genealogia dEl cognom

 

ARIMANY

 

BIOGRAFIES

 

       En aquest apartat voldriem possar tots els Arimany que han destacat en algun dels seus camps. Per desgràcia aquesta pàgina web es molt llimitada i no caben tots. En el capitol de enllaços hi ha les pagines web per poder-los coneixer.

 

Miquel Arimany badrinas, polític

MANEL ARIMANY BALCELLS, industrial

bEAT ALFONS ARIMANY I FERRER, religiós

ramon carreras arimany, industrial

MIQUEL ARIMANY I COMA, escriptor

JOSEP LLUIS ARIMANY NICOLAU,pintor

CLAUDI ARIMANY BARCELÓ, flautista

ELISA ARIMANY BROSSA,escultora

 

MIQUEL ARIMANY I BADRINAS
 

 

 


Miquel Arimany badrinas,politic

()

 

 

        Miquel Arimany Alcalde del municipi de Santa Maria de Palau Tordera de l’any 1918 a 1923.

 

     Industrial. Propietari de la fàbrica de ca l'Arimany (can Balada), empresa fundada pel seu pare que generava el fluid elèctric que alimentava la població de Santa Maria de Palautordera. Gràcies a això Santa Maria fou un dels primers pobles de Catalunya que va tenir un sistema d'il·luminació elèctrica (com a mínim des de l'any 1909). Es va casar amb Maria Corominas Mateo, filla de Pere Corominas i Saurí*, que fou el primer alcalde que va tenir Santa Maria de Palautordera en el segle XX. Home d'idees avançades, fou el propietari del primer automòbil que va circular pels carrers de Palautordera. Afí a la Lliga Regionalista, fou alcalde de la localitat des del 1916 (almenys des del mes d'agost) fins a l'octubre de 1923. Durant el seu mandat l'Ajuntament es va fer càrrec del subministrament d'aigua potable al poble; també s'aprovaren diverses millores urbanístiques i es va aprovar la construcció de la primera fàbrica de teixits (1919).

 

     El 10 de desembre de 1918, el rector Mn. Josep Tarridas i l’alcalde Miquel Arimany van presentar una instància, documentada històricament, al Bisbe de Barcelona doctor Reig, demanant a Roma que la Mare de Déu del Remei, fos reconeguda i proclamada Patrona de l’Arxiprestat de Sant Celoni. Va ser al 8 de juny de 1921, quan el Papa Benet XV, va concedir el patronatge sol·licitat, celebrant-se per aquest fet unes festes extraordinàries en l’aplec d’aquell any. @4 ,@5

 


+ informació: www.museugranollers.org/alcaldes/ficha.php?id_alcalde=883ç

 

 

 

 

 

 


MANEL ARIMANY BALCELLS, industrial

(Balaguer, 1858-Borges Blanques 13 octubre 1919)

 

     Els pares de Manel eren uns rics propietaris de la zona de Balaguer (deien a casa que mig terme era d’ells). Però l’hereu Josep, va morir sense descendència tenint Manel que fer-se càrrec de les terres i tenint que dedicar-se a l’agricultura. Manel que era universitari va donar les terres als parcers i aquí ja va fer mals negocis. L’any 1905, van tenir un segon revés econòmic degut al fracàs d’una sèrie d’inversions en empreses, com la de l’electricitat, del que no es van recuperar més. Manel Arimany va tenir que posar-se a treballar en el seu bufet d’advocats, carrera que havia estudiat a Barcelona, per mantenir la família, doncs el mes gran dels fills tenia llavors 11 anys.

     Manel va construir la central elèctrica a les afores de l’Espluga de Francolí, al camí de Montblanc, al Molí de Poca l’any 1900, i va comprar la maquinaria necessària i ho va posar en funcionament. Ell va fer que arribes l’electricitat en aquestos dos pobles, a més de la població de Barberà de la Conca. Sense aquesta font d’energia no hagués estat possible el desenvolupament de les famoses catedrals del Vi. Les condicions en que es treballava a la central eren d’inestabilitat i d’inseguretat totals. La mini central  hidràulica i subministrava corrent elèctric al preu d’una pesseta al mes per cada bombeta de cinc bugies.

     Un dels primers problemes que van sorgir va ser el poc cabdal del riu Francolí, que sembla ser que no feia fer funcionar la dinamo, fent tenir que utilitzar molta llenya i pel que sembla li cobraven mes carretades de les que li subministraven. El segon dels problemes va venir de la persona encarregada de la recaptació del subministrament d’electricitat. Manel tenia un inspector que passava per totes les cases cada mes a cobrar les bombetes que hi havien a les llars. L’inspector declarava que tothom només tenia una bombeta, la del rebedor, i vet aquí que es quedava part de les recaptacions, cosa que a la llarga van arruïnar al Manel fent que aquest agafes la família i s’en tornes cap a Balaguer, i va fer enriquir de manera sobtosa al cobrador del subministrament d’electricitat i al de la llenya.

 

       El 1913, es feia càrrec de la central d’electricitat, la Companyia Elèctrica de Catalunya, i al 1915 La Canadenca. (Arxiu Salvador Arimany)(CB, pg. 52,64,73)(Memòries de Ramon Carreras Arimany)

 

 

 

 

 

 


Beat ALFONS ARIMANY I FERRER

(Beat Alfons del Sagrat Cor de Maria) , religios

(Balaguer, 19 maig 1905- Badalona 24 setembre 1936)

 

Infancia

    

     Alfons Arimany i Ferrer neix el 19 de maig de 1905 a Balaguer (Noguera) en una familia de rics propietari que per atzar dels negocis van enpobrir-se. El seu Pare Manel Arimany i Balcells i la seva mare Maria Ferrer i Coll, van tenir quince fills dels quals en neixer Alfons nomes en vivien cinc. El 25 de maig de 1905 va ser batejat a l’esglesia parroquial de Sant Josep i poc despres per una malaltia greu de la seva mare, va ser dut a Camarasa on va ser criat per una dida durant els seus quatre primers anys.

     L’11 de novembre de 1908 Alfons va rebre la Confirmació pel Bisbe de la diocesi a l’esglesia del Sant Crist de Balaguer

     La familia Arimany es va traslladar a viure a Borges Blanques (les Garrigues) on en 1911, Alfons s’hi va afegir per estudiar a l’escola dels Pares Mercedaris.

     El 26 d’abril de 1914 fa la primera comunio. Es llavors quan Alfons manifesta el seu desitg de ser religios, i aixi ho va manifestar al seu pare. Amb gran goig aquesta familia religiosa ho va acceptar i la seva tieta, la Mare Dolors Arimany abadesa del convent del Sant Crist de Balaguer li va dir “Continua per que puguis apendre molt i siguis un sant i gran predicador”.

    Aixi, tambe de petit, Alfonset, tal i com el nombraven a casa, va tenir una conversacio amb la seva germana sobre el fet de voler ser religios: ¿Per que vols ser frare? i va contestar “Perque vull anar al cel”, pero tambe pots fer-ho sense ser frare,i va contestar “Si, pero aixi podre portar alli altres animes”.Poc despres va decidir d’entrar amb els carmelites descalços tot justificant-lo als seus familiars: ”Son els que fan mes penitencia”.

     El 20 de setembre de 1916,Alfons va marxar de casa amb el P. Silverio de San Luis Gonzaga per ingresar al Col·legi preparatori Carmelita a Barcelona i mes tard a Palafrugell com aspirant.

 

Religios

 

     L’agost de 1920, va ser triat per realitzar el noviciat a Tarragona, i despres de realitzar uns exercicis espirituals, va vestir l’Habit dels Carmelites Descalços, desde llavors ja era Fra Alfons del Sagrat Cor de Maria.

     Durant el seus anys de noviciat, el P.Martin de Jesus Maria, escribia sobre Fra Alfons alseu germa Manel : “Va ser un novici piados,molt docil i exemplar. La seva vocacio era sincera i ferma. “

     Acabat el noviciat, el 28 d’agost de 1921 Fra Alfons va emetre els seus vots simples de Obediencia, Castetat i Pobresa.

     El 13 de setembre de 1921 va al convent de Badalona on pasa dos anys i el 21 d’agost de 1923 va al de Barcelona a estudiar la Teologia.

     El 24 de juny de 1926 a l’esglesia carmelitana de Barcelona, emet la seva professió religiosa davant el P. Provincial. Escribia aixi al seu germà Manel : “Ja soc religios per sempre..., per sempre!...”

 

Sacerdot

 

     El 10 d’octubre de 1926 va partir cap a Terra Santa, al Sant  Mont Carmel a Palestina. Alla va rebre la Tonsura (26-3-1927), les Ordres Menors (27-3-1927), va ser ordenat Sots-Diaca (12-2-1928) i Diaca (15-2-1928)

     El 15 d’abril de 1928 davant del Patriarca de Jerusalem Monsenyor Barlassina es ordenat Sacerdot. Poc abans de marxar de Terra Santa (10-11-1929),va poder celebrar missa a les esglesies de l’Anunciació i del Sant Sepulcre.

     Va ser destinat a el col·legi de formacio de Palafrugell, on apart de ser professor, era director espiritual dels aspirants.

     L’abril 1933 el Pare Alfons va ser destinat a Badalona on fou nomenat Sots-Prior del convent i encarregat de la custodia i vigilancia dels joves religiosos que cursen la carrera eclesiastica.

     Es a Badalona on el P. Alfons exerceix el seu apostolat d’una manera molt portentosa, doncs tenia un do de gent extraordinari i altres cualitats com un gran cor, judici clar de les coses, sentit de justiciai memoria feliç per recordar noms, personesi encarrecs.

 

Favor del Cel obtingut per l’intercesio del P. Alfons

 

     El 14 de maig de 1936, el P. Alfons es va reunir a Borges Blanques amb els seus germans i familia. El seu germa Enric molt malalt del cor va rebre el Sant Viatic i l’extremauncio. El 12 de març, en una carta adreçada a la seva familia va lloar la confiança i amor d’Enric amb la Verge de Lourdes, que el P. Alfons va demanar als seus familiars i estudiants de Badalona que resessin una novena a la Verge i comulguessin. Enric que en cap cas va cambiar de medicació va entar en una sobtosa milloria, comentada tambe per el seu metje, que va fer que Enric tot i la seva greu dolencia pogues viure vuit anys mes.

 

Martiri:   “Jo no buscare el perill, pero si em troben tampoc negare que soc religios... ¡Morire per Deu!...” (Beat Alfons del Sagrat Cor de Maria)

 

     El 17 de Juliol del 1936 es  va produir l’aixecament de les tropes d’Africa. Dos dies despres ja es temia el pitjor. Patrulles d’homes armats van iniciar la crema de cases i Esglesies. El dia 20 van arribar a l’esglesia i convent de la Verge del Carme a Badalona. Els religiosos van tenir que marxar.

    L’Agost va arribar a Barcelona on es va refugiar en varies cases. La persecució religiosa estava en auge. Un grup de religiosos  Maristes van pactar amb les autoritats marxar escoltats cap a l’extranger, pero van ser traits, detinguts i assesinats.

    El 23 de Setembre, les tropes van anar a detenir a els germans Maristes Gabino i Macario-Jose i van trobar amb ells al P. Alfons, tots van ser detinguts.

    En l’edifici del comite revolucionari van ser tancats a le garjoles. El P. Alfons es va pasar tota l’estona ressant el Sant Rosari. El van interrogar i tot negar cap relacio amb el “movimiento”, va afirmar la seva condició de religios, motiu pel qual ve ser condemnat a mort. Al P. Gabino el van indultar per que era molt jove i podia conventir-se als seus ideals. Va ser aquest qui ens relata les ultimes hores del P. Alfons.

     A les 12 de la nit, les portes es van obrir, quatre o cinc presos van ser pujats en varis vehicles i els van portar al lloc del martiri.

 

Obra

 

1929 escriu “La mitja lluna i el sionisme en pugna pel control de Palestina” publicat el 1935

1931 Publica “Manual dels confrares carmelitans”.

1933 Publica “El mes de juliol consagrat a la verge del Carme”.

 


(GEC, Vol (Ar-Bah), pg. 125)(DB vol I, pg. 151)(DBPA)

 

 

 

 

 

 

 


ramon carreras arimany, industrial

 

 

     Ramon Carreras i Arimany, nat a L’Espluga de Francolí el 18 d’abril de 1879. Fill d’Albert Carreras i Anglès (“cal Forçó”) i de Josefa Arimany i Balcells.  Malgrat que la família vivia de les explotacions agràries, el seu pare ja tingué una activitat d’interès per la història de la tècnica: Va contribuir a l’electrificació de les viles Montblanc, l’Espluga de Francolí i Barberà de la Conca en instal·lar,  cap a l’any 1908, una mini central hidràulica en el Molí de Poca que subministrava corrent elèctric al preu de 1 pesseta al mes per cada bombeta de 5 bugies.   

     En Ramon Carreras va estudiar el batxillerat als Instituts de Reus i de Tarragona i després cursà la Llicenciatura  en Ciències a la Universitat de Barcelona (cursos acadèmics 1894-95 al 1897-98), durant el dos darrers cursos simultaniejà els estudis de ciències amb els cursos de  Dibuix industrial preparatori 1, 2 i 3 com alumne lliure i després ja com alumne oficial de la llavors anomenada “Escuela Especial de Ingenieros Industriales” de Barcelona on hi cursà les assignatures de la especialitat química obtenint el títol d’enginyer industrial en l’especialitat química a l’any 1902. A l’any 1904 complementà els estudis i obtingué amés l’especialitat mecànica.

     Un cop acabada la carrera d’enginyer industrial químic va treballar poc menys d’un any a Gas Lebon de Barcelona. A l’any 1905, havent ja acabat l’especialitat mecànica,  entrà a la fàbrica d’estampats can Ricart on s’encarregà de la secció de tints. Hi restà fins al desembre del 1908. Entrà tot seguit a can Ribas com a enginyer tintorer on hi restà poc temps ja que li van sortir la possibilitat d’entrar com a director de la ColòniaGüell en substitució del difunt  Ferran Alsina i de la posterior direcció interina d’en Santiago Güell que passà a ser-ne el gerent. En els catorze anys de direcció de l’empresa, en Carreras introduí moltes millores en els processos de producció que afectarien a la qualitat i a l’economia dels teixits, potencià uns tallers propis ben dotats, millorà els serveis de la fàbrica i de la comunitat, etc. un conjunt d’actuacions que sembla i al seu entendre no foren degudament valorades, tal com es desprèn de l’anàlisi de les seves memòries. Finalment, i com a conseqüència de tèrboles maniobres i per no haver-se entès bé amb els poders fàctics d’aquella comunitat, fou rellevat del càrrec i acomiadat a l’any 1924.

     A continuació va intentar diferents negocis, però amb cap d’ells s’hi va fer ric. Obrí juntament amb un company (Casals) una acadèmia al carrer Aribau de Barcelona, va muntar a l’Espluga de Francolí una planta per l’obtenció d’oli de la pinyola d’oliva mitjançant el procediment de l’extracció amb dissolvents, que després vengué a un industrial de Reus.

     A l’any 1931 va anar juntament amb en Nicolau Perelló com a tècnic a muntar una indústria tèxtil estatal a Veneçuela en temps del dictador Juan Vicente Gómez. La seva estada fou de poc menys d’un any.

     A l’any 1932  tornà a Amèrica, aquest cop a Barranquilla (Colòmbia) contractat per un any per la “Fábrica de Tejidos Obregón” per exercir-hi de director tècnic del departament de tintoreria – acabats – blanqueig, on hi està però més de dos anys, tot i que tingué greus problemes salarials conseqüència de no respectar el pacte de pagar-lo en dòlars i quedar afectat per la davallada del peso. Tot estant allí, a finals de l’any 1934 li sortí l’oportunitat d’entrar a una altra empresa: “Industrias Textiles de Colombia” on hi treballà només uns set mesos en lloc de l’any inicialment pactat. Desencantat de les amèriques  retornà a Barcelona a l’agost del 1935.

     A l’any 1937 té la possibilitat de retornar com a director a la Colònia Güell actuant nominalment com a tal fins a finals de l’any 1939, nominalment perquè totes les decisions es prenien per una Comissió de quatre. Al gener del 1940 és rellevat per en Nicolau Perelló, antic company d’estada a Veneçuela. Continuà com a enginyer de tints a la Colònia Güell fins que, per motius de salut, es jubilà anticipadament a l’any 1947. Va morir a Barcelona el  15 d’agost de l’any 1949.

+ informació:

 

 

 

 

 

 


MIQUEL ARIMANY I COMA, escriptor

(Barcelona, 1920-1996)

 

     Poeta, editor i escriptor contemporani

 

     Ha conreat la novel·la: Eduard (1955) i  Una taca de sol (1968), la poesia: D’aire i de Foc (1959), Cançons per a no cantar (1978), Petit poema de Catalunya (1978), Paisatges de Catalunya (1979), i aplega el conjunt de l’obra a Poesia 1938-83 (1985). La part mes important de la seva obra la constitueixen els assaig: Maragall 1860, 1911, 1961 (1964), Per un nou concepte de la renaixença (1965), I els catalans també (1965), guardonat amb el premi J. Ixart, i L’avantguardisme en la poesia catalana actual (1972). També ha escrit llibres per a infants: El company  de la meva Primera Comunio (1962) i el pessebre (1963).

 

     Publica la biografia Símbol vivent, biografia de Rafael Tasis (1967) i l’obra de teatre: El comte Arnau (1968). Ha traduit O. Wilde, P. Valery, T.S. Eliot, d’entre molts. Autor del Diccionari Català General (1965-68) i destacat autor i editor d’obres per a l’autoaprenentatge del Català, edita la revista literària “El pont” i va crear l’Editorial ARIMANY. (GEC, Vol (Ar-Bah), pg. 125) (DB, vol I, pg. 151)

 

+ informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Arimany_i_Coma

+ informació: http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=644

 

 

 

 

 

 

 


JOSEP LLUIS ARIMANY NICOLAU, pintor

(La Garriga, 11 octubre 1923- Granollers, 20 de febrer 1999)

 

     Pintor de formació autodidacta i metge de professió.

 

     Va realitzar la seva primera exposició individual l’any 1973. Ha rebut nombrosos premis, entre ells la Medalla d’Or en el concurs Internacional de Metges Pintors (1969), dos premis en el Concurs Quiron de Barcelona (1983 i 1985), i guardons en concursos de pintura de Granollers (1944, 1945 i 1950) i Palamós (1980).

 

      El seu estil naturalista, de grans recursos tècnics basat en el gran domini del dibuix, tracta principalment la figura, especialment la femenina; ballarines i despullats que el col·loquen en la línia de la millor tradició de la pintura catalana del seu gènere. (DPEE pg. 201, 202)

 

 

 

 

 

 

 

 

 


CLAUDI ARIMANY BARCELÓ, flautista

 

 

     Claudi és un dels flautistes solistes instrumentals catalans de més prestigi i amb una trajectòria professional de major projecció.

 

     Va néixer a Granollers(Barcelona), iniciant els estudis musicals a la seva mateixa ciutat. Allà fou deixeble de Josep Ma. Ruera, figura cabdal de la música catalana, i a Barcelona de Salvador Gratacòs, per passar a ampliar els seus estudis a l'estranger amb figures tan destacades com Alain Marion, Jean-Pierre Rampal, Georgy Sébok i amb Raymond Guiot a París, on obtingué a l'any 1.982 el seu diploma amb un Primer Premi concedit per unanimitat del jurat.

 

     Aquest moment marca una inflexió de Claudi Arimany vers una dedicació plenament professional, la qual ha exercit exclusivament com a solista.

 

     Ha actuat amb conjunts de cambra, orquestres i solistes del prestigi com: Trio de París, Josef Suk, Jean-Pierre Rampal, Nicanor Zabaleta, Victòria dels Angels, Marielle Nordmann, Aurele Nicolet, Maxence Larrieu, J. J. Kantorov, C.Orbelian, i J.Rolla. I convidat per orquestres de prestigi internacional com: Solistes de Zagreb, Filarmònica Txeca, Orquestra Bach de Munich, New American Chamber Orchestra, Orquestra Franz Liszt de Budapest, English Chamber Orchestra, Orquestra Nacional de I'URSS, Orquestra de Cambra de Moscou, Ensemble Orchestra de París, Philarmonia Virtuosi de Nueva York i Israel Sinfonietta, entre moltes d'altres. Claudi Arimany ha actuat arreu de Catalunya i de la resta de I'Estat Espanyol, també a Alemanya, Bèlgica, França, Gran Bretanya, Hongria, Itàlia, Polònia, Romania, Rússia, Suècia, Suïssa i Estats Units d'Amèrica.

 

És membre del tribunal del "Concurs Internacional de Flauta J. P. Rampal" que es celebra a París.

 

     Ha enregistrat diversos programes per a la ràdio i la televisió catalana, espanyola, hongaresa, alemanya i polonesa, i posseeix una important discografia (uns 16 Cd’s) enregistrada juntament amb algunes de les orquestres i solistes més importants del món i  per etiquetes com Sony Classical, Delos Int., Aurophon, Ensayo, etc. Destaquem el primer enregistrament mundial de l'obra completa per a flauta i orquestra de François Devienne (1.759-1.803) (12 concerts) en quatre CD, amb l'Orquestra de Polònia; Els concerts per a flauta i orq. dels compositors catalàns del segle XVIII germans Joan i Manel Pla, "La Flauta a París en el temps de Mozart" amb concerts de Pleyel, Stamitz i el concert per a flauta i arpa de W. A. Mozart, "Música virtuosística dels alumnes de J. S. Bach", "Música francesa de la Belle Epoque", entre d'altres enregistraments. Recentment ha gravat un nou disc compacte com a solista juntament amb Jean-Pierre Rampal i l'Orquestra Franz Liszt de Budapest.

 

     Claudi Arimany es assidu al Festival de Llívia on des de 1991 s'hi retroba amb el seu Mestre admirat, excepcional figura del món de la música, Jean Pierre Rampal. D'aleshores ençà, també, aquests dos grans virtuosos de la flauta fan enregistraments i donen concerts a "duo" amb orquestres famoses, en les sales i auditoris de més prestigi arreu del món, utilitzant la emblemàtica flauta W.S.Haynes del seu Mestre. @6 ,@7, @8 ,@9

 

+ informació: www.claudiarimany.com/

 

Elisa Arimany
 

 

 

 

 

 

 


ELISA ARIMANY BROSSA, escultora

(San Vicenç de Castellet )

 

     Escultora i Ceramista, va iniciar l’aprenentatge en les tècniques de la construcció junt amb el seu pare, Salvador Arimany.

 

     Entre 1963-4 va estudiar escultura a l’Escola Industrial de Sabadell, i a partir de 1965 va treballaren el laboratori d’investigació ceràmica de Gres Catalana, S.A. , a Cerdanyola. En 1966 completa la seva formació d’escultora en l’escola Massana, seguint les ensenyances d’Eudald Serra.

 

     La seva obra es caracteritza per la valoració dels materials, per la qualitat del disseny, per la riquesa de l’acabat i per la seva vocació de dotar de sentit simbòlic als seus treballs de caràcter artesanals.


    
 És membre de l'Agrupació d'Activitats Artesanes del FAD i ha participat en diverses reunions internacionals de l'Acadèmia Internacional de Ceràmica. Ha pronunciat conferències en el Miami Dade Community College i en la Graduate School of International Studies de la Universitat de Miami.

 

      Ha realitzat importants obres públiques, com murals ceràmics per a hospitals, esglésies, palaus d'esports, edificis oficials i escoles a Miami, Barcelona, Basauri, Bilbao, Lleida, Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès; ha muntat paviments urbans a Sant Cugat del Vallès i té instal·lades escultures públiques a Miami, Nova York, Atlanta, Barcelona, Terrassa (Vallès Occidental), Montornès del Vallès i Melilla, entre d'altres ciutats. Ha participat en l'exposició itinerant per Alemanya Katalanische Skulptur im 20 Jahrhundert (1993-94). La seva obra ha estat exposada abastament per Espanya, França,

Holanda Argentina i Estats Units.


      Principals premis i reconeixements. Premi Expohogar, Fira de Barcelona (1982). Ha estat nomenada membre de l'Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, Barcelona (1999).

      Ha exposat individualment a Barcelona i al Center For The Fine Arts de Miami. Ha participat a la mostra "Escultura Española en Hierro" (1990), itinerant per diverses ciutat alemanyes, i a la Fira Internacional d'Art de Xicago 1991. La seva obra està present al Col·legi d'Enginyers de Pons i Camins de Catalunya i figura a les col·leccions de RENFE i de la Universitat Internacional de Florida. També ha treballat en l'àmbit de la ceràmica industrial, realitzant nombrosos murals en espais públics de Barcelona, Cerdanyola i Miami. Així com intervencions ceràmiques en diversos indrets urbans de Bilbao, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola i Melilla. Ha realitzat una escultura pública per al Socrates Sculpture Park, de Nova York (1992).


       Museus i col·leccions per on esta repartida la seva obra (selecció): Miami Art Museum, Miami (EUA). Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Universitat Internacional de Miami. Col·lecció Testimoni, Fundació "la Caixa", Barcelona. Companyia General d'Aigües de Barcelona. Renfe, Barcelona. Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona. Ajuntament de Montornès del Vallès. Banc de Santander, Miami. Sa altesa reial Joan Carles de Borbó, rei d'Espanya. Reynolds Internacional (EUA). Golup & CO, Chicago (EUA). Jim Isenson, Califòrnia (EUA). Lorraine Gumbert, Fort Lauderdale (EUA). Fernando i Rosa R. Vila Sugrañes, Miami (EUA). Claudio Momeñe,Mòdena(Itàlia).

        En el decurs de la seva carrera ha realitzat 13 exposicions individuals
fins al 2001,  la primera la va realitzar  l’any 1986 a la Galeria Nomen de Barcelona. També ha realitzat  54 de col·lectives fins l’any 2001, la primera l’any 1981 "Amb Nicaragua". Ajuntament de Barcelona- Ambaixada de Nicaragua.  al 2001

 

El Fons d'Art Olot disposa permanentment d'obra de l'artista.(DPEE pg. 201)@10, @11, @12, @13

 

+ informació: www.sculpture.org/documents/scmag98/ariman/sm-arima.shtml