de formalitat usat pels seus parlants, entre els quals destaquen: a) l’ús de fórmules de tractament, b) l’ús del verb fumar i c) altres opinions més genèriques sobre l’ús de paraules grolleres.

a) Sobre les fórmules de tractament, Miralles distingix les diferències següents:

—“hablar de vos indistintamente a cualquier persona” (Colldejou, Gandesa, Ginestar, el Perelló);

—“hablar de tú á los iguales y de vos á los ancianos y personas distinguidas” (la Bisbal de F.);

—“llamar de padrí ó padrina á los forasteros” (l’Ametlla de Mar);

—“llamar á todos los forasteros y de la población tíos y tías” (Artana);

—“llamar á los pequeñuelos compaña” (Colldejou, el Perelló, Lloà).

b) Sobre l’ús del verb fumar, variant eufèmica de fotre, paral·lela a fúmer, Miralles nota que és usat en diversos sentits (Batea, Benissanet, Cabassers, Corbera d’Ebre, Pratdip, Lloà), en posa exemples (ma fumat una cansera, ma fumat un cunill, man fumat bastó, ma fumat un pa, ma fumat una palisa, te fumo, etc.) i dóna la corresponent traducció castellana més formal.

c) Respecte a l’ús de “palabras groseras y frases indecorosas”, Miralles només cita alguns pobles que no les usen (Bellestar, Calaceit, Coratxà, Morella, Palanques, la Pobla de Benifassà, Todolella, Villores), curiosament situats tots als voltants dels Ports, cosa que fa pensar en algun perjudici lingüístic.

* * *

Com hem pogut comprovar, Miralles entén que al bisbat de Tortosa es parlen dos dialectes: el català (a Catalunya i Aragó) i el valencià (al País Valencià), que és anomenat també llemosí. Tot i que no comenta el castellà d’Olocau del Rei i Fanzara, identifica una àrea de transició entre el valencià i el castellà (a la Plana Baixa), i una altra entre el català i el valencià (al Baix Ebre i Montsià), on els pobles no parlen ni una cosa ni l’altra.

Miralles fa una descripció de les varietats dialectals del bisbat de Tortosa de principis de segle incompleta i molt anecdòtica, però que endevina uns trets que distingixen els subdialectes tortosí i valencià septentrional (l’emmudiment de la r final, la desinència -o del present d’indicatiu i l’ús de l’article lo) que, al mateix temps, desdibuixen la frontera actual entre el català nord-occidental i el valencià.

En definitiva, és una visió que també pot ajudar a desfer el tòpic de la coincidència entre els límits geogràfics de llengües i dialectes i els diferents límits administratius, eclesiàstics o d’altra mena[42] a què estem acostumats a veure dividit este territori.

MAPES

(tornar)

APÈNDIXS

I. Pobles i municipis del bisbat de Tortosa[43], ressenyats per Miralles[44],

ordenats segons l’actual divisió comarcal.

BAIX CAMP: 1 Colldejou, 2 Pratdip, 3 Vandellòs (l'Hospitalet, Masriudoms).

PRIORAT: 1 la Bisbal de Falset, 2 Cabassers, 3 Capçanes, 4 la Figuera, 5 els Guiamets, 6 Lloà, 7 Marçà, 8 Margalef, 9 el Masroig, 10 el Molar, 11 la Vilella Baixa.

RIBERA D'EBRE: 1 Ascó, 2 Benissanet, 3 Flix, 4 Garcia, 5 Ginestar, 6 Miravet, 7 Móra d'Ebre, 8 Móra la Nova, 9 la Palma d'Ebre, 10 Rasquera, 11 Riba-roja, 12 Tivissa (Darmós, Llaveria, Serra d'Almós), 13 la Torre de l'Espanyol, 14 Vinebre.

SEGRIÀ: 1 Maials.

TERRA ALTA: 1 Arnes , 2 Batea (Pinyeres), 3 Bot, 4 Caseres, 5 Corbera d'Ebre, 6 la Fatarella, 7 Gandesa, 8 Horta de Sant Joan, 9 el Pinell de Brai, 10 la Pobla de Massaluca, 11 Prat de Comte, 12 Vilalba dels Arcs.

MATARRANYA: 1 Arenys de Lledó, 2 Calaceit, 3 Cretes, 4 Lledó d'Algars.

BAIX EBRE: 1 l'Aldea, 2 Aldover, 3 Alfara de Carles, 4 l'Ametlla de Mar, 5 Ampolla, 6 Benifallet, 7 Camarles, 8 Deltebre (la Cava), 9 Paüls, 10 el Perelló, 11 Roquetes, 12 Tivenys, 13 Tortosa (Bítem, Jesús, la Petja, els Reguers, Vinallop), 14 Xerta.

MONTSIÀ: 1 Alcanar, 2 Amposta, 3 Freginals, 4 la Galera, 5 Godall, 6 Mas de Barberans, 7 Masdenverge, 8 Sant Carles de la Ràpita, 9 Sant Jaume d'Enveja, 10 Santa Bàrbara, 11 la Sénia, 12 Ulldecona.

PORTS: 1 Castellfort, 2 Cinctorres, 3 Forcall, 4 Herbers, 5 Hortells, 6 la Mata de Morella, 7 Morella (Herbeset, la Llècua, la Pobleta d'Alcolea), 8 Olocau del Rei, 9 Palanques, 10 Portell de Morella, 11 Sorita de Morella, 12 la Todolella, 13 Vallibona, 14 Villores, 15 Xiva de Morella.

BAIX MAESTRAT: 1 Alcalà de Xivert (Alcossebre), 2 Bel, 3 el Bellestar de la Tinença, 4 Benicarló, 5 el Boixar, 6 Càlig, 7 Canet lo Roig, 8 Castell de Cabres, 9 Cervera del Maestrat, 10 Coratxà, 11 Fredes, 12 la Jana, 13 Peníscola, 14 la Pobla de Benifassà, 15 Rossell, 16 la Salzedella, 17 Santa Magdalena de Polpís, 18 Sant Jordi del Maestrat, 19 Sant Mateu del Maestrat, 20 Sant Rafel del Maestrat (Cases del Riu Sénia), 21 Traiguera, 22 Vinaròs, 23 Xert.

ALT MAESTRAT: 1 Albocàsser, 2 Ares del Maestrat, 3 Benassal, 4 Catí, 5 Culla, 6 la Serratella, 7 Tírig, 8 la Torre d'En Besora, 9 Vilafranca del Maestrat, 10 Vilar de Canes.

ALCALATÉN: 1 l'Alcora, 2 Atzeneta del Maestrat, 3 Benafigos, 4 Costur, 5 Figueroles d'Alcalatén, 6 Llucena, 7 les Useres, 8 Vistabella del Maestrat, 9 Xodos.

PLANA ALTA: 1 Almassora, 2 Bell-lloc del Pla, 3 Benicàssim, 4 Borriol, 5 Cabanes de l'Arc, 6 Castelló de la Plana (Graó de Castelló), 7 les Coves de Vinromà, 8 Orpesa, 9 la Pobla de Tornesa, 10 la Serra d'En Galceran, 11 Torreblanca, 12 la Torre dels Domenges, 13 la Vall d'Alba, 14 Vilafamés (Moró), 15 Vilanova d'Alcolea.

PLANA BAIXA: 1 Aín, 2 l'Alcúdia de Veo (Benitandús, Veo), 3 Almenara, 4 Artana, 5 Betxí, 6 Borriana, 7 Eslida, 8 Fondeguilla, 9 la Llosa de la Plana, 10 Moncofa, 11 Nules (Mascarell), 12 Onda (Artesa), 13 Ribesalbes, 14 Suera, 15 Tales, 16 la Vall d'Uixó, 17 Vila-real (Alqueries), 18 la Vilavella, 19 Xilxes.

ALT MILLARS: 1 Fanzara

III. Text dels capítols dedicats al "Dialecto" dels pobles de la Guia del Obispado de Tortosa (1902) de Fernando Miralles Meseguer, ordenat segons les comarques actuals.

Primer dono el número assenyalat en els mapes, el nom de la població oficial actualment i a continuació, entre parèntesis, els noms donats per Miralles i la pàgina del capítol que trancric. Finalment copio el text de Miralles corregint només les errates.

SEGRIÀ

1 Maials (Mayals 600). El que hablan sus moradores es el catalán con algunas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos, como: me mosa ó ma mosat por me muerde ó me ha mordido, etc.

PRIORAT

1 La Bisbal de Falset (La B. 578). El que hablan sus moradores es el catalán, distinguiéndose por hablar de tú á los iguales y de vos á los ancianos y personas distinguidas.

2 Cabassers (Cabacés 559). El que hablan sus moradores es el catalán con algunas frases que les distinguen de los demás pueblos limítrofes, como cheica la palabra fumat y otras.

3 Capçanes (Capsanes 562). El que hablan sus moradores es el catalán con ciertas frases propias de los pueblos del distrito de Falset, y suprimir la r al fin de muchas palabras, como retó, cobradó, administradó, etc.

4 La Figuera (id. 581). Hablan estos habitantes el mismo catalán que en en distrito de Falset, distinguiéndose por suprimir la r al fin de algunas palabras y anteponer el artículo lo en vez de el como lo ferré, lo pintó, etc.

5 Els Guiamets (G. 573). El que hablan en este lugar es el mismo del partido de Falset y pueblos limítrofes.

6 Lloà (Lloá 586). El que hablan sus moradores es el catalán con algunas palabras que les distinguen de otros pueblos, como llamar compaña á los pequeñuelos y usar la palabra fumat en varios sentidos, como ma fumat una cansera, por me he cansado, ma fumat un cunill, por me he comido un conejo, etc.

7 Marçà (Marsá 593-4). El que hablan sus moradores es el catalá con algunas frases y tono que les distingue de otros pueblos de la comaraca, suprimiendo también la r en fin de dicción como borradó, interventó, etc.

8 Margalef (id. 590). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que se usa en el distrito de Falset y demás pueblos de la comarca.

9 El Masroig (M. 556). El que hablan sus moradores es el catalán con algunas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos.

10 El Molar (Molá, ó Molar den Bas 604). El dialecto que hablan sus moradores es el catalán sin pronunciar frase ni tono alguno que les distinga de los otros pueblos comarcanos.

11 La Vilella Baixa (V. Baja 626). El que hablan sus moradores es el catalán muy semejante al que se habla en el distrito de Falset, suprimendo la r al fin de palabra y anteponiendo el artículo lo en vez de el, como lo pintó, lo dotó, lo barbé, etc.

BAIX CAMP

1 Colldejou (id. 565). Hablan el catalán diferenciándose de otros pueblos con cierto tono y palabras que les caracteriza, como hablar de vos á todos indistintamente y llamar á los pequeñuelos compáña.

2 Pratdip (id. 610). El que hablan sus moradores es el catalán, distinguiéndose de otros pueblos por usar la palabra fumat en diversos sentidos, como ma fumat carn, por me he comido carne; ma fumat una cansera, por me he cansado; man fumat bastó, por me han pegado, etc.

3 Vandellòs (Vandellós 623). El que hablan sus moradores es el catalán con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos, suprimiendo en muchas palabras la r al fin de dicción, como rectó, fumadó, tarroné, etc.

L'Hospitalet de l'Infant (H. del Infante)

Masriudoms

RIBERA D'EBRE

1 Ascó (A., Ascón, Azcona ó Azcua 426). El que hablan sus moradores es el catalán, suprimiendo la letra r al final de dicción, com en mocadó, tarroné, dotó, retó, etc.

2 Benissanet (Benisanet 434). Los habitantes de Benisanet hablan el catalán con algunas frases propias de los pueblos de la ribera del Ebro, como usar indistintamente la palabra fumar para varias cosas, como ma fumat por pegar, fumat por comido, fumat por cansado, etc.

3 Flix (id. 451). El que hablan sus moradores es el catalán con ciertas frases y tono que les caracteriza de los demás pueblos comarcanos, suprimiendo al fin de algunas palabras la r y anteponiendo el artículo lo en vez de el, como: lo pintó, lo retó, lo ferré, etc.

4 Garcia (García 570). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que se habla en Mora de Ebro y demás pueblos de la comarca.

5 Ginestar (id. 184). El que hablan sus moradores es el catalán, distinguiéndose de algunos otros pueblos por hablar de vos indistintamente, como: vos ya habeu descansat, vos ya habeu dormit, vos esteu asustat, etc.

6 Miravet (id. 459). El que hablan sus moradores es el catalán como en Mora y pueblos comarcanos, con ciertas frases y tono que les distingue de algunos pueblos limítrofes.

7 Móra d'Ebre (Mora de Ebro 464). El que hablan sus moradores es el catalán, con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos; anteponen en muchas de las dicciones el artículo lo en lugar de el como lo dotó, lo barbé, etc. por el dotó, el barbé, etc.

8 Móra la Nova (Mora la Nueva, ó masos de Mora 607). El que hablan sus moradores es el catalán como en Mora de Ebro y demás pueblos del partido judicial de Gandesa.

9 La Palma d'Ebre (La P. 583). El que hablan sus moradores es el catalán con pocas frases ni tono que les distinga de los demás pueblos comarcanos.

10 Rasquera (id. 206). El hablan en Rasquera, es el mismo catalán que en Tortosa y demás pueblos del partido, diferenciándose con ciertas frases y tonos que les distingue de los demás pueblos limítrofes.

11 Riba-roja (Ribarroja 481). El que hablan sus moradores es el catalán con pocas palabras que les distinga de los demás pueblos limítrofes, si bien se les nota cierto tono que les caracteriza de las otras poblaciones.

12 Tivissa (Tivisa 616). Hablan el catalán con ciertas frases y tono que les distingue algún tanto de los otros pueblos comarcanos.

Darmós (D., ó Dormés (567). El que hablan sus moradores es el catalán con pocas palabras que les distinga de Tivisa, Mora de Ebro, y demás pueblos limítrofes.

Llavería

Sierra de Almós

13 La Torre de l'Espanyol (T. del Español 619). El que se habla en este lugar es el mismo catalán que se usa en García y demás pueblos limítrofes.

14 Vinebre (id. 628). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que en García, Ascó y demás pueblos limítrofes.

TERRA ALTA

1 Arnes (id. 422). El dialecto que hablan los habitantes de Arnes es el catalÁn que tan caracterizado está con las voces de yo penso, parlo, lligo, trobo, etc.

2 Batea (id. 430). El dialecto que hablan sus moradores es el catalán igual al lemosín con ciertas frases que les caracteriza de algunos otros pueblos, como la palabra fumat que aplican indistintamente, como ma fumat un pa, ma fumat una palisa, ma fumat un cansansi, por me he comido un pan, me han pegado una paliza, he tenido un cansancio, etc.

Piñeras

3 Bot (id. 437). Hablan sus moradores el catalán, sin pronunciar frase ni usar tono alguno que les distinga de los demás pueblos circunvecinos.

4 Caseres (Caseras 440). El que hablan sus moradores es el catalán con ciertas frases y tono común á los pueblos del partido de Gandesa.

5 Corbera d'Ebre (C., ó C. de Ebro 443). El que hablan sus moradores es el catalán, con ciertas palabras que les distinguen de otros pueblos, como allavons, alego, etc., y pronunciar la palabra fumar en varios sentidos, como te fumo, por te pego, ma fumat, por me he comido, bebido, etc.

6 La Fatarella (F., ó Fatorella (447). El que hablan sus moradores es el catalán, distinguiéndose de otros pueblos por suprimir la r en fin de algunas palabras y anteponer el artículo lo en vez de el como: lo siñó retó, lo ferré, lo pintó, etc.

7 Gandesa (id. 416). El que hablan sus moradores es el catalán, como en todos los demás pueblos del partido, distinguiéndose por hablar de vos indistintamente á cualquier persona, como: vos ya haveu dormit, vos ya esteu descansats, etcétera.

8 Horta de Sant Joan (H. 455). El dialecto no presenta cosa notable; es el catalán como el que se habla en Gandesa y demás pueblos limítrofes.

9 El Pinell de Brai (P. 469). El que hablan en Pinell, es el catalán, distinguiéndose de otros pueblos por suprimir la r al fin de dicción y anteponer el artículo lo en vez de el como lo siñó retó, lo pintó, lo ferré, etc.

10 Pobla de Massaluca (Puebla de Masaluca 478). El que hablan en este pueblo es el mismo catalán de Batea y demás pueblos de la comarca.

11 Prat de Comte (id. 474). El que hablan en este lugar es el catalán con poca diferencia del que se habla en Gandesa y demás pueblos del partido.

12 Vilalba dels Arcs (Villalba, ó Villalba la Vieja 484). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que en Ribarroja y demás pueblos vecinos.

MATARRANYA

1 Arenys de Lledó (A., ó Areñs de Ll. 305). El que hablan en este pueblo es muy semejante al catalán caractarizado con ciertas frases y tono propias de los pueblos del partido de Valderrobles.

2 Calaceit (Calaceite 301). A pesar de pertenecer este pueblo al reino de Aragón, el dialecto que hablan sus moradores puede decirse que es el catalán; pero con la particularidad de que hacen abstracción de las palabras groseras que usan en otros pueblos, haciendo que su lenguaje sea simpático y agradable, á pesar de su cortada pronunciación que se nota en la clase baja.

3 Cretes (Cretas 309). A pesar de pertenecer este pueblo al reyno de Aragón, el dialecto que hablan sus moradores es el catalán ó lemosín, con algunas palabras propias de los pueblos del partido de Valderrobles.

4 Lledó d'Algars (Ll., Lidón ó Ledón 312). Si bien este pueblo pertenece al Aragón, el dialecto que hablan sus moradores es el catalán con pocas palabras propias que les distinga de los demás pueblos comarcanos.

BAIX EBRE

1 L'Aldea (id. 121). El dialecto que hablan sus moradores es el mismo de Tortosa, sin frases ni tono que les distinga de los pueblos limítrofes.

2 Aldover (id. 124). El que hablan en esta villa es el catalán semejante al lemosín con cierto tono de uo al final de dicción, y ciertas frases como facil y siboch que les distingue de una manera particular de los demás pueblos limítrofes.

3 Alfara de Carles (A. ó A. de Carles 129). El dialecto que hablan sus moradores es el catalán, si bien no puro, con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos limítrofes

4 L'Ametlla de Mar (A., ó Cala de la A. 133). El dialecto que hablan en Ametlla es el catalán, muy semejante al lemosín, con algunas palabras que les distingue de los demás pueblos comarcanos, como cort, por cor, ort por or y tambien por llamar de padrí ó padrina á los forasteros.

5 L'Ampolla (A. 136). El que hablan sus moradores es en todo igual al de de Tortosa más bien que al de Perelló, sin frase ni tono que les distinga de los pueblos comarcanos.

6 Benifallet (id. 151). El que hablan los de Benifallet es el catalán, con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos limítrofes.

(8) La Cava (C., ó San Miguel de la Caba (160). El que hablan sus moradores es el mismo de Tortosa con algunas palabras que pronuncian con cierto tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos; como mi...ra, ma...no, garrit, regalat, prendeta, etc.

9 Paüls (Pauls 196). El que hablan sus moradores es el catalán con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos.

10 El Perelló (P. 200). El que hablan sus moradores es el catalán, distinguiéndose de otros pueblos, por llamar compaña á los pequeñuelos y usar la palabra vos, indistintamente cuando hablan con alguna persona.

11 Roquetes (Roquetas ó Roquetas den Ortis 212). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que se usa en la capital y otros pueblos limítrofes.

12 Tivenys (T. ó Tiveñs 223). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que se usa en la capital del Obispado, con pocas palabras ni tono que les distinga de los otros pueblos limítrofes.

13 Tortosa (id. 96). El que se habla en Tortosa es el catalán pero con ciertas frases y tonos que les distingue no menos de los demás pueblos de Cataluña que de los de Valencia, lo cual ha dado origen al epígrafe "Ni catalanes ni valencianos, sino tortosinos" del cual nada diremos por ser harto conocido.

Bítem (B. ó Masos de Bítem 154), El que hablan sus moradores es el mismo catalán que hablan en la capital.

Jesús (Arrabal de J. 148). El que hablan sus moradores es el mismo de la capital, sin frases ni tono que les distinga de los pueblos vecinos.

Petja (La)

Els Reguers (Regués 208). El que hablan sus moradores, es el mismo de la capital de su cabecera, distinguiéndose con la frase manos meus y otras, pronunciadas con cierto tono, que les distingue de los demás pueblos comarcanos.

Vinallop (id. 234). El que hablan sus moradores es es el mismo de la capital del Obispado, sin tono ni frase alguna que les caracterice y distinga de los pueblos limítrofes.

14 Xerta (Cherta 168-9). El dialecto que hablan los de Cherta, puede decirse que es el mismo de la capital del Obispado, sin frase ni tono que les distinga de los demás pueblos comarcanos.

MONTSIÀ

1 Alcanar (A. ó Nuestra Señora de la A. 116). El dialecto que se habla en esta villa es el catalán muy semejante al valenciano ó lemosín con ciertas frases y tono que les distingue de los demás pueblos comarcanos.

2 Amposta (id. 141). El que hablan sus moradores es el catalán, casi igual al que se habla en la capital del obispado, sin tono ni frase alguna que les distinga de los pueblos limítrofes.

3 Freginals (id. 178). El que hablan sus moradores es el mismo catalán que se habla en el partido de Tortosa, sin que pronuncien frase alguna que les distinga de los demás pueblos comarcanos.

4 La Galera (G. (La) 181). El que hablan sus moradores es el catalán, sin palabras ni tono que les distinga de los dem